Wednesday, November 25, 2009

Oh, ara sí que em pujaran els comentaris!

Ja sé com fer-ho!


Ara, perquè tots som "bloggers", però aquest fenomen senpre ha estat. De fet, no ho negueu, tots, quan obrim el blog, esperem trobar algun comentari; posem cara de pena o de tant-se-me'n fot si hi seguim veient el zero; i tenim un rau-rau a l'estómac i una mica de sobresalt quan veiem que el número ha augmentat. No ens enganyem, escrivim aquí perquè ens llegeixin i estem satisfets si el que publiquem agrada, ni que sigui una miqueta.

Trobar aquest còmic a la pàgina WHO'S THERE, el darrer blog descobert, m'ha portat a les associacions d'idees i als records.

Aquests dies fa dos anys que sóc a la xarxa participant activament. Feia un any que mirava i llegia. No gosava comentar res enlloc; com si punxés! Quina il·lusió haver fet el primer comentari, amb un pseudònim, és clar, en un blog. Ràpidament vaig enviar un correu a un amic dient-li que es mirés el meu comentari; ell feia el mateix amb els seus.
Com quan entres en una habitació a les fosques on algú està dormint, de puntetes, sense fer soroll, vaig obrir el meu primer bloc. I què hi posaré? Mira, de moment... una màquina d'escriure!
Dos anys m'ha costat donar el meu nom sencer sense embuts. I no passa res! Com diu Josep Pla:
"Quan no es té l'orgull inofensiu d'explicar les coses als altres, és que es té la vanitat idiota de creure's incomprès. En nom dels principis higiènics més elementals, convé que tothom hi digui la seva. Després, el temps, amb el garbell de granet fi, dirà l'última paraula."
Records... de joveneta, fent una revista al poble, a màquina, amb el "ciclostil", la Gestetner, i els clixés. Al cap d'uns anys, una altra revista, ara amb més experiència acumulada per part de tots els de l'equip, màquina d'escriure electrica i a la impremta. Ja vam acabar l'època amb ordinador, el primer "apple" que va entrar a casa! I a la ràdio local... jo només hi tombava. Un dia, la que portava el programa, un programa infantil, va haver de marxar i em va deixar a mi amb el guió a les mans, darrere del vidre, i només em va dir que anés llegint i donant ordres amb les mans. Hi havia un xiquet jovenet al meu costat que posava els discos, i jo com si dirigís una orquestra: ara un disc, ara que parlin els de l'altra banda... i anar llegint i fent anar les mans. No va ser cap desastre, per sort. Mai més no he fet cap altra incursió radiofònica. Ara bé, ves què són les llegendes que aquell xiquet que posava discos al meu costat, al cap del temps es veu que ho va fer molt bé; i... valgam Déu! em va arribar a les orelles que deia que a ell n'hi havia ensenyat la Miraculosa! La televisió local ja em va agafar tard i no crec que m'hi hagués enganxat; la meva timidesa llavors era gran.
Ara bé... sempre, les cartes als lectors, les intervencions dels oients... ja se sap; una part, ínfima, real; la part treballada pels autors, la més grossa. A mi m'agradava fer aquest paper, per escrit; ho podies dir tot pel broc gros, sense embuts, encara que fessis el paper de l'oposició o que diguessis algun disbarat. Jo diria que he fet tots els papers de l'auca. Fins fa poc que en vaig fer un en una emissora de ràdio de les grosses. Una amiga periodista necessitava trucades en un programa que hi tenia un advocat parlant del registre de les parelles de fet. Bleda de mi, ja em veus trucant, dient que vivia amb el meu company i què havia de fer per enregistrar-nos com a parella de fet!
En fi, celebro la meva incursió a la xarxa i estimo el que he après i els que m'han ajudat, tant en els aspectes tècnics com personals.


Follow by Email