Tuesday, March 31, 2009

Ser mare d'un xiquet


Sempre he pensat que en els dies en què vivim és més difícil educar un fill que una filla. No sé com me n'hauria sortit si hagués tingut un xiquet. En anteriors generacions, els nois pujaven sols, era a les noies a qui se'ls avisava dels perills del segle. Havia estat així de sempre. Ara està tot capgirat en nom del políticament correcte. I no per bé, al meu entendre; no tendim cap a una societat equilibrada en la que cada sexe té el seu paper i es complementen... De fet, tendim... ningú no sap devers a on!
I aquest tema que em preocupa i se'm fa difícil de destavellar, via Nihil Obstat, l'he trobat explicat amb encert a Chroniques en liberté:

(Foto arxiu CM)

El blues del mascle sentimental

Senyores, perdoneu-me d’entrada per aquesta bordada. Però això només és una buidada del pap. D’altra banda, és més una manifestació espontània d’humor de part d’un home profundament ferit que el fruit d’una implacable anàlisi racional. De totes maneres, en l’àmbit de les relacions humanes, no pot haver-hi anàlisis implacables.

Avui en dia, els dies de la dona, la paritat, i altres embolats feministes de la llagrimeta sobre la condició femenina, em regiren els budells. Hom diria que res no ha canviat en els darrers decenis. Evidentment, ja sé que sempre hi ha molt a fer per a aquelles a qui homes indignes peguen, dominen i maltracten. Però tabé hi ha molts homes que sofeixen. Permeteu-me exposar la situació dels homes que es troben laminats per l’avidesa femenina quan l’amor se n’ha anat. Quan han mort els sentiments, hi ha dones que esdevenen calculadores i materialistes, al costat de les quals la majoria d’homes són càndids amants.

Mireu bé la història i la política i pregunteu-vos qui mena realment el món. Observeu als patis de les escoles les nenes de 8 anys i mireu els nens de la mateixa edat.

En qualsevol cas, constato a la meva generació un naufragi d’homes arribats a la quarantena. Han sacrificat els amics per la família, han posat entre parèntesi les seves passions de joventut. Han treballat dur a la feina i també ho han fet a casa perquè no se’ls retregui que no fan res. Aquesta generació suporta el pes de segles de masclisme universal, del que devem ser culpables fins a cert punt. Calia esmenar els errors dels nostres pares... I, per tant, aquests homes es troben un dia abandonats per les seves dones quan no són, a més a més, desonrats, expoliats i robats. Una vegada més, no us ho prengueu malament, senyores. Tinc una ànima siciliana que em condueix a una adoració sens fi per al sexe bell.

Però en nom d’allò que és políticament correcte, m’he esforçat en rebutjar un masclisme congènit que condueix pràcticament a una autocastració destructiva.
Per tant, aquest masclisme és com un folklore destinat a seduir-vos i una feblesa destinada a protegir-nos. En tor cas, amaga una por ancestral a l’abandó que comença de ben jove.

A partir dels 25 anys, les dones experimenten el seu primer desig infantil i acusen els homes de la seva lleugeresa: “Els homes no són seriosos, són com a criatures; no volen comprometre’s, només pensen en divertir-se amb els amics...”.
Heus aquí el que les dones pensen sobre nosaltres en aquest moment. És veritat que el matrimoni i la família ens fan por, ja que representen tots els sacrificis que això implica. Però una vegada que un s’ha compromès, que ha fet el pas, és un compromís per tota la vida. Em surt de nou l’ànima siciliana... Després els nens es fan grans i la dona esdevé mare, i tracta el marit no com un home per a conquerir i seduir, sinó com la darrera criatura de la família, del que se n’ha de revisar o acabar l’educació.
I a força d’infantilitzar el seu home fins al punt de fer-li perdre la seva personalitat, ella, un bon dia, li anuncia que ja no l’estima.

El temut abandonament ha arribat.

Per aquesta raó, senyores meves, el vostre company dubta en comprometre’s. Us estima de bo de bo però està aterrit. Inconscientment, pressent aquesta història repetida una i mil vegades. Ell perdrà els seus amics, abandonarà les seves passions i finalment, perdrà la seva identitat d’home... a no ser que trobi el veritable amor; no aquell que oposa els sexes sinó el que els uneix en una feliç harmonia.


Follow by Email