Saturday, March 7, 2009

Aquell del Rubianes


Ara que es va esvaint la bullida general, el dol a crits, els compugiments i les ampul·loses paraules per la pèrdua del tal Pepe; ara em toca a mi. Ho he de dir o faria un pet: A mi no m'ha agradat mai el Rubianes. 
I ho dic amb coneixement de causa. Fa molts anys vaig veure un espectacle seu que es deia "Sin palabras", un espectacle onomatopeic. Tot el teatre rient, i les tres que anàvem, assegudes en una llotja amb les cares com a pals i sense poder arrencar un somriure, perplexes -a naltros no ens fa riure que un home folli amb una cadira dalt d'un escenari... Com que era època dels primers èxits del personatge, vaig sentir un dia un monòleg seu per la ràdio sobre unes tapes i una gamba que se n'anava amb ell cap a casa. Cap gràcia. A l'arribar a la feina els ho vaig comentar a les companyes: "Noies, jo... dec ser diferent!" i encara riem ara! perquè diu la dita: "Tanta gràcia fa la poca com la molta!".
Moltes vegades, quan el veia per TV, em quedava a escoltar-lo; m'embadalia la seva capacitat d'encadenar paraules amb significat sense dir res. Era capaç d'estar hores i hores construint correctament frases buides, dient beneiteries. Darrerament, es caracteritzava per riure les seves gràcies. Acabava de dir una frase i ja reia de l'ocurrent que havia estat.
Una gran admiradora del talent del mite, una vegada va comprar un llibre-pamflet seu. Com que rondava per l'escola, el vaig prendre cap a casa i  en una estona vagarosa me'l vaig llegir (la lectura no va durar més d'una hora). A l'acabar, vaig poder dir que el tal Pepe no tenia moral ni valors de cap mena; o..., preciso per no ofendre ningú:  tot ho tenia oposat al que dec tenir jo.

Acompanyo amb el sentiment a tots els que l'estimàveu. 

Follow by Email