Friday, January 30, 2009

els mestres





Els mestres de primària de la Generalitat treballen, a l'escola, vint-i-vuit hores i els de primària que treballem amb adults, vint-i-sis. L'altre dia ho explicava a uns amics i feien cara d'incrèduls. De feia molts anys n'eren trenta d'hores, i tothom ho sabia i se n'escandalitzava: "Que els mestres treballen poques hores, que tenen tres mesos de vacances, que no ensenyen res... " tothom s'hi atreveix amb els mestres. Ara bé, sembla que el nostre Govern adobi el terreny per fer-ho possible. Ara fa poc, a l'introduir la sisena hora a l'escola, el Govern va reduir les hores dels mestres. Curiós, no? I tot una mica incomprensible i paradoxal: allarguen l'horari de la canalla i n'escurcen el dels mestres. Es devia tractar de tenir-los contents perquè no es queixessin. Malgrat tot, es van queixar i van fer vagues ningú no sap ben bé per què. Vaja, sí, perquè els sindicalistes progres volen fer-se sentir i bé han de justificar el seu sou i cuidar la nòmina.


No estic al dia, ni ho pretenc, pel que fa a les qüestions laborals de la meva feina; sóc una mica deixada. I l'altre dia em vaig assabentar de les noves que el Govern proposa. Ara ve la grossa:
"Necessiten mestres i a hores d'ara no hi ha mestres sense feina ni diners per a més nòmines. La solució: pagar hores extres a qui en vulgui fer." 


I jo... cada dia a la feina... a treballar les hores que cal, tenir gust per la feina ben feta i sentir-me a gust amb companys i alumnes. M'estimo més no saber massa cosa.

Thursday, January 29, 2009

Let My People Go


Photo: Palmahim Beach (CM File)

Wednesday, January 28, 2009

M'HAN DEMANAT QUE PARLI DE LA MEVA EUROPA


Fotografia arxiu CM
Jo sóc d'una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,
pobra d'arbres, gairebé privada de boscos,
escassa de planures, excessiva de muntantes,
estesa per llevant al llarg de la vella mar
que atansa el difícil i sangonós diàleg
de tres continents.
.../...

Salvador Espriu B., 1959


Saturday, January 24, 2009

subscrivint la carta oberta a l'ambaixador d'Israel


De l'entrevista d'ahir entre l'ambaixador d'Israel a l'Estat espanyol, Raphael Schutz, i el president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, no n'ha transcendit ni una paraula. Esperant fets que capgirin la dinàmica totalitària i judeofòbica que vivim a Catalunya, el Jaume Renyer i l'Ignasi Carnicer publiquen aquesta carta oberta:

Les persones sotasignants observem amb preocupació el clima d'hostilitat creixent contra Israel i contra el poble jueu que s'escampa, des de fa força temps, pel nostre país, Catalunya. Vostè mateix ho ha pogut comprovar a la vista de les reaccions que ha suscitat la seva carta oberta al President de la Generalitat. La judeofòbia augmenta arreu de l'Estat espanyol i, singularment, a les terres catalanes en unes proporcions desconegudes fins ara. Així es pot observar en manifestacions i tota mena d'actes d'odi contra Israel, inclús amb l'exhibició d'armes (reals o simulades), en l'exaltació del gihadisme, la banalització de l'Holocaust i els atacs de paraula i obra contra les institucions jueves a casa nostra.

La singularitat de Barcelona, de Catalunya i d'Espanya respecte d'altres indrets d'Europa és que aquests actes són majoritàriament convocats, o hi donen suport, per partits amb responsabilitats de govern o fins i tot, directament per institucions públiques i en els quals es qualifica Israel d'estat terrorista i genocida. Ensems, els mitjans de comunicació oficials, i els afins a l'ordre dominant, tracten amb agressivitat i manipulació sistemàtica la informació sobre Israel amb una desproporció infinita respecte a qualsevol altre conflicte terrenal. 

Els sotasignants agraïm la seva preocupació per les condicions de llibertat i seguretat que afecten els jueus i els catalans amics d'Israel al nostre país. Valorem especialment el seu apropament personal als ciutadans directament amanaçats per aquests motius, (una actitud que contrasta amb la falta d'atenció observada pel conseller d'Interior del Govern de la Generalitat), i sotmetem a la seva consideració i a la del seu govern la conveniència, mentre no canviï aquesta situació, d'acceptar la designació de Barcelona com a seu de la Unió per a la Mediterrània, pel bé d'Israel i de la mateixa Catalunya.

Signants: Ignasi Carnicer i Jaume Renyer

Tuesday, January 20, 2009

Genocidi?


AL PEU DEL CANÓ
Jordi Argelaguet

Algunes persones blasmen el "genocidi de Gaza". Segons l'ONU, genocidi és un seguit d'actes comesos amb la intenció de destruir, totalment o parcial, un grup nacional, ètnic, religiós o racial. Cal veure si és el cas de Palestina.

A la Palestina del mandat britànic, el 1947-48 hi havia 1,3 milions d'àrabs; el 2008, al mateix territori, n'hi ha uns cinc. El 1948, el 20% de la població d'Israel era àrab. El 2008 els àrabs en continuen sent el 20%, tot i la immigració jueva.

El nombre de morts en el conflicte palestino-israelià mostra la seva duresa i magnitud. Segons B'Tselem (una ONG hipercrítica amb el govern d'Israel), i afegint-hi les xifres que provenen ara de Gaza, des de l'inici de la primera Intifada (el 9/12/1987) fins avui, els palestins morts no són més de 9.800 (inclosos nens, milicians, dones, vells, passavolants i, també, els 1.600 morts per altres palestins, acusats de col·laborar amb Israel, en lluites internes o executats per l'Autoritat Nacional Palestina). Segons el govern israelià, en aquest mateix període, els israelians morts són poc més de 1.500 (entre civils i militars).

La guerra entre Israel i els àrabs de Palestina no és el conflicte més sagnant que hi ha hagut al món entre 1987 i 2009. Ni Israel està fent cap genocidi. En canvi, sí que va ser un genocidi exterminar, en 7 anys, 6 milions de jueus, això és, 2/3 dels jueus d'Europa i el 40% dels jueus de tot el món. Per això, fer analogies entre Auschwitz i Gaza, o callar en altres casos més greus, és immoral.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 26. Dimarts, 20 de gener del 2009

Monday, January 19, 2009

Diumenge 18 de gener

A MADRID
EN DEFENSA D'ISRAEL, CONTRA LA MENTIDA I CONTRA EL TERRORISME DE HAMÀS
Un sol crit: AM ISRAEL KHAI!
Fotografia arxiu ASLL

Una concentració silent, pausada, tranquil·la, de gent de totes les edats i circumstàncies que érem junts per recolzar Israel contra el terrorisme. El més emotiu: el soroll de les sirenes de Sderot i la veu que avisa que ténen només 15 segons per anar cap al refugi; i el nostre minut de silenci en memòria de totes les víctimes del terrorisme en aquesta guerra. Un silenci que parlava dins de cadascú. I per mi, veure que som molts, també els que pensem cada dia en Guilat Xalit, el noi de vint-i-dos anys que va ser segrestat per Hamàs i que no se'n sap encara res. 

Saturday, January 17, 2009

Rebels ugandesos assassinen 620 persones al nord del Congo



I qui envia corresponsals al Congo per tal d'informar-nos de la matança? És que no he vist res per la TV.

Quan és la manifestació contra els assassins per acusar-los de genocides? 


Friday, January 16, 2009

ELS MINYONS D'EN VECIANA


Quan darrerament es parla dels mossos d'Esquadra, em ve al cap Mossèn Cinto i el seu poema LOS MOSSOS DE L'ESQUADRA. Ell tenia idealitzats els Minyons d'en Veciana, era un home de fe profunda i d'ideals nobles:

"Si voleu valents de mena,
anau amb los catalans,
sobretot los de l'Esquadra,
sobretot los xics de Valls"

I en aquest poema se les tenen amb els homes del Carrasclet:

"Tots són bandolers d'ofici,
la flor de cada veïnat;
als bons minyons de la colla
se'ls podria arreu penjar."

Amb el tripartit, veig difícil conjuntar l'amor als Minyons d'en Veciana i a Mossèn Cinto que tenen uns i l'admiració per en Carrasclet que senten uns altres o els mateixos. Amors i odis massa junts, que no poden quallar de cap manera. I així anem.
______________
El Josep M. Llassat fa anys que ja no es dedica a la política. Quan li va semblar que ja havia fet la seva feina, ho va deixar i va tornar a dedicar-se a la professió d'abans. És un home discret que no pretenia tenir cap protagonisme, però es va trobar en una situació kafkiana que va voler fer pública. En moments, va passar de denunciant d'un robatori a delinquent, passant per la sessió fotogàfica de rigor. Evidentment, va denunciar els fets als responsables de la caserna on va passar tot i va rebre les disculpes de rigor; però no vol presentar cap denúncia; diu que només pretén que dins del cos es reflexioni sobre fets com aquest que se succeeixen massa reiteradament.
Hi dono tombs i jo diria que si em passés a mi faria una denúncia. No es pot deixar passar així com així i pensar que reflexionaran. Si bé la denúncia potser no solucionaria res, és el canal que cal seguir per quedar tranquil perquè has acabat la feina com cal i per veure si la democràcia funciona.

Vistos aquests fets i d'altres que ens va oferint l'actualitat, bé podríem recitar l'inici d'aquest poema també de Mossèn Cinto:

NIT DE SANG
(7 juny 1640)

Catalunya, Catalunya,
lo teu dia s'és fet nit,
i si ton present és negre
bé n'és més l'esdevenir.

Wednesday, January 14, 2009

EL CONSELLER DE LA PISTOLA DE XOCOLATA

Ja n'hi ha prou de prendre'ns per rucs!

Molts dels textos que he llegit a la classe durant molts anys se m'han quedat gravats a la memòria. Davant de la vergonyosa explicació dels fets que ha donat el Conseller d'Interior sobre la PISTOLA de la manifestació DE SUPORT AL terrorisme a Barcelona, m'ha vingut al cap aquest text.  El Conseller ha fet el paper de la trista figura; no cal donar-hi massa tombs. Les lectures de capçalera del conseller deuen ser d'aquest estil:

Un trozo de pan (con chocolate)

Me abordó a poca distancia de mi casa. Estábamos a finales de la primavera y hacía por lo menos dos semanas que le habíamos dado el pasaporte al tiempo fresco. Pero él llevaba todavía una americana de pana, un poco raída por los codos, con las solapas levantadas, cubriéndose la nuca, y una gorra de franela hundida hasta los ojos. No se había afeitado desde hacía días, tal vez para dar más miedo. Pero no daba mucho. Más bien daba lástima.
Yo le seguí la corriente por pura solidaridad, a pesar de que, desde el primer momento, me di cuenta de que la pistola con la que me apuntaba, a un palmo de la nariz, era de chocolate; de chocolate con leche, que es el que más me gusta. Tuve que hacer verdaderos esfuerzos para poner una cara de circunstancias, medianamente convincente, y no clavar un buen mordisco a aquel tentador cañón que temblaba bajo mis ojos.
Me apoyé en la pared contemplando al atracador, que torcía la cabeza hacia un lado y hacía chasquear la lengua, mientras buscaba las palabras para decirme que aquello era un atraco. Al ver su embarazo, opté por hacerle un gesto de inteligencia, dándole a entender que me hacía cargo de la situación y empecé a rebuscarme los bolsillos. Al fin saqué medio paquete de negro, un encendedor tirando a viejo, un pañuelo, un bono de autobús medio gastado, doscientas treinta y cuatro pesetas y el carné de identidad.
- El carné me lo quedo. A usted no le servirá de nada y a mí me hace mucha falta.
El atracador dijo que sí con la cabeza mientras tragaba saliva ruidosamente.
Le entregué todo lo demás y le pregunté si necesitaba alguna otra cosa. Él hizo un movimiento brusco con la pistola, como dando el asunto por terminado e indicándome que podía irme. Fue entonces cuando el cañón, ablandado por el calor de su mano, perdió su consistencia y se tornó fláccido, marchito. Yo hice como que no me daba cuenta, cosa que me costó bastante trabajo, si tenemos en cuenta que aquél era el chocolate que más me gustaba. Haciendo un esfuerzo le pregunté:
-¿Está usted en el paro, tal vez?
En mala hora se lo pregunté. El hombre tuvo un sobresalto, dio un traspiés, que por poco le hace perder el equilibrio, y dejó caer el arma encima de mis pantalones, dejándolos hechos una pena. Y lo peor fue que no se pudo aprovechar la pistola, porque al caer, como estaba tan blanda, se mezcló con la tierra que había en el suelo.
El atracador se echó a llorar como una magdalena. ¡No había forma humana de consolarlo!
-¿Está usted parado o lo hace por vicio? - le preguntaba yo por decir algo, angustiado al verlo llorar so con tanto desconsuelo.
No quiso contestarme. Su respuesta fue devolverme todo lo que me había quitado, dándome además una insignia del Barça a modo de indemnización. Al fin abrió la boca para decirme que, aparte de la insignia, no tenía nada más que ofrecerme. Yo le contesté que prefería que me aclarara por qué se dedicaba a un trabajo tan ingrato y con unas herramientas tan poco serias. Se negó en redondo a responder. Moqueó, levantó la cabeza, se levantó las solapas de la chaqueta, que se le habían bajado, y, con las manos en los bolsillos, se marchó dejándome plantado en medio de la calle, más solo que la una.
Por lo menos habría podido acompañarme hasta la puerta de mi casa. Todo el mundo sabe que andar solo por esas calles, según a qué horas, es un tanto peligroso.
Lancé una última mirada al chocolate que había en el suelo y continué mi camino. Después de todo, aquel atracador debía de ser un pedazo de pan. Con chocolate .

JOLES SENNELL, Un trozo de pan (con chocolate)

Saturday, January 10, 2009

La manifestació de suport a Hamàs a Barcelona




Un dels manifestants amb una pistola

Hi havia:

Pel PSC-PSOE
Maria Badia, Secretària de política internacional
Joan Ferran, Portaveu adjunt del Grup Socialista al Parlement de Catalunya
Carme Figueras, Portaveu adjunt del Grup Socialista al Parlement de Catalunya
David Pérez, Portaveu adjunt del Grup Socialista al Parlement de Catalunya

Per ERC
Joan Ridao, Secretari General
Joan Tardà, Diputat al "Congreso de los Diputados de España"
Anna Simó, Portaveu al Parlament de Catalunya

Per ICV
Joan Saura, Conseller d'Interior, Participació y Relacions Institucionals de la Gneralitat de Catalunya
Joan Herrera, Secretari General
Jordi Guillot, Vice-president d'ICv

Per EUA
Jordi Miralles, Coordinador General

Cal recordar els noms dels polítics que han donat suport al terrorisme islamista de Hamàs. 
Paradoxal! El Conseller d'Interior donant suport al terrorisme! Que dimiteixi!


Tuesday, January 6, 2009

D'Israel estant, en primera persona


Vull llegir, sentir i oferir als que passeu, la veu, d'Israel estant, de l'amic Ariel Serra una altra vegada. Jueu que viu a Israel i coneix el conflicte en primera persona. Arreu s'alcen veus d'experts que analitzen la situació a Gaza i a Israel; les que parlen i escriuen a favor d'Israel, vull dir, i que aquests dies anem seguint tots; les veus dels intel·lectuals d'aquí; no totes des del rigor amb que ho fa l'Ariel; perquè ho fa des del coneixement de la història, de les religions i del moment; des del coneixement profund d'Europa i en concret de Catalunya; perquè ens ho explica amb els nostres refernts. Aquest escrit que us presento és sumament dens, hi és tot; el desllorigador de la tragèdia. Una veu humil però que crida fort a les nostres orelles, i ens diu la veritat als que som aquí, als europeus i als catòlics (la majoria, per molt que prediquem en contra, som batejats) des de la seva experiència i el seu coneixement. 
I els que sovintegeu Israel, notareu que ho diu bé, que ho viviu així quan hi sou, que ens calien les seves paraules.

Llegiu les paraules de l'Ariel i us adonareu del fàstic que em va produir rebre aquest SMS de Cap d'any, i més tenint en compte que jo tinc molts alumnes magribins:

Enviar un missatge per felicitar l'any nou costa el mateix que apadrinar un nen del Marroc durant un any. Així que, amic meu, BON ANY 2009 i que es foti el moro!


Lletra a un meu amic catòlic
Avui a les 13:02

Amic,

Això que dius en el teu primer paràgraf ("Primer de tot comentar-te que sóc politòleg i amb alguns cursos de conflictes internacionals per la UB a l'espatlla. Per mi no hi res totalment blanc i res totalment negre") és una qüestió de claredat moral. Òbviament la pintura sencera qui la veu és Déu Nostre Senyor.

El cristianisme es basa en el credo quia absurdum. En el judaisme no hi pot haver contradicció entre raó i fe. "Ningú no està obligat a creure una cosa que no pot entendre." Dit per Ramban, pels cristians Nachmànides, el nostre Bonastruc Saporta, a la Disputació de Barcelona. Juliol de 1263. Ramon Llull, seguint-ne la petja, també afirma que la raó és la base de l'acostament a Déu. Després de la raó, hi cal un polsim de fe, que no s'hi contradiu. Això és el que diu el judaisme, i algun cristià i musulmà que hi ha pensat.

Un sol coet contra la població civil justifica i demana la guerra a Europa. La resta del món no és pas diferent.

El principi de proporcionalitat permet bombardejar Bremen. Israel no ho va fer a Jenín, ni ho farà a Gaza. A Jenín vam perdre sense necessitat, només perquè la premsa europea treia fum, vint-i-nou soldats, tots amb nom i cognom.

ETA existeix perquè a Espanya l'interessa. ETA no bombardeja les ciutats no basques amb coets, ni envia dones en estat, àvies o adolescents a esclatar-se dins d'autobusos, restaurants, cines, cafeteries, estacions o universitats, ni dispara contra la gent que passa pel carrer. En aquest cas, a Israel no hi ha pogut haver proporcionalitat. Israel ha provat de fer tres coses: executar els qui en donaven les ordres, posar controls a totes les entrades dels llocs públics, i aixecar un mur entre els barris amb víctimes de trets i els llocs des d'on disparaven. Quan no hi ha cases a prop, una tanca basta (i el 96 % del "mur" és tanca i no pas mur). Israel s'ha mantingut, en atenció a les necessitats de les seves suposades relacions públiques, absolutament per sota de tota proporcionalitat.
A Israel, tothom estima els nens, tots els nens. És un país ple de nens i de gent gran.

"A Israel, tothom estima els nens, tots els nens. És un país ple de nens i de gent gran."
Foto: arxiu CM

La solució és reocupar Gaza i mantenir-la ocupada fins que hi hagi democràcia entre els àrabs. Europa abomina aquesta idea: no creu en la democràcia i és fonamentalment racista. Per això la gent s'hi enfada quan un nen plora en un autobús. Sobretot si és de pell fosca, i jo n'he estat testimoni, d'això, mitja dotzena de vegades. I ningú no hi destria la mà dreta de l'esquerra (Jonàs, 4:11 —la traducció catalana de la Interconfessional és errònia). Altrament, a Gaza hi ha moltes de propietats de jueus, i Kfar Darom ja ha estat destruït dues vegades. El 1936 a la ciutat de Gaza hi havia quatre sinagogues.

Gaza no és un lloc amb "grups terroristes". És un camp d'entrenament del jihadisme mundial, amb presència de setze grups terroristes diferents, amb centenars de túnels, camps d'entrenament on hi havia cases i camps propietats de jueus ara expulsats perquè Europa aplaudís el constret cap de govern Ariel Sharon, milers de milions d'euros vostres investits en el terror, i el suport del gros de la premsa europea. Hi ha més Gazes preparades i relacionades estretament: Hizbul·là i Síria, que controlen el Líban i mouen la insurrecció a l'Iraq al servei de l'Iran, que també hi és. A l'Iran, sortosament, la victòria del poble iraquià ja és un fet, gràcies a Amèrica. A Bagdad les botigues avui són obertes. Així és la cara de la victòria.

Si hi ha democràcia a Europa, avui, és també gràcies a Amèrica. Normandia. En el cas nostre, de Catalunya, va arribar tard. Però el país es va poder refer materialment de la guerra entre germans soferta. Un pintor empordanès ho va il·lustrar amb un pa dins una cistella. El títol: "Marshall Plan." Per això van venir turistes: tenien vacances pagades. I Catalunya va sobreviure. Mon pare, de beneïda memòria, sabia això.

Aquesta és una guerra d'Europa contra Israel per delegació. Si perdem, Déu no ho vulgui, Europa farà la mateixa cara que ha fet fins ara. I una victòria d'Israel pot comportar que l'islamofeixisme es giri cap a Europa. Se'n dirà, se'n diu ara mateix, Euràbia. Bat Ye'or, professora egípcia, jueva refugiada, ho explica bé.

He de dir que tots els musulmans i àrabs són els meus germans. Encara que n'hi ha que no són del Barça. Ells ho saben. Amb els àrabs ens asseiem junts a l'hospital, als autobusos, a la Universitat Hebrea. A Israel tothom sap dir "xucran", i l'àrab hi és llengua oficial, al costat de l'hebreu. Els cartons de llet són en hebreu i en àrab. Els prospectes dels medicaments en hebreu, àrab i anglès. No seiem plegats a les universitats d'ells, ni podem anar ni encara menys viure a Jordània, tot i el que demanava el rei Abdul·là als anys vints, perquè Europa promou estats àrabs Judenrein al voltant nostre, i en vol un altre enmig del nostre territori, perquè Hamàs pugui tirar míssils Grad de fabricació xinesa pagats per tu sobre Jerusalem i Tel Aviv, com els que van tirar ahir sobre una escola maternal d'Aixdod, i fa quatre dies sobre una altra escola maternal de Beer Xeva. Com que no van matar nens, que són a casa o al refugi per ordre de la Protecció Civil, els diaris que tu llegeixes no en van dir res. Però estaven destinats a fer-ho.

Els àrabs volien viure amb jueus, i els britànics els ho van impedir. A Israel no hi ha àrabs, avui, que vulguin una Jerusalem dividida, per exemple. Això ja fa temps que és així com dic, però els diaris europeus no ho han pas reportat ni mostren ganes de fer-ho. Totes les vostres opinions consisteixen en una fabulació irreal. Europa fa servir els àrabs perquè lluitin en el seu lloc. Si no, no és possible d'explicar aquesta immensa histèria contra Israel i la manipulació de l'opinió pública que n'és correlativa.

Fa vergonya aliena, de veritat, que es digui que Israel no té dret de causar víctimes civils. Quan un assassí suïcida es feia esclatar dins d'un autobús, i jo ho vaig veure al meu carrer dues vegades, els diaris que tu llegeixes deien que s'havia "immolat" i el comptaven entre les víctimes. No he vist mai una sola foto d'una víctima israeliana en un diari de Barcelona. A les guerres hi ha víctimes, però els milicians armats fins a les dents no ho són pas: són combatents. Si a Barcelona es pot ensenyar i obtenir un títol de relacions internacionals sense esmentar el concepte de combatent, Barcelona deu tenir un problema molt greu. El lema de la Universitat de Barcelona, un lloc que jo estim, diu: Libertas Perfundet Omnia Luce. La Llibertat tot ho Omple de Llum. Sí.

Cal ser una persona profundament antihumana per afirmar que Israel mata nens perquè vol. Si moren nens en un combat, és perquè els han fet servir d'escuts humans. Israel no ha atacat mai civils. Els dirigents islamistes van començar a emparar-se usant civils i nens i tot d'una l'exèrcit nostre es va veure impossibilitat d'atacar-los, a causa del codi de conducta de les Forces de Defensa d'Israel. Atès que fer servir civils d'escuts humans és un crim de guerra, es pot dir, però, que no constitueix cap conculcació de les lleis internacionals defensar-se d'un enemic disparant-li encara que es cobreixi amb escuts humans. Israel no ho ha fet mai a posta. El Regne Unit i França, sí. La més bona opció moral en la guerra contra l'islamofeixisme, que fa servir la tecnologia a l'abast per atacar la població civil, és eliminar-ne els dirigents. Si es pot eliminar Hitler, les probabilitats d'acabar la guerra més aviat són més altes.

Anglaterra, al segle XII, va inventar el Libel de Sang. Consisteix a dir que els jueus matem nens per menjar-nos-els. Que els crucifiquem per posar la seva sang dins la cocalisa (nom català de l'hebreu matsà, pa alís que mengem durant la setmana de la Pàssia), en una variant un segle i mig posterior. Els francesos van introduir la idea a Damasc l'any 1830. Pot tenir moltes variants. Una, de Bram Stoker (Dràcula), dissimula bé. Mostra un mort (els vius són els cristians) que necessita xuclar sang per anar anant. Òbviament, Bram Stoker era fill de la catòlica Irlanda.

Amb l'aparició del jueu col·lectiu, que és l'Estat d'Israel, el Libel de Sang ha pres noves, però previsibles, formes. France 2 va acusar les Forces de Defensa d'Israel de matar expressament un nen, Muhàmmad Al-Dura, a Gaza, usant imatges manipulades fornides per un fotògraf de Fatah. El delegat de la cadena francesa a Israel, Charles Enderlin, que havia estat tant a Gaza com Pau de Tars va conèixer un Jesús, és a dir, gens ni mica, les va donar per bones, i fou ell qui va dir i escriure la frase que constitueix en si mateixa el libel: L'exèrcit israelià ha mort un nen. Li ha costat vuit anys a l'heroic Philippe Karsenty d'aconseguir que un jutge de París sentenciés que dir que això era demostrablement i demostradament fals no pogués ser objecte de persecució a França. Com que la suposada mort del nen Al-Dura (que es mou a les imatges que Enderlin va refusar de mostrar) fou determinant en la segona Intifada, molt més que la visita de Sharon al Puig del Temple, una visita oficial i programada amb temps amb el Waqf, que és l'autoritat islàmica en què Israel delega el control del recinte, fet totalment tergiversat a Europa, podem veure quina és la finalitat i l'objectiu del Libel de Sang: poder matar jueus amb tranquil·litat de consciència, perquè "ja se sap que els jueus matem nens". Com em diu un amic de Mallorca, no del Facebook, sinó de veritat, l'escrit que he denunciat en una nota meva sota el títol de Catalan Blood Libel / Libel de sang català no hauria passat, però, el sedàs de la justícia francesa, quan la gent de París no es tirava de caps en massa al Sena.

S'ha de dir d'una manera inconcussa que els jueus tenim terminantment prohibit d'ingerir sang. Avui és un dia sagrat: hi ha dejuni (aniversari de l'inici del setge dels babilonis). Per al sopar del vespre, hem posat el pollastre, com pertoca, en aigua i després amb sal. S'esbandeix perquè no hi hagi sang. És un comandament de la Torà.

De Catalunya han sortit voluntaris per fer d'escuts humans. A Gaza Hamàs usa escuts humans, dones i nens propis. Això és un crim de guerra. Qui ho dirà, a Barcelona? Van dir: "Nosaltres estimem la mort. Per això derrotarem Israel." Cap diari europeu no ho va reportar. És un aplaudiment indirecte. Abans de fer qualsevol cosa, els terroristes àrabs, miren què diu l'amo. Pobrets. En temps del Mandat Britànic, els àrabs van començar els altercats i matances (1936) al crit d'"El Govern està amb nosaltres". Això sí que són bones relacions internacionals!

Els àrabs de Gaza volien ser egipcis, ja que la gran majoria en venia. Egipte ho va enquistar: no els va donar la nacionalitat, i els va negar l'entrada. Els àrabs que hi ha a la Terra d'Israel, de la qual Gaza fa part, no complirien cap de les condicions que calen per ser considerat un refugiat per l'Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Refugiats, i en conseqüència es va crear l'UNRWA: qualsevol descendent, de qualsevol generació, d'algú que hagués viscut dos anys al Mandat Britànic de Palestina abans de 1947, o d'algú que digués que hi havia viscut, perquè no calen documents que ho demostrin, és un "refugiat" i té dret als subsidis de l'UNRWA. Aquesta informació s'escamoteja pertinentment a Barcelona. És millor tenir militants jihadistes que facin la guerra contra Israel i la seva població civil. Al capdavall, tot és culpa d'Israel, el jueu col·lectiu "que no hauria hagut d'existir mai", com diuen dues dotzenes de mitjans que he vist aquests dies, sense haver d'esforçar-m'hi gaire.

Hi ha un obstacle, davant d'aquesta vostra monstruositat: Tenim un exèrcit. Les Forces de Defensa d'Israel.

Que Déu les beneeixi. Que Déu beneeixi els nostres soldats.

Amén.

Ariel Serra
Dejuni del Deu de Tevet, 5769


Saturday, January 3, 2009

Interessant article a The Wall Street Journal



JANUARY 2, 2009, 1:35 P.M. ET

La política d’Israel és perfectament “proporcional”
Hamàs són els reals criminals de guerra en aquest conflicte.

Per ALAN M. DERSHOWITZ

Les accions d’Israel a Gaza són justificades pel dret internacional, i caldria felicitar Israel per tal com es defensa contra el terrorisme. L’article 51 de la Carta de les Nacions Unides diu que cada nació es reserva el dret a actuar en legítima defensa contra atacs armats. L’única limitació que imposa el dret internacional a una democràcia és que les seves accions s’han d’ajustar al principi de proporcionalitat.
Des que Israel va deixar d’ocupar Gaza, Hamàs ha llençat milers de coets expressament dissenyats per a matar civils al sud d’Israel. La gent que viu a Sderot –que s’enduen la pitjor part dels atacs-- tenen uns quinze segons des del llençament fins a arribar al refugi. Posar civils com a objectiu dels atacs, deliberadament, és un crim de guerra; malgrat això, els terroristes que disparen sobre Sderot estan orgullosos de les accions que cometen les seves armes.
Quan Barack Obama va visitar Sderot aquest estiu, i va veure les restes dels coets, va reaccionar dient que si les seves dues filles estessin exposades a atacs amb coets a casa seva, ell faria tot el que estés a la seva mà per tal de detenir-ho. Entén com els terroristes juguen amb la moral de les democràcies.

En un recent incident que em va relatar l’ex cap de les forces aèries israelianes, la intel·ligència israelina s’havia assabentat que la casa d’una família a Gaza era utilitzada per a fabricar coets. L’exèrcit israelià va donar als habitants 30 minuts per sortir-ne. En lloc de desallotjar la casa, el propietari va avisar als de Hamàs, que van enviar-hi les mares amb les criatures.
Hamàs sabia que Israel mai no tirararia contra una casa en la que hi hagués civils. També sabien que si les autoritats israelianes no sabien que hi havia civils a la casa i tiraven contra ella, Hamás guanyaria la batalla mediàtica ensenyant els morts. Israel no va tirar; els coets que estaven protegits per escuts humans, van ser utilitzats contra civils israelians.

Aquestes despreciables tàctiques – posar com a objectiu civils israelians mentre ells s’amaguen darrere civils palestins- només poden fer-se servir contra la moral de les democràcies, que té una profunda cura per tal de reduir al mínim les baixes civils. Mai no les fan servir contra nacions com Russia, l’exèrcit de la qual té pocs miraments en assassinar civils entre els quals s’hi amaguen combatents enemics.
La afirmació que Israel ha violat el principi de la proporcionalitat –per matar més terroristes de Hamàs que no pas israelians han estat assassinats pels coets de Hamàs- és absurda. En primer llc, no hi ha equivalència entre l’assassinat deliberat de civils innocents i l’assassinat deliberat dels combatents de Hamàs. En virtut de les lleis de la guerra, qualsevol nombre de combatents pot ser sacrificat per prevenir la matança de civils innocents, ni que sigui un de sol.
En segon lloc, la proporcionalitat no es mesura pel nombre de civils morts en realitat, sinó més que res pel risc que representa.
Queda ben il·lustrat amb el que va passar dimarts quan un coet de Hamàs va arribar a una llar d’infants de Beer-Sheva, encara que els nens no fossin allí en aquell moment. En virtut del dret internacional, Israel no pot permetre que Hamàs jugui a la ruleta russa amb les seves criatures.
Mentre Israel instal·la sistemes d’alerta i construeix refugis, Hamàs es nega a fer-ho, per tal de maximitzar el nombre de civils morts per error en les incursions militars d’Israel. Hamas sap per experiència que per petit que sigui el nombre de civils palestins morts per error, es traduirà en una amarga condemna a Israel per part de la comunitat internacional.
Israel ho sap molt bé. Fa enormes esforços per reduir el nombre de víctimes civils –fins el punt de desestimar objectius massa propers a civils.
Fins que el món no reconegui que Hamàs comet tres crims de guerra –posar civils com a objectius, posar civils palestins com a escuts humans, i buscar la destrucció d’un estat membre de les Nacions Unides-- i que Israel actua en auto-defensa i per necessitat militar, el conflicte seguirà.

Mr. Dershowitz és professor de Dret a Harvard. El seu darrer llibre és "The Case Against Israel's Enemies" (El cas contra els enemics d’Israel) (Wiley, 2008).

Thursday, January 1, 2009

espantar-se ara...

espantar-se, tenir por... és humà?

Anar predicant suport a Israel en moments de tranquil·litat i de pau; pregonar arreu la dita de Martin Niemöller:

" Primer van venir a buscar els comunistes i jo no vaig dir res perquè no era comunista.
Llavors van venir a buscar els jueus i jo no vaig dir res perquè no era jueu.
Llavors van venir a buscar els sindicalistes i jo vaig dir res perquè no era sindicalista.
Llavors van venir a buscar els catòlics i jo no vaig dir res perquè era protestant.
Llavors van venir a buscar-me a mi però ja no quedava ningú que pogués dir res..."

és encomiable; fer articles a favor d'Israel ara i aquí, és una proesa... però... què faríem si ens sentissim amenaçats per prendre partit en aquesta causa? Per donar la cara? 

Ara és el moment de no defallir i de no amagar el cap sota l'ala, encara que et sentis amenaçat, no és així, amic? Ara, quan t'han trucat per si vols protecció. Ara has de demostrar que ets humà. No és el moment de dir que et quedes a casa, que no diràs res més. Si no, llastimosament, fas veritat la dita que Europa (recorda que EUROPA som també tu i jo) és el problema d'Israel. I em sap greu, et considero un amic. 

Follow by Email