Thursday, July 31, 2008

La història


La memòria històrica no és només la de la Guerra Civil, com ens volen fer empassar amb recents lleis. Trobo inversemblant que s'hagi de legislar per recordar. Si recorrem a la història, el dia d'avui és un dia de funesta memòria. Coincideix amb el dia de Sant Ignasi de Loiola:
El Decret de l'Alhambra o Edicte de Granada va ser un decret editat a l'Alhambra el 31 de març de 1492 pels reis, recentment anomenats Reis Catòlics, Ferran d'Aragó i Isabel I de Castella, en el qual s'expulsava tots els jueus de la península Ibèrica fixant com a termini el 31 de juliol de 1492. Per motius logístics es va estendre aquest termini fins el 2 d'agost a les dotze de la nit. Ferran el Catòlic en firmava un altre per al regne d'Aragó. Ambdós partien d'un mateix esborrany elaborat per Tomás de Torquemada, inquisidor general d'Espanya.
El Decret de l'Alhambra o Edicte de Granada

Monday, July 28, 2008

a l'estiu no miro la TV


A l'estiu, no miro quasibé gens la televisió, estic millor al carrer, llegint, prenent el sol, passejant... Avui, però, m'he posat a fer migdiada al sofà i donaven les notícies a la TV3: Enterrament dels cinc morts de l'atemptat a Turquía; tres dones bomba a l'Iraq... I jo anava pensant: "Vols-t'hi jugar que darrere de tot això anomenen Israel?" I, tal dit, tal fet; reportatge del dolent que és Israel que enderroca les cases il·legals als palestins i que bons que són uns nois d'una ONG que els ajuden a construir-les.
Per la meva feina, sé quin és el nivell de comprensió oral d'un percentatge alt d'adults i també la ignorància respecte al tema del Pròxim Orient. Més ho deuen conèixer els experts en comunicació que ens serveixen les notícies. Això és: ho barregen tot per tal que Israel sigui el culpable de tots els mals del món. No tenen perdó!

De fet, això que explico, no és res de nou, no? La cançó de sempre, la que em fa parlar sola quan vaig amb cotxe i escolto Catalunya Informació i m'equivoco de camí per anar a la feina, de l'enrabiada.


Sunday, July 27, 2008

en favor de la cal·ligrafia


Si volem aprendre a escriure en hebreu, cal fer cal·ligrafia; aquesta és la lletra cursiva, per escriure a mà. Aquí la teniu amb una plantilla amb pauta montessori i tot.
De fet, fer cal·ligrafia és bonic i agradable (vaja, que a mi m'agrada). Durant temps, mestres i pedagogs, l'havien demonitzada, i encara no sé per què. Escriure serveix per a què un altre llegeixi (o un mateix); si no hi ha una cal·ligrafia llegible, ja no dic bonica, a vegades els textos no s'entenen. Pregunteu-los als professors com se les veuen per entendre els exàmens. Fa pocs anys, a les escoles es van adonar que calia educar el traç dels alumnes i en lloc de fer cal·ligrafia feien grafismes, que pel cas és el mateix però sense fer servir les paraules, ho feien a l'àrea de l'educació plàstica; sempre ampliar currículums treient hores del llegir i de l'escriure! Jo entenc que és millor fer-ho amb paraules i així es tracta amb el llenguatge que en definitiva és la base de tots els aprenentatges.

Friday, July 25, 2008

històries...





A l’hora de sortir de missa, hi havia dos captaires davant d’una església. L’un anava tot esparracat i portava una creu penjada al coll. L’altre anava vestit de negre, duia kipà i una Maguen David penjada al coll.

El de la creu demanava als que sortien de missa: “Una almoina, per l’amor de Déu”. L’altre demanava “tsedaká” i oferia Benediccions.
No cal dir que tothom donava almoina al primer i passava de llarg del segon.
I així cada diumenge a l’hora de sortir de missa.

Després d’una llarga temporada de presenciar sempre la mateixa escena, el rector de la parròquia es va apiadar del captaire jueu al veure que no tenia guanys. Va fer un cop de cap, se li va apropar i li va dir: “Perdoneu, bon home, veig que no sou de la nostra fe i que no us van gaire bé les coses. No lluny d’aquí hi ha una sinagoga; potser allí us aniria millor”.

El rector, ja descansat, i havent-se tret un pes del damunt, se’n torna cap a dins de l’església. Llavors, el de la Maguen David li diu a l’altre: “Moshe, els catòlics ens han d’ensenyar a nosaltres com es fan els negocis?

Sunday, July 20, 2008

SHEMÀ ISRAEL ELOHAI







Quan el cor plora, només D'u escolta;
el dolor surt de dins de l’ànima;
l’home cau abans d’enfonsar-se més,
talla el silenci amb una petita oració:
Escolta, Israel, el meu D'u, Tu ho pots tot,
em vas donar la vida, m’ho vas donar tot.
En els meus ulls, una llàgrima; el cor plora en silenci.
I quan el cor està tranquil, l’ànima crida:
Escolta, Israel, el meu D'u, ara estic sol;
fes-me fort, D'u meu, fes que no tingui por;
el dolor és fort i no es pot escapar per enlloc.
Fes que s’acabi, perquè no em queden forces.

Quan el cor plora, s’atura el temps;
de cop i volta, l’home veu passar tota la seva vida,
no vol anar cap al desconegut,
plora a D'u:
Escolta, Israel, el meu D'u, Tu ho pots tot,
em vas donar la vida, m’ho vas donar tot.
En els meus, ulls una llàgrima; el cor plora en silenci.
I quan el cor està tranquil, l’ànima crida:
Escolta, Israel, el meu D'u, ara estic sol;
fes-me fort, D'u meu, fes que no tingui por;
el dolor és fort i no es pot escapar per enlloc.
Fes que s’acabi, perquè no em queden forces.


Gràcies a Sí, soy judío n'he pogut fer la versió en català. Espero haver-me'n sortit!


Wednesday, July 16, 2008

Ehud Goldwasser i Eldad Regev són morts z''l



En aquests moments, d'aquí estant, la paraula pau em fa mal a l'oïda; vull parlar, escoltar , llegir... sobre el valor moral més important, LA VIDA.


Tuesday, July 15, 2008

Merneptah, l’estela d’Israel



Una de les esteles més famoses que es conserven al Museu Egipci del Caire és l’anomeda estela d’Israel o, també, de Merneptah, trobada a l’antiga capital de Tebes. Un fragment d’una còpia de la mateixa estela fou trobada, també, a Karnak

Merneptah fou el rei que va succeir a Ramsès II, el faraò de l’Èxode amb molta probabilitat. Com era de costum, el monarca feia deixar constància de les seves proeses militars que es recollien a les parets dels temples i, també, en esteles. Una d’aquestes esteles relata les campanyes vicitorioses front els seus enemics i, per primera vegada, es menciona, entre aquests, el nom d’Israel en una font extra-bíblica, d’aquí la importància extraordinària que ha adquirit aquesta peça arqueològica.

La traducció, lliure, d’aquesta estela, en la part que ens interessa, és:

Els prínceps, prostrats, demanant: clemència!
Ningú no alça el seu cap al llarg dels Nou Arcs. (1)
Líbia està assolada, Heth pacificada,
Canà és captiva i del tot abatuda,
Ascaló conquerida, Guèzer doblegada,
Ianoam no sembla que existís,
Isriar (2) està esfondrat, escarit d’estirp,
Síria ha esdevingut una vídua per a Egipte.
Totes les terres romanen unides i pacífiques!


(1) Nou Arcs: Països estrangers
(2): Isriar: Israel

El regnat de Merneptah fou curt, del 1213 al 1203 bce, segons les fonts més esteses, tanmateix l’estela heretada ha generat tota mena de pistes i de debats al voltant de la menció Isriar (Israel) i de l’any de la seva datació.

En altres materials egipcis anteriors hi ha diverses mencions als hapiru, que podrien ben bé tenir relació amb els ‘ibrî, tot i que l’opinió majoritària és la d’atribuir una condició social a aquest grup, més que no ètnica, al menys en els seus orígens. Tanmateix, en l’estela de Merneptah es menciona inequívocament Israel, hi ha, per tant, la confirmació d’una entitat social que habita a Canà, no a Egipte. Aquesta entitat, alhora, és significada com a poble, com a grup semi-nòmada, sense un territori, una ciutat-estat, com estan definits els altres pobles de l’estela.

Aquesta dada encaixaira en l’època dels Jutges i de la conquesta de Canà per part dels israelites i correspondria a l’Israel sortit d’Egipte que sofreix la campanya militar del faraò Merneptah en unes terres de Canà a on encara no disposa de ciutats assentades.

Juntament amb aquesta dada sobre el component semi-nòmada que dóna l’estela d’Israel, hi ha una informació no menys important que és la datació. Els fets descrits passen a finals del segle XII i, per tant, l’Èxode és anterior però no tan lluny com l’any 1438, s. XV, com es despren literalment del càlcul bíblic, 1 Reis 6:1 (480 anys abans del quart any de Salomó, circa 958). Si fos així, l’època de l’Èxode seria en el regnat de Tutmosis III i s’obririen tota mena de conjectures sobre el rei de Kadesh, hitita, que fou vençut pels egipcis a Meggido i, també, sobre l’erupció del volcà Santorini que va arrassar Creta (1450 bce) i que podria relacionar-se amb les plagues d’Egipte i el pas del Mar Roig.

Tanmateix, els estudis bíblics acostumem a atribuir, simbòlicament, 40 anys a cada generació, per ser aquesta pràctica també comuna entre els fenicis i els cartaginesos, i els 480 anys equivalen, exactament, a 12 generacions; però si s’aplica un decalatge de 25 anys reals per generació (l’edat del pare en el naixement del primer fill) el còmput total seria d’uns 300 anys i la datació de l’Èxode cap a la meitat del segle XII, en el regnat del faraò Ramsès II en el qual els estudiosos atribueixen, amb més versemblança, l’època de la fugida d’Egipte.

La fotografia final que ens donaria l’estela de Merneptah, el faraò fill de Ramsès II, és la d’un grup que comença a prendre suficient identitat pròpia per a ser singularitzat com a tal pels egipcis, diferenciada dels hapiru anteriors tot i que no s’hi descarten connexions, i que, alhora, no té encara una base territorial assentada, i d’ací el caràcter semi-nòmada propi de l’època dels Jutges i propera, en el temps, a l’Èxode d’Egipte ocorregut, segons l’opinió del major nombre d’experts, en l’època del faraò Ramsès II, segle XIII.

Amb l’estela anomenada, també, de la Victòria, Israel té la primera carta de presentació inequívoca en la Història, una història històricament ininterrompuda des de fa més de 3.200 anys.

ignasi carnicer barrufet

Tuesday, July 8, 2008

Amaniu-ho amb nexes

i el que calgui.

Quan una reunió, presentació, xerrada o conferència em resulta incomprensible, inintel·ligible, o simplement avorrida, enlloc de dibuixar, em poso a escriure, sense pressa i amb cal·ligrafia acceptable, les paraules que vaig sentint. Així, mantinc un mínim d'atenció, no m'adormo i no faig cap ridícul. Avui ha estat un dia d'aquests. Era la presentació de la "Zona educativa de Reus" que feia el Departament d'Educació. Hi havia director territorial, director general (de no sé què), regidora i alcalde. Ara que tinc bloc, li puc trobar més utilitat als apunts presos i els reprodueixo pels que passeu per aquí, que a casa ja no m'escolten si els parlo de la magnitud de la tragèdia:

Parlem d'autonomia, de confiança amb centres i municipis, de corresponsabilitat, de millora de l'atenció als centres, de millora de resultats i de cohesió social. Planificació estratègica per millorar projectes de centres, construir confiances... compromís d'acompanyament. Autonomia més rendiment de comptes. Total: Un reprsentant de l'administració a la zona (un que li devien deure un càrrec). Mentrestant, el que parla, el director territorial, tracta  l'auditori de "vostès", cosa que ja m'ennerva; creient-lo un tractament més formal, no sap que comporta un distanciament del receptor i redueix la importància de la relació personal entre tots dos. Segueixo:
El paper de l'ajuntament en els projectes comuns. Espais de benvinguda educativa. Reus és un exemple a seguir de zona educativa. Estem en un moment de canvi i d'incerteses i no es valora prou la feina que es fa. L'educació és el pal de paller (això ja ho deia el Jordi Pujol, va i li copien!) Les solucions burocràtiques, les individuals, no solucionen res. Cal treballar en xarxa, en equip. Reus com a pilotatge de la descentralització de la gestió. Necessitat de col·laborar entre administracions. Generositat i intel·ligència de gestió de l'Ajuntament de Reus.
Autonomia de centres igual a pla de zona experimental. No envair competències, es tracta de potenciar. Servir millor els centres per donar millors serveis. Cal que els centres es corresponsabilitzin, fer equip, no competir, avançar en la col·laboració entre els centres, deixar fer, tenir ideari propi (com que no en té cap el Govern, juguem a dir als centres que cadascú se l'inventi) i plena autonomia. Exercici de reflexió pròpia de gestió del sistema. No volem carregar-vos de més feina (ara ja parla un altre que ens tracta de vosaltres).
En resum, es veu que hi ha d'haver un FAR que guia: 
1.- Millorar els resultats educatius
2.- Equitat
3.- Xarxa de centres (fer xarxa)
Arriba l'alcalde i s'interromp tot per deixar-lo seure en lloc preeminent.
Reforçar àmbits de treball, processos d'escolarització, partir del diàleg, de l'entesa, no visualitzar la imposició (fa lleig).
No volem fer un tràmit burocràtic més. Hem d'afegir coneixement, suport a la inspecció. Projecte educatiu de ciutat (jo que em pensava que ja ho havíem enllestit fa deu anys, fins i tot van fer la cloenda i moltes coses... doncs ara, tornem-hi!) Plans d'entorn (que ben bé ningú no sap què són però que hi ha una gentada lliberada de l'aula que dóna tombs per la ciutat dedicant-s'hi i alliçonant).
En aquest sentit, hem d'avançar i molt. El director de zona ha de potenciar els lideratges.
4.- (Que fa de paraigua) L'eficiència en la gestió de recursos, que són insuficients i s'han de millorar.

I aquí he parat, he agafat el ventall i m'he anat ventant!
Les demés intervencions en la mateixa línea. L'alcalde ha resumit:

Un nou PARADIGMA PER UN NOU ENFOC (tres d'aquí, dos d'allà i anar tirant!)

I el curs que ve, ja tindrem director de zona, un despatx i una gentada treballant en encara no sé ben bé què. Al sortir,  hi havia una directora d'escola concertada que diu que li és igual, que el seu problema és que no es troben mestres i que quan en té un de baixa n'hi passen cinc per a substituir-lo i que els pares treuen foc pels queixals i que què farem...

Sunday, July 6, 2008

OBAMA Y LOS COLUMNISTAS PROGRES


Lo primero que hizo Obama al saberse nominado fue visitar el lobby judío. Era una visita programada con anterioridad, es cierto, pero el hecho no deja de ser significativo. Junto a una cariacontecida Hilary el primer candidato mulato -no es negro, en realidad- a la Casa Blanca afirmó ante un auditorio judío su compromiso con el Estado de Israel.
Yo soy de los que no acaban de fiarse de Obama. Y no porque no sea blanco -Dios me libre- sino porque lo veo vacuo, ligero, excesivamente mediático. He recibido muchos correos en los que se aseguraba que, aunque lo oculte, el senador por Illinois es musulmán. Tampoco me lo creo demasiado, aunque en los tiempos que corremos más vale no arriesgarse.
No cabe duda, por otra parte, que estamos ante un verdadero fenómeno. La sociedad norteamericana, harta de Bush, ha girado sus ojos hacia "algo nuevo". Pero creo que Obama no es Kennedy, ni siquiera Martin Luther King. Yo le veo un algo de Zapatero, y quizá de ahí nazca mi desconfianza.
Seguro que los columnistas que se las dan de progres -el Ferran Aguiló, el Lorenzo "Sacerdote", o el gran Matias Vallés, la lumbrera mediática y cariacontecida, acaban de encontrar un filón. Aunque no hayan estado nunca en Norteamérica -lo ignoro- o lo desconozcan casi todo acerca del intrincado sistema electoral de aquel país, ellos se hartarán de escribir tonterías. Dirán que Obama es de izquierdas, que su nominación responde a una especie de "conversión" del pueblo de los Estados Unidos al inquebrantable dogma izquierdista. Serán como unos niños con zapatos nuevos. Rojos, por supuesto. Luego ganará ese señor republicano y se quedarán con un palmo de narices. O no, porque a lo mejor Obama da la sorpresa y los columnistas del pijerío progresista mallorquín tienen ocasión de comprobar que en USA no hay más izquierda que la de las aceras.

Tuesday, July 1, 2008

Quan condueixis...

mira la carretera

"El Servei Català de Trànsit (SCT) i el Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació posen en marxa aquest estiu una campanya publicitària de prevenció d’accidents de trànsit centrada en les distraccions.
Amb el lema “Quan condueixis, mira la carretera” i amb la voluntat d’alertar dels perills que suposen les desatencions al volant, la campanya se centra en les distraccions de caràcter intern que depenen de les accions i la voluntat dels conductors i que són més freqüents, com l'ús del telèfon mòbil, manipular el navegador GPS, buscar i posar un CD o sintonitzar una emissora de ràdio."

Ahir vaig anar a Barcelona amb cotxe, d'acompanyant, i vaig poder anar veient les immenses tanques publicitàries que hi ha al costat de la carretera i al mig de la ciutat que avisen del perill de conduir i no mirar la carretera.
No m'ho prenc rient. Sé, en primera persona, del perill de les distraccions. Dubto de l'eficàcia de les campanyes de propaganda institucional com per exemple la de l'alcohol que comentava fa uns dies. O les que avisen dels perills que comporta fumar, que simplement inciten el fumador a anar a encendre una cigarreta (també en puc parlar en primera persona).
Ja fa anys que sento dir que les tanques publicitàries al costat de la carretera distreuen el conductor. O m'he perdut algun pas en algun moment, cosa que no descarto vivint com visc a la lluna, o posar aquesta campanya publicitària del SCT en llocs on pot dristreure el conductor, és una contradicció en si mateixa.

Follow by Email