Monday, May 18, 2009

Llengua, gènere i sexe



Article publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 21 de març del 2009
I que m'ha arribat a mi a través de InfoMigjorn.


Gabriel Bibiloni
Llengua, gènere i sexe (I). Introducció

El procés d'igualació d'homes i dones a la societat occidental ha dut propostes de nous usos lingüístics que poden ser perfectament lògiques i raonables, però també, a partir de postures indocumentades en matèria lingüística, hi ha qui ha emprès una croada contra la denominada —sovint precipitadament— discriminació sexista del llenguatge, que pretén una operació d'alta enginyeria orientada a la utopia de canviar aspectes essencials de l'estructura de la llengua. L'inici de l'operació es localitza en la societat anglòfona i afecta una llengua sense gènere, per la qual cosa tal operació tenia uns aires de racionalitat i es limitava a revisar l'ús de coses com els pronoms he i she o els possessius his i her. Però quan el material de campanya passa a les llengües romàniques, en què el gènere és un component fonamental, aquí la cosa surt de mare. L'ús no sexista del llenguatge, cosa en principi desitjable, s'ha convertit en un gran despropòsit que afecta i desorienta col·lectius sensibles a les idees d'igualtat, en particular els ensenyants. Un exèrcit de militants s'ha aplicat intensament a la tasca i ha produït un arsenal de textos, recomanacions i tot tipus de catecismes, sovint involucrant algunes institucions, que, desorientades, s'han deixat arrossegar tristament per la torrentada. El resultat, però, no és cap canvi en les estructures lingüístiques essencials, perquè és impossible i perquè la majoria de la gent no segueix aquestes recomanacions. El resultat és només —a part de desorientació de molts i sentiments de culpabilitat d'alguns— la generalització d'uns usos emblemàtics —els ciutadans i les ciutadanes— i la producció d'uns textos, com alguns de naturalesa jurídica o administrativa, escrits en un llenguatge de laboratori, completament divorciat de la llengua real i natural. Parlaré d'aquest tema a partir d'avui en mitja dotzena d'articles, pensats sobretot per a donar arguments i seguretat als qui parlen de manera normal —els militants no els convencerem—, perquè no sentin per aquest fet cap complex ni incomoditat.

Comencem pel principi: unes precisions imprescindibles. Què és el gènere? El gènere és una propietat que tenen els substantius, que els parlants coneixen perfectament i que afecta els fenòmens gramaticals de marcatge i concordança. En virtut d'aquesta propietat, en català els substantius es divideixen en dues categories: masculins i femenins, si bé en altres llengües n'hi ha més. Els termes tradicionals de masculí i femení per al gènere gramatical són conseqüència de l'ús d'aquests mateixos mots per a designar els dos sexes, atesa la (relativa) connexió que hi ha entre gènere i sexe. Però, d'acord amb enfocaments de la gramàtica moderna, seria perfectament vàlid —pel que diré després sobre la noció de terme marcat— veure la categoria del gènere com una oposició entre femení i no femení, una oposició paral·lela a altres d'usuals avui en lingüística, com animat i no animat o comptable i no comptable. Si s'hagués usat tradicionalment aquesta nomenclatura, ara potser no seríem allà on som.

La relació del gènere amb el sexe és parcial i relativa. En els mots que designen éssers no sexuats o de sexe irrellevant per als humans el gènere és un fet històric i una pura arbitrarietat (llibre, desig i dragó són masculins, mentre que intel·ligència, paret i mosca són femenins). En els noms que es refereixen a persones o animals de sexe rellevant hi ha una correspondència en general (però no absoluta) entre gènere i sexe. Entre aquests noms distingim un grup reduït de paraules que associen el contingut semàntic de masculí i femení a lexemes diferents (home, dona, bou, vaca, pare, mare) i les paraules flectives (amb flexió de gènere), com nin-nina o escriptor-escriptora. Hi ha paraules de forma invariable però amb gènere implícit, com artista o internauta, que a efectes de concordança (un artista, una artista) es comporten igual que les flectives. I encara hem d'esmentar les paraules epicenes, que són paraules no flectives, amb gènere assignat arbitràriament (persona, membre, víctima), referides indistintament a mascles i femelles i en què es palesa la manca de relació entre gènere i sexe.

En català la majoria de noms femenins acaben en –a, però no és això el que determina la condició de femenins, sinó que aquesta es lliga a un coneixement previ que té el parlant (sort és femení i trauma és masculí malgrat les terminacions). En els noms flectius (nin, cuiner) el femení porta una marca morfològica de femení (el morfema a) mentre que el masculí generalment no porta cap marca. D'aquest punt de vista, el femení és el gènere marcat. Un cop assumit pels parlants el gènere dels substantius, aquests es fan concordar amb els seus acompanyants (articles, adjectius, etc.). Si un nom és femení, els seus acompanyants han de portar la marca de femení (una sort immensa), llevat que siguin invariables (vulgar, jove). Dit altrament, sort és femení per se, mentre que una i immensa són femenins perquè porten la marca de femení exigida per concordança. En canvi, en un port immens, no hi ha cap marca de gènere, perquè el masculí és el gènere morfològicament no marcat. Continuarà: només som al principi.

Si us interessa el tema, feu clic aquí per llegir tots els articles (fins a VI)

Follow by Email