Friday, December 18, 2009

Com cada any...

ve Nadal, i passa un altre any i les figures del pessebre, "figures eternes de vida senzilla..." es van creuant a les nostres vides. I els de casa la seguim cantant un any rera l'altre i recordem quan la vam aprendre a casa; la nostra filla la va portar de l'escola de música i l'assajàvem tots tres pel Concert de Sant Esteve...:


El temps sant és arribat
i amb el fred, la neu i el gebre,
les figures del pessebre,
una a una, ja han tornat.
La dona que renta, la vella que fila
i el brau caçador que sempre vigila.
La noia que porta la gerra i el pa
i aquell pescador que al riu va a pescar.
El vell que la terra remou amb catxassa
i el que es beu el vi de la carabassa.
El del feix de llenya i aquell pastoret
que va amb la catxutxa perquè té molt fred.
La jove mestressa que duu la gallina,
la del cistell d’ous i el sac de farina.
Aquells que sonant van fent son camí;
el del flabiol i el del tamborí.
Del sac de gemecs el qui sempre plora
i el de la simbomba que ronca a tothora.
També els tres pastors que fan el sopar
i couen les sopes i llesquen el pa.
Figures eternes de vida senzilla
que eixiu de la llum que enmig del cel brilla.
Vosaltres al món porteu resplendor.
Oh, fràgils figures de Nostre Senyor!

Joan Llongueres

Sunday, December 13, 2009

El perill de l'esperança



Just allí,
a mig camí entre
l'hort nu
i l'hort verd,
quan les branques estan a punt
de brotar
roses i blanques,
 temem el pitjor.

Doncs no hi ha cap regió
que a qualsevol preu
no triï aquest temps
per una nit de gebre.

Robert Frost -Versió de M. Miró

Saturday, December 5, 2009

S'acosta Nadal i... "There is a Santa Claus"


I cal fer quelcom de profit.
Pel meu amic Flanders, vaig saber de l'existència d'un dels editorials de diari més famosos mai escrits:


Des de llavors, és el regal que faig cada any per Nadal als meus alumnes i als amics més propers.
Una tarda de diumenge vagarosa, en vaig fer una versió dedicada a un conegut que està consagrat a la "polítiga" (així ho diu un entranyable personatge de "la Farsa i la quimera" de Joan Puig i Ferreter). Versió que només l'havia llegida Mr Flanders. Aquests dies, m'ha semblat d'endreçar-la, renovar-la, generalitzar-la i enllestir-la per tal de presentar-la a la xarxa. Ara va dirigida als Spin Doctors, personatges que se m'han posat entre cella i cella:

Yes, Spin Doctor. There is a Santa Claus.
Spin Doctor, tus amigos están equivocados. Les afecta el “cuc barrinador” del stablishment. No creen en un mundo fuera de ellos. Nada existe si no forma parte de su universo inmediato... Sí Spin Doctor, hay un mundo fuera del stablisment, llamémosle Santa Claus. Su existencia es tan cierta como que hay gente a los que no les interesas ni tú ni el militante que te adula. Qué triste sería para ti un mundo sin asambleas, federaciones, agrupaciones, candidatos... Tan triste como si no hubiera Spin Doctors. No habría proyectos, ideas socialistas, asesores, conocedores de la problemática y de la gente, activistas incansables... Tú ya no crees en ese otro mundo, en Santa Claus; pero, no creer en él es como no creer en nada. Podrás controlar a todos los militantes y activistas del partido, pero ¿qué demuestra eso? Nadie ha visto a Santa Claus, pero debes creer que en su mundo hay cosas reales y nombres de personas más allá de las manolis, las sandras y los joses y los probes miguelitos (personajillos acomplejados que han alcanzado su estatus ideal en la política, como tú y otros tantos).
No te dejes engañar por el canto de las sirenas. ¿Has visto alguna vez una asamblea que no esté manipulada? 90%, ¡eso es diversidad de opiniones! Hay un velo oscuro que cubre los quehaceres internos en tu mundo. Sólo pueden desvelarlo la independencia moral (y económica, of course) la entereza, el rigor crítico, la pasión y la ironía, e incluso el sarcasmo. ¿Eso es real? Ah, Spin Doctor, es cierto como la vida misma que hay un mundo fuera de ti. Santa Claus vive y vivirá para siempre. ¡Dichosos los que creemos que Santa Claus existe!

Wednesday, December 2, 2009

Ma pitom! (2)


Jaim Anava, el rei del "Ma pitom"

Jo que m'hi fixo, veig, vaja, sento, que en hebreu, l'expressió "Ma pitom!" es fa servir per tot. És una expressió col·loquial, tenint en compte els llocs i les converses on la sento. No l'entenc l'hebreu, però cada vegada que m'arriba a les orelles, li dono unsa nova interpretació en català: Per què? Ai carai! I doncs? Quins trons! Vaja!...

He trobat una pàgina que ho explica :

The Hebrew slang phrase ma pitom מה פתאום is used to express surprise or incredulity:

מה פתאום אתה נוסע ליפן? - Mah pitom atah noseyah l'yapan - "Why in the world are you going to Japan!?"

A: Are you worried about traveling to Turkey?
B: Mah pitom! (Don't be silly!)

A: "You just stepped on my foot!"
B: Mah pitom! (No way!)
The proper response in this case is ken nachon כן נכון - "Yes you did!"
(Steg points out that this is the type of dialogue between God, Avraham and Sarah in Bereshit 18:10-15.)

What does this phrase mean? Literally, ma means "what", and pitom means "suddenly". However, "what suddenly" doesn't make much sense (in English or in Hebrew), so we need to find the origin of the phrase. Rosenthal writes that it is a loan translation (calque) from the Yiddish vos plutsem וואס פלוצעם and the Russian chego vdrug. I asked some Russian speaking friends about chego vdrug, and they told me that:

The best way to translate this phrase is probably "why all of a sudden" or "why now"
chego in this case is why
vdrug: at this moment, suddenly
So an original meaning of "Why suddenly" makes more sense. As far as the Yiddish, vos means "what" and plutsem is "suddenly". (It comes from the German plötzlich, meaning "sudden, abrupt" which derives from platzen, "burst". This is the source of the Yiddish word plotz - "to burst, explode - from strong emotion.) However, the meaning is clearly, "why suddenly". Professor Nissan Netzer (author of the book "Hebrew in Jeans - The Image of Hebrew Slang", which I'm currently enjoying) has confirmed to me that a better adaption into Hebrew would have been "lama pitom" למה פתאום.

Both English and Hebrew have many Yiddish calques. Many expressions in English, such as "get lost" or "enough already" are borrowed from Yiddish, and perhaps aren't recognizable as such today. Hebrew is even more influenced by Yiddish - Netzer fills pages 212-230 of his book with loan translations from Yiddish to Hebrew.

Clearly, "what" and "why" are closely related. "What for" means "why". After thinking about it for a bit, I think I found an English loan translation from Yiddish where they replaced "why" with "what" - Alfred E Newman's famous catch phrase in Mad Magazine - "What, me worry?" The creators of Mad Magazine were very much influenced by Yiddish, and I'm guessing that phrase really means "Why should I worry?".

It turns out that the founder of Mad Magazine, Harvey Kurtzman, went to Camp Nitgedayget - "Don't Worry" in Yiddish. According to this book:

Mad's motto, "What me worry? I read Mad," transformed the Yiddish summer camp's name into a formula for nationwide comic relief from pressures to conform during the 1950s. Paul Buhle reports that Kurtzman attended Camp Nitgedayget in the thirties; perhaps this Mad man's satire of consumer culture and American icons was influenced by his summer days at Camp Don't Worry - certainly by the name of the camp.
And if we look at one of Kurtzman's early Mad covers, perhaps he knew the phrase vos plutsem as well...


Monday, November 30, 2009

Una mica d'Ausiàs March



Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida en dorment:
malament viu qui té lo pensament
per enemic, fent-li d'enuigs report,
e, com lo vol d'algun plaer servir,
li'n pren així com dona ab son infant,
que, si verí li demana plorant,
ha tan poc seny que no·l sap contradir.


Saturday, November 28, 2009

A tu, Francesc


El Francesc amb posat de "Fraret mut"

“esperant
sempre
esperant
no sé pas què”

Francesc Valls-Calçada

Al Fraret Mut li han donat el Premi Comas i Maduell de poesia dels Premis Ciutat de Tarragona. Es bonic tenir amics als que se'ls reconeix la feina; i em fa feliç.
Avui a les nou del vespre hi ha hagut l'acte de lliurament de premis al teatre Metropol de Tarragona. El Fraret és amic meu i jo diria que se'l mereix el premi. I n'estic molt de contenta; però només em surten tòpics per escriure aquí. L'horabona! ja li ho he dit diverses vegades. Segueix escrivint, Francesc:

"Aquell que a cap moment li digué atura't
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor, jo que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fe'ls eterns a dintre del meu cor"

Joan Maragall (Cant espiritual)


Wednesday, November 25, 2009

Oh, ara sí que em pujaran els comentaris!

Ja sé com fer-ho!


Ara, perquè tots som "bloggers", però aquest fenomen senpre ha estat. De fet, no ho negueu, tots, quan obrim el blog, esperem trobar algun comentari; posem cara de pena o de tant-se-me'n fot si hi seguim veient el zero; i tenim un rau-rau a l'estómac i una mica de sobresalt quan veiem que el número ha augmentat. No ens enganyem, escrivim aquí perquè ens llegeixin i estem satisfets si el que publiquem agrada, ni que sigui una miqueta.

Trobar aquest còmic a la pàgina WHO'S THERE, el darrer blog descobert, m'ha portat a les associacions d'idees i als records.

Aquests dies fa dos anys que sóc a la xarxa participant activament. Feia un any que mirava i llegia. No gosava comentar res enlloc; com si punxés! Quina il·lusió haver fet el primer comentari, amb un pseudònim, és clar, en un blog. Ràpidament vaig enviar un correu a un amic dient-li que es mirés el meu comentari; ell feia el mateix amb els seus.
Com quan entres en una habitació a les fosques on algú està dormint, de puntetes, sense fer soroll, vaig obrir el meu primer bloc. I què hi posaré? Mira, de moment... una màquina d'escriure!
Dos anys m'ha costat donar el meu nom sencer sense embuts. I no passa res! Com diu Josep Pla:
"Quan no es té l'orgull inofensiu d'explicar les coses als altres, és que es té la vanitat idiota de creure's incomprès. En nom dels principis higiènics més elementals, convé que tothom hi digui la seva. Després, el temps, amb el garbell de granet fi, dirà l'última paraula."
Records... de joveneta, fent una revista al poble, a màquina, amb el "ciclostil", la Gestetner, i els clixés. Al cap d'uns anys, una altra revista, ara amb més experiència acumulada per part de tots els de l'equip, màquina d'escriure electrica i a la impremta. Ja vam acabar l'època amb ordinador, el primer "apple" que va entrar a casa! I a la ràdio local... jo només hi tombava. Un dia, la que portava el programa, un programa infantil, va haver de marxar i em va deixar a mi amb el guió a les mans, darrere del vidre, i només em va dir que anés llegint i donant ordres amb les mans. Hi havia un xiquet jovenet al meu costat que posava els discos, i jo com si dirigís una orquestra: ara un disc, ara que parlin els de l'altra banda... i anar llegint i fent anar les mans. No va ser cap desastre, per sort. Mai més no he fet cap altra incursió radiofònica. Ara bé, ves què són les llegendes que aquell xiquet que posava discos al meu costat, al cap del temps es veu que ho va fer molt bé; i... valgam Déu! em va arribar a les orelles que deia que a ell n'hi havia ensenyat la Miraculosa! La televisió local ja em va agafar tard i no crec que m'hi hagués enganxat; la meva timidesa llavors era gran.
Ara bé... sempre, les cartes als lectors, les intervencions dels oients... ja se sap; una part, ínfima, real; la part treballada pels autors, la més grossa. A mi m'agradava fer aquest paper, per escrit; ho podies dir tot pel broc gros, sense embuts, encara que fessis el paper de l'oposició o que diguessis algun disbarat. Jo diria que he fet tots els papers de l'auca. Fins fa poc que en vaig fer un en una emissora de ràdio de les grosses. Una amiga periodista necessitava trucades en un programa que hi tenia un advocat parlant del registre de les parelles de fet. Bleda de mi, ja em veus trucant, dient que vivia amb el meu company i què havia de fer per enregistrar-nos com a parella de fet!
En fi, celebro la meva incursió a la xarxa i estimo el que he après i els que m'han ajudat, tant en els aspectes tècnics com personals.


Sunday, November 22, 2009

Potser divendres!



L'acord per l'alliberament de Guilad Shalit podria ser dut a terme el divendres:



Friday, November 20, 2009

Antologia i apologia



Fa anys, la dècada dels vuitanta, vaja, vaig treballar en una escola d'un barri de la ciutat. Alguns mestres progres i joves proposaven al claustre de fer xerrades als alumnes sobre educació sexual. Hi havia un mestre gran, ja a punt de jubilar-se, que sempre responia: "Sexe, sexe...! No teniu altra cosa al cap vosaltres!" I naltros, joves com érem, se'n fotíem una mica, sarcàsticament, pensant en les llegendes que corrien per l'escola del pobre home.
Ell, res de sexe a l'escola! Cada any cap allà a la primavera organitzava una setmana cultural amb dos temes estrella: "Apologia de la sardana" i "Antologia del vals" (no recordo exactament si l'apologia anava amb el vals i l'antologia amb la sardana o viceversa). Com que nosaltres, els d'adults, treballàvem de part de vespre, del gener en endavant, havíem d'aguantar els assajos de cant i ball a la classe del damunt, amb els corresponents cops de bastó a terra que feia el mestre en qüestió per portar el ritme.

I... a què ve a tomb això? que ara, jo ja semblo aquell mestre cada vegada que veig titulars a la premsa com aquests:


Andalucía se interesa por los talleres sobre masturbación extremeños

La nueva batalla de Manos Limpias: la masturbación


L'Ajuntament de Barcelona prepara una campanya per dissuadir els clients de la prostitució

I és que darrerament n'hi ha massa, no?

Sunday, November 15, 2009

Prendre el sol a la tardor


Edward Hopper, tinc preferències per aquest pintor, no sé què ho fa. Aquests darrers dies de sol i de caloreta al migdia m'han fet pensar en aquesta imatge, que regalima serenor, ganes d'estar sense dir res i que no t'atabalin massa.


Thursday, November 12, 2009

LA PRUNE


Tots els partits festegen els immigrants; els que s'anomenen d'esquerres més. Tots els veuen com a potencials votants seus. Assisteixen a les seves festes, els conviden als seus congressos, es fan fotografies multiculturals... Estan àvids de vots. Veuen que sortirà una llei que els deixarà votar i... a la caça del vot! que aquí s'ha de guanyar al preu que sigui. Però ara se'ls ha posat merda a les figues. Els ha sortit la PRUNE i els ho desgavellarà tot:

LLEGIU:


Wednesday, November 11, 2009

Cae o cau?


Un pasquí semblant a aquest, de la Loteria Nacional, és a les parades d'autobusos de Reus. Evidentment traduit al català: "I si cau aquí?" I jo imaginant-me loteria que cau del cel, que plouen bitllets de loteria o, directament, que plouen calers!

Jo diria, i no sóc entesa, que en català la loteria és quelcom que toca o no toca; vaja, que si hi jugues, et pot tocar; però no cau d'enlloc.
El fenòmen mediàtic de la Loteria de Nadal, diu la meva experiència vital, que sempre l'hem viscut en castellà. Portem anys i anys sentint: "El gordo ha caído en...", així, amb el verb CAER, com és propi del castellà. Ara bé, en les nostres converses la grossa no cau mai, la grossa sempre toca en algun lloc.
Com l'any que va tocar al meu poble, i jo sense ni un duro gastat en aquell número! Mai més no he comprat loteria. I si som una colla i algú n'ofereix i jo la refuso em diuen: "I si ens toca a tots menys a tu?". Ja en tinc l'experiència. No passa absolutament res; salut hi hagi!

De fet, les llengües evolucionen i el català no en serà pas cap excepció. Però jo vaig a la meva, tant me fa si cau la grossa com la prima -em sabrà greu, vaja, pobra dona. I la loteria no em tocarà perquè no hi poso.

  • Puntualització de l'amic Manuel Castaño-Viella i que jo hi vinc del tot bé:
De sempre, aquí s'han fet rifes. En una rifa, si hi poses o bé hi jugues, pots treure. Aquest era el vocabulari emprat en aquest tema abans que fos un fenomen mediàtic. He dit!





Tuesday, November 10, 2009

Bestiari (I)

La rata

-A un ratolí temerari,
nebot meu, que és molt tossut,
dic: -Vols fer-te saberut?
Doncs rosega un diccionari.

Josep Carner (De Museu Zoològic, 1963)


Saturday, November 7, 2009

En record de la Kristallnacht

Recull d'obres plàstiques sobre la "Nit dels vidres trencats", la nit del 9 al 10 de novembre de 1938:


Tyler Alpern - "How could you look the other way when your Jewish neighbors disappeared?"




La cuarta página ("La españa en guerra ante la Kristallnacht")

Wednesday, November 4, 2009

La memòria de la bondat




El cementiri cristià de Jerusalem, al Mont Sió, on fou enterrat Oskar Schindler i la seva tomba. Les pedres deixades al damunt són la memòria dels jueus que la visiten.

Jerusalem és una ciutat on és difícil rescatar l’excepcionalitat d’un símbol, per tants que n’hi ha. El Jardí dels Justos és el lloc, dins del memorial del Yad Vashem dedicat a la Shoà, destinat a recordar aquells gentils, no jueus, que van ser justos amb els jueus, que van arriscar la seva vida per salvar la vida d’un perseguit, la vida d’un jueu.

El Yad Vashem és visita indispensable, hi són recordats els noms de les persones martititzades, milions... poca cosa es pot dir al final de la visita, com tot horror interioritzat, és a dir entès, esdevé comprensiu i incomprensible, compresiu en les seves formes, en la seva materialització, incomprensible en el seu sentit conceptual, més enllà de qualsevol sentit humà.

No hi ha muntanya més dolorosa al món que el Yad Vashem, ni lloc on s’amuntegui més angoixa, tanmateix, damunt d’aquest memorial que recorda l’horror i la maldat més extremes, per damunt d’aquest trenca-cor hi ha el Jardí dels Justos, dels gentils que van escriure històries de bondat. Enteneu el simbolisme? La bondat està per damunt de l’horror, té encara més sentit recordar allò bo que allò dolent, fins i tot una mica bondat és superior a molta maldat.

Una altra lliçò de Jerusalem, la importància de recordar no tan sols la maldat i la bondat, sinó de col·locar aquesta en un pla superior moral i ètic.


Molt recomanable llegir: EL JARDÍN DE LOS JUSTOS de Gabriele Nissim- Kailas Editorial - ISBN 84-934072-1-6
(La vida de Moshe Bejski, qui va idear la construcció del Jardí dels justos.)

I.C.B.

Friday, October 30, 2009

No ho sé



El cementiri de Reus estrena visites guiades dramatitzades

Quan ho he llegit, de moment, m'ha fet mal efecte. "El cementiri no és un lloc per a fer-hi teatre", he pensat immediatament. Em sembla que el cementiri és un lloc de recolliment, de pau i tranquil·litat, de reflexió, per a pensar en la vida i en la mort, en el pas del temps. Un lloc que acull la nostra memòria familiar: "els morts de casa". Els de casa, quan entrem en un cementiri ho fem amb respecte, procurem parlar baixet i no fer xivarri. Si vas observant, sovint veus gent apenada que plora els seus morts en silenci.

El dia de Tots Sants, és veritat que hi ha més enrenou als cementiris, tot plegat s'ha convertit en una gran festa d'exhibició floral, fotogàfica, literària i de llum dedicada als morts. Una gran festa per al consum. I ho anem acceptant tal com ve. Però això de les visites guiades dramatitzades és nou del tot! He seguit pensant: "Potser sí que ens hi hem de familiaritzar més amb la mort, i aquesta és una ocasió per a fer-ho; a la vegada que serveix per a recordar la història de la ciutat."

Però... no! no m'agrada aquesta pantomima i aquesta relativització de la mort, i aquesta pèrdua de respecte als llocs sants; malgrat que siguin cementiris civils, per a molts és un lloc sant, i no agrada que s'hi facin funcions profanes.

I... em quedo com he començat. No ho sé!

El que sí que sé és que m'agrada anar al cementiri i conec on són tots els "morts de casa", encara que mai no els he portat flors ni res de res; els tinc a la memòria. Però no em faria cap gràcia que davant del meu nínxol hi fessin comèdia.

Wednesday, October 28, 2009

e-notícies


I tota la tarda esperant a veure si rectificaven! Res! No s'hi han fixat? Jo diria que sí. Vaja, sí. Obres l'e-notícies per veure l'escàndol del dia i et trobes amb l'ambaixador d'Israel -amb el nom ben clar en un rètol al davant- al mig de dos personatges. Al de la dreta se li mig veu el nom. El cap va ràpid: "I què hi té a veure Israel amb tot aquest embolic de corruptel·les, jutge estrella, detinguts... ?" Vas llegint i... oh sorpresa! res de res. Resulta que l'única imatge d'arxiu que tenien del Prenafeta era aquesta amb l'ambaixador d'Israel! Minso arxiu d'imatges que tenen!

Jo n'he fet una captura de pantalla, per si rectificaven, i així tenir-ne la prova; però res, passen les hores i segueix la mateixa fotografia penjada.

I és que sempre és igual: aprofitar qualsevol mala notícia per barrejar-hi Israel, de manera més declarada o més solapada però són reincidents.

Tuesday, October 27, 2009

amor



Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.
Salvador Espriu

Saturday, October 24, 2009

Ruire per escrit



Diu que en l'època de l'EGB, un mestre va donar als seus alumnes un text sense accents per tal que els posessin correctament. Un alumne més espavilat que els altres va escriure un munt d'accents al final de la prova amb la nota que segueix:

"Sr. Mestre, aquí li deixo els accents, ja els posarà vostè on cregui que hagin d'anar."
´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´ ```````````````````````````

Ara provaré de fer jo un exercici semblant. I és que jo em pensava que per riure per escrit es podia fer amb onomatopeies com: Hehe! o Haha!, o bé amb expressions que té la llengua riques i variades, que van des de fer-se un tip de riure, pixar-se de riure, riure pels descosits, riure per les butxaques, riure's del mort i del qui el vetlla, somriure, riure per sota el nas, fer una rialla d'orella a orella... enfotre-se'n... també buscant la paraula adequada a la situació, amb fina ironia o sarcasme... i ho trobava un art difícil de practicar. Ara bé, com que veig que tothom riu d'una manera estranya a la xarxa i jo encara no m'hi he aclarit i no tinc ganes de fer-ho, aquí deixo un munt de proves del riure i cadascú que s'agafi la seva:

:-) / :-)) / :-))))) / xD / xDD / xDDD / ;-)

I a l'estat de la ment 2.0 encara n'hi deu haver moltes més; però jo passaré al 3.0 sense cap.


Wednesday, October 21, 2009

Carles Riba


Uns wiegen lassen, wie
Aus schwankem Kahne der See.
HÖLDERLIN


Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany,
i la seva pau no es mudava;
i qui d’uns ulls d’amor sotjant la gorga brava
no hi ha vist terrejar l’engany.

I qui els seus dies l’un per la vàlua de l’altre
estima, com les parts iguals
d’un tresor mesurat; i qui no va a l’encalç
del record que fuig per un altre.

Feliç és qui no mira enrera, on el passat,
insaciable que és, ens lleva
fins l’esperança, casta penyora de la treva
que la Mort havia atorgat.

Qui tampoc endavant el seu desig no mena:
que deixa els rems i, ajagut
dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,
s’abandona a una aigua serena.

(Estances. Llibre segon)

Tuesday, October 20, 2009

Entrada de Cat-Israel.org (ampliada per la Simy Benarroch)

El Tzhaal va preservar la vida dels civils a Gaza

Mentre els energúmens que representen les dictadures islamistes i demés governs nacional populistes a l’ONU recolzats per algunes “democràcies europees” bavejen davant l’informe Goldstone, el general Richard Kemp, antic cap del contingent britànic a l'Afganistan, li va escriure al President del Consell dels Drets Humans de l'ONU, Alex Van Meeuwen, per dir-li que "El Tzaal va prendre més precaucions durant l'Operació Plom Fos, que les preses mai per qualsevol altre exèrcit en el món, tot amb l’objetiu preservar la vida de civils en zona de combat ". I és que la veritat es pot amagar, es pot mentir, però la realitat al final sura... esperem però que no sigui massa al final quan ja el terrorisme sigui inabastable.



Transcripció:

Thank you, Mr. President.

I am the former commander of the British forces in Afghanistan. I served with NATO and the United Nations; commanded troops in Northern Ireland, Bosnia and Macedonia; and participated in the Gulf War. I spent considerable time in Iraq since the 2003 invasion, and worked on international terrorism for the UK Government’s Joint Intelligence Committee. ... Leer más

Mr. President, based on my knowledge and experience, I can say this: During Operation Cast Lead, the Israeli Defense Forces did more to safeguard the rights of civilians in a combat zone than any other army in the history of warfare.

Israel did so while facing an enemy that deliberately positioned its military capability behind the human shield of the civilian population.

Hamas, like Hizballah, are expert at driving the media agenda. Both will always have people ready to give interviews condemning Israeli forces for war crimes. They are adept at staging and distorting incidents.

The IDF faces a challenge that we British do not have to face to the same extent. It is the automatic, Pavlovian presumption by many in the international media, and international human rights groups, that the IDF are in the wrong, that they are abusing human rights.

The truth is that the IDF took extraordinary measures to give Gaza civilians notice of targeted areas, dropping over 2 million leaflets, and making over 100,000 phone calls. Many missions that could have taken out Hamas military capability were aborted to prevent civilian casualties. During the conflict, the IDF allowed huge amounts of humanitarian aid into Gaza. To deliver aid virtually into your enemy’s hands is, to the military tactician, normally quite unthinkable. But the IDF took on those risks.

Despite all of this, of course innocent civilians were killed. War is chaos and full of mistakes. There have been mistakes by the British, American and other forces in Afghanistan and in Iraq, many of which can be put down to human error. But mistakes are not war crimes.

More than anything, the civilian casualties were a consequence of Hamas’ way of fighting. Hamas deliberately tried to sacrifice their own civilians.

Mr. President, Israel had no choice apart from defending its people, to stop Hamas from attacking them with rockets.

And I say this again: the IDF did more to safeguard the rights of civilians in a combat zone than any other army in the history of warfare.

Thank you, Mr. President.


La lluita!


Es veu que avui tocava llaç de color de rosa!

Avui he sentit que ha estat el Dia internacional contra el càncer de mama. Cada dia és el "Dia internacional d'alguna cosa", aquí no parem mai! Sempre lluitem!

No és la primera vegada que explico que quan vaig amb cotxe poso Catalunya informació a la ràdio per poder-me assabentar del que passa al dia. Fa uns anys que no te n'assabentes de res. Amb deu minuts de viatge no donen cap notícia. Microreportatges -em sembla que n'hi diuen- i notícies que a ningú no interessen, i, el que és pitjor, manipulades al màxim. Peró prou, que sempre la mateixa cançó ja cansa. Ruc de mi: Canvia d'emissora! Però és que ara ja li he trobat la gràcia a analitzar com parlen: l'entonació, el vocabulari, la fonètica... deformació professioal? Potser sí, però em diverteix.

Avui, tot el dia que se les tenen contra el càncer de mama. Ja està bé, jo també hi estic en contra, no em faria cap gràcia tenir-ne! Ara bé... com si es barallessin contra una malaltia a cops de puny. Una colla d'artistes tot el dia escrivint frases per Barcelona "contra el càncer de mama". Llums de color de rosa als edificis "contra el càncer de mama".

La manera de dir correcta hauria estat que és un dia per a "recolzar la lluita contra el càncer de mama, per a ajudar a prevenir-lo i poder-lo curar... però res! No sortien del mateix cercle, la baralla cos a cos contra el càncer!

Au, prou de mames!

I després, dos minuts abans de les nou del vespre, quan normalment parlen de pilota, aviu, res! que si troben bé o no els llibres de text israelians d'història perquè expliquen la naqba o no sé què del dia de la Independència d'Israel... Al final sempre surt Israel, de forma negativa, per un costat o un altre.

Res, que no me'n surto! Avui, redacció dispersa i sense aconseguir els objectius marcats; deformació també?


Saturday, October 10, 2009

Textos de memòria


Ja ho he dit en algun altre lloc que m'agrada aprendre textos de memòria. Unes vegades són textos pels que hi poso esforç en fer-ho, però d'altres, em queden sols; és qüestió d'haver-los repetit moltes vegades llegint en veu alta. Aquest el dictava a la classe una companya, i cada vegada al sortir me'l repetia, n'estava enamorada, li trobava totes les gràcies. Jo, no. Amb el temps em va tocar fer classe de castellà i el vaig rescatar del bagul. Li vaig anar agafant estima; a hores d'ara ja el podria recitar com un lloro. Quina riquesa de vocabulari, quina fina ironia. I és que, en general, els nens necessiten referents masculins. Sort que ara hi torna a haver homes que fan de mestre. Durant anys tot eren dones a les escoles; moltes odiaven el futbol i el taekwondo. Haguéssiu sentit als claustres les discussions amb els pocs homes -i algunes dones, cal dir-ho- que defensaven que els nens puguessin jugar a futbol al pati o que a l'escola es fes taekwondo com a activitat extraescolar. Sóc poc discutidora de mena, jo. I no m'ha tocat treballar mai amb nens, sempre ho he fet amb adults. Al principi, tenia com a complexe de no ser prou mestra, de ser com una mestra de segona; però ara, fent moviola, penso que m'he estalviat un munt de discussions estèrils.
"Daniel, el mochuelo, no se cansaba nunca de ver a Paco, el herrero, dominando el hierro en la fragua. Le embelesaban aquellos antebrazos gruesos como troncos de árboles, cubiertos de un vello espeso y rojizo, erizado de músculos y de nervios. Seguramente Paco, el herrero, levantaría la cómoda de su habitación con uno solo de sus imponentes brazos y sin resistirse. Y su tórax, ¿qué? Con frecuencia, el herrero trabajaba en camiseta y su pecho hercúleo subía y bajaba, al respirar, como si fuera el de un elefante herido. Esto era un hombre. Y no Ramón, el hijo del boticario, emperejilado y tieso y pálido como una muchacha mórbida y presumida. Si esto era progreso, él, decididamente, no quería progresar."

Miguel Delibes, El camino

Monday, October 5, 2009

Ja ho dic jo!



I és que tot el que diria jo ja ho van dient els que em passen al davant, van més de pressa que no pas jo! Així, que si passeu per aquí, aneu fent "clic" als enllaços de la dreta: "my blog list". Aquests donen l'actualitat i jo comparteixo la seva opinió, per això els tinc enllaçats.

I jo potser que em dediqui a altres afers, com per exemple penjar-vos aquest PowerPoint sobre les bosses de plàstic que es força interessant:



Saturday, October 3, 2009

I un altre premit!


No ho diré que no me'l mereixo i que ves, que jo que sóc tan poca cosa... que tants premis... Ni parlar-ne! Sí, en aquest bloc procuro dir el que penso, sense embuts, sobre el terrorisme islamista. I, si per fer-ho com crec que ho he de fer, algú s'hi fixa i em dóna premi. Benvingut sia i moltes gràcies!

I ara el passo al bloc del Moré, que ja veig que no n'accepta de premis, però que només per haver popularitzat l'expressió "gentota" per a tots els que donen suport al terrorisme del Hamàs a Gaza, s'ho mereix.
I al David del blog ACLARIMENT-HASBARÀ per veure si això l'esperona una mica a seguir explicant.

Ah, el premi me l'ha donat la Irene Adler; i aquí, al blog ACCION POR ISRAEL, se n'explica ben bé l'origen.
__________________
I ara ve a tomb la qüestió de la "falsa humilitat" que a mi m'ha tingut tota la vida preocupada, educada com estic en el catolicisme de soca i de rel. I sempre me n'he volgut desempellegar d'això. I avui he trobat el desllorigador de la cosa aquí:


I en la reflexió sobre l'orgull que fa Bertrand Russell a “La conquista de la felicidad”:

“Por mi parte, creo que no tiene nada de malo educar a un niño de manera que se crea un tipo estupendo. No creo que ningún pavo real envidie la cola de otro pavo real, porque todo pavo real está convencido de que su cola es la mejor del mundo. La consecuencia es que los pavos reales son aves apacibles. Imagínense lo desdichada que sería la vida de un pavo real si se le hubiera enseñado que está mal tener buena opinión de sí mismo. Cada vez que viera a otro pavo real desplegar su cola, se diría: «No debo ni pensar que mi cola es mejor que esa, porque eso sería de presumidos, pero ¡cómo me gustaría que lo fuera! ¡Ese odioso pavo está convencido de que es magnífico! ¿Le arranco unas cuantas plumas? Así ya no tendría que preocuparme de que me compararan con él». Hasta puede que le tendiera una trampa para demostrar que era un mal pavo real, de conducta indigna de un pavo real, y denunciarlo a las autoridades. Poco a poco, establecería el principio de que los pavos reales con colas especialmente bellas son casi siempre malos, y que los buenos gobernantes del reino de los pavos reales deberían favorecer a las aves humildes, con solo unas cuantas plumas fláccidas en la cola. Una vez establecido este principio, haría condenar a muerte a los pavos más bellos, y al final las colas espléndidas serían solo un borroso recuerdo del pasado. Así es la victoria de la envidia disfrazada de moralidad. Pero cuando todo pavo real se cree más espléndido que los demás, toda esa represión es innecesaria. Cada pavo real espera ganar el primer premio en el concurso, y cada uno, viendo la pava que le ha tocado en suerte, está convencido de haberlo ganado.”

Wednesday, September 30, 2009

Això de les esquerres...


i de les dretes és un vocabulari caduc, que en ple segle XXI ja hauríem d'haver superat; però hi ha uns quants partits dits d'esquerres que ho volen rendiblitzar electoralment, vivint de les resquícies de la Guerra civil, volent remenar records personals ja superats i volent guanyar una guerra que van perdre (como "el Cid Campeador, que ganó batallas incluso después de muerto").
I jo, no vull que m'hi relacionin de cap manera amb aquests que es volen anomenar d'esquerres, francament, jo rebutjo el terrorisme:

Representants del PSOE i d'altres partits d'esquerra s'entrevistaran amb terroristes del Hamas i del FPLP al Liban






Tuesday, September 29, 2009

PRESIDENTS



El president Laporta vol canviar el futbol per la política. Vol rendibilitzar els seus èxits.
El president Rodríguez fa retratar les nenes i com que no li agrada com han sortit, les vol desretratar.
El president Montilla aquesta tarda llegirà al parlament de Catalunya. Si parla sense llegir dirà: "I vosaltres quan manàveu, pitjor!".

I això i allò... i sempre m'ha agradat més el Dustin Hoffman que el Robert Redford!

Saturday, September 26, 2009

Kol Nidrei

sinagoga



WITTE, Emanuel de
Interior of the Portuguese Synagogue in Amsterdam
1680
Oil on canvas, 110 x 99 cm
Rijksmuseum, Amsterdam

Wednesday, September 23, 2009

SÓC UN PROFETA POBRE


serigrafia de BEN AVRAM

Sóc un profeta pobre. Com un nen que només té
dos colors. Jo pinto la meva vida amb guerra
i amor, amb soroll i silenci.

Els grans profetes van escampar la meitat de les seves profecies
com cigars fumejants a mig fumar.
Jo res recullo i en faig profecies pobres.

En dipòsits plens d'aigua, l'aigua calla,
i en canonades buides gemega i panteixa la no-aigua.

Les paraules es beuen "sang, suor i llàgrimes"
i són abocades a la brossa. Paraules d'un sol ús
com mocadors de paper. Homes d'un sol ús
aquesta és la seva eternitat.

Les paraules haurien d'haver estat buides
i ser estrictes i severes, com el llindar de les aigües.
Desesperació i esperança, alegria i tristesa, tranquil·litat i fúria
s'haurien d'haver escolat cap als dos costats
d'un nou cicle.

Sóc un profeta pobre. Visc en l'esperança dels demés,
com en un raig de llum no destinat a il·luminar-me,
la meva sombra és la meva aparença, la meva imatge,
però amago en el meu cos una il·lustre i bella figura,
m'estic entre el vident i la seva visió.

Sóc un profeta pobre que al migdia torna a casa
a dinar i descansar, i a dormir a la tarda.
Tinc vacances i anys sabàtics
i assegurança de vida i pensió per a la vellesa.

Vaig començar la vida molt avall.
Quan ascendeixo amb l'ànima embriaga,
quan arribo al capdamunt de les meves visions,
em trobo amb la gent de cada dia,
que té fills i feina, i preocupacions familiars
i inquietuds casolanes. Aquestes són les meves visions. Sóc un profeta pobre.

També el puny fou una vegada una mà oberta i dits, 1889. Yehuda Amijai

Saturday, September 19, 2009

Poca-soltes sempre n'hi ha:


EL PAÍS, lunes 14 de septiembre de 2009

Qe no el vaig comprar el diari! el vaig trobar en una paperera i vaig aprofitar l'avinentesa per llegir-lo. Res d'interessnt, fora d'aquest poca-solta il·luminat que deu tenir ganes que li revisin la pròpstata per televisió. Hi ha gent que té aficions ben curioses. D'altres, tenim facebook!

Tuesday, September 8, 2009

Inici de curs



Arribada a l'escola després de vacances; em poso a buidar les Novetats de l'Organització i funcionament dels centres i aules d'educació de persones adultes dels quals és titular el Departament d'Educació pel curs 2009-10. Llegeixo, amb paper al costat, per tal de veure què hi ha de nou, i així poder anar preparant el curs que comença. Em trobo amb el primer entrebanc, el paràgraf que us reprodueixo a continuació:
"L'espai de connexions entre matèries és un element essencial per donar coherència a les programacions didàctiques anuals. La reflexió sobre les implicacions de la proposta curricular competencial inclou aquest espai interdisciplinari, ja que l'adquisició de competències passa perquè l'alumnat apliqui allò que ha après en un context determinat a un altre i, per facilitar-ho, cal que s'explicitin les conexions entre aquests aprenentatges per ajudar a l'alumnat a transvassar coneixements d'una matèria a una altra."
I jo sense saber què fer, no entenc què hi diu. Em sento com si hagués vist un dibuix fet en l'etapa infantil del "gargot descontrolat". En èpoques de la meva joventut, m'hauria sentit acomplexada, pensant que jo no en sabia prou i que els entesos del departament eren savis. Ara no; ara passo dels aitals paràgrafs, vaig directe al gra, fent una "lectura de busca" per veure si puc separar el gra de la palla, i a la feina!
De totes maneres, ho poso aquí perquè vegeu la magnitud de la tragèdia. No som només els mestres els que no ho fem de cap manera. És que no entenem què ens demanen que fem.
Ara bé, en aquesta normativa, el que queda clar és la nova nomenclatura. Ja no hi ha pares i mares; ja són progenitors i progenitores; no hi ha només matrimonis, hi ha també inicis de convivència i unions estables de parella... Permisos? si et cases, si t'ajuntes, si vols viure amb el veí de dalt... si ets dona víctima de violència de gènere (si un home és víctima, que es foti!), adopcions nacionals, internacionals... permisos de mesos per anar a l'estranger a buscar fills... llicències d'alletament que es poden acumular despés de la llicència de maternitat, adopció o acolliment (i les dones amb uns pits com a càntirs per alletar la criatura tot d'una tirada!).

Un amic, professor jubilat, em deia l'altre dia que no entenia les ganes de jubilar-nos que tenim actualment els professionals de l'ensenyament; que li fa estrany que sempre ens senti parlar del compte enrere. Heus-ne aquí una mostra. Seguiria, però em cansa i tinc feina.

Thursday, September 3, 2009

Resumint




I em costa de posar res aquí al bloc, i no sé què posar-hi; no tinc l'ànima per gaires complicacions aquest final d'estiu. I a més a més, un tomet pels diaris i per la xarxa en general, et fa posar pessimista, enfadada, t'agreja el moment:
  • L'Iceta que diu que Catalunya fa el ridícul. Serà ell que el fa, jo no en tinc pas cap sensació, ni milions d'habitants d'aquest país. Jo no n'era pas conscient que feia falta un nou Estatut i els del PSC ens hi van embarcar.
  • La noia aquesta de la Aído que no dóna per més i que s'inventa paraules i vol fer biblioteques només per a dones i amb llibres de dones. Vol fer persones amb mig cervell només. Aquesta, no sé si fa riure o plorar. Despesa inútil sí que en fa.
  • El negacionista number one primera plana d'un diari espanyol de gran tirada. I no se n'avergonyeixen. Deuen pensar que vendran més. Qui lo sa!
Ara be, la Irene Adler segueix repartint premis. I això, malgrat que em faci creus de què em donin premis, s'agraeix; endolceix moments difícils. I ara, jo el donaré a tots els nous de la meva llista, que diria que són:

... i tots els que passeu per aquí i els que queden de la llista, doneu-vos per premiats, que repartir felicitat és bo per a l'ànima. L'odi pot arribar a destruir i fa mal. Sigueu bons i compliu amb tots els manaments, que jo faig el que puc i no dono per més.














I ja és setembre i no plou
i jo ploraria.
O ploure o plorar.
Cal aigua que netegi el fons de tot
i la brutícia hi està incrustada.
A vegades, fer net és acabar
i no en tinc pas cap ganes.
I el dubte persisteix
i el viure gasta.

Follow by Email