Tuesday, April 29, 2008

RECORDEU!

30 d'Abril a Barcelona, Sopar-trobada amb motiu del 60è aniversari de la creació de l’Estat d’Israel

Lloc: CENTRE COMARCAL LLEIDATÀ
(Gran Via de les Corts Catalanes, 592, 1er)
Hora: 2/4 de 9 del vespre (20:30 h)


ES DEMANA ARRIBAR AMB PUNTUALITAT

“Volem continuar vivint i ser un poble lliure i creador… Si les nostres vides no s’extingeixen… serà el triomf de la humanitat sobre la ‘inhumanitat’, serà una prova de que la nostra força vital és encara més gran que la voluntat de destruir-nos”.
(Intervenció anònima durant les assemblees prèvies a l'Aixecament del Gueto de Varsòvia)

La trobada coincideix amb Iom HaShoà VeHaguevurà - 26 de Nissan de 5768 (dia de la Shoà i de la Valentia)

A TOTES I TOTS ELS "TROBADISTES D'ISRAEL" US ESPEREM!



Friday, April 25, 2008

Per què sóc conservador

JOSEP PLA

Per què sóc conservador

Cultura contra naturalesa


Els diners es volatilitzen i les dones passen i els homes s'esbraven i tendeixen al repapieig; si l'equilibri microbià de la nostra vida és tan precari i incert, si tot, pel mer fet d'existir, està destinat a la destrucció i a la ruïna, si de tantes coses bones a penes n'existeix el record, i, de les més belles, ni el record no n'existeix, si tot passa avall per la cantonada de la fugacitat i de l'oblit... ¿com és possible de sospitar que hom pugui deixar d'ésser conservador? La demència de la nostra fantasmagoria, ¿no hauria de tenir un límit? 

El que anomenem, parlant amb la màxima generalitat, la civilització pretén ésser, sospito, un esforç per retardar, en el possible, la destrucció ineluctable de les coses per construir-ne d'altres que facin més suportable l'existència. Davant d'una naturalesa que porta en la seva arrel mateixa la devastació de tot el que no s'ajusta als seus encegats instints, l'empresa de la civilització és una alta, magnífica, heroica empresa. Però que dèbil és la seva força...! És un petit artifici, muntat a base de l'astúcia, de la prudència, de la tenacitat, davant del Megazou, de la Bèstia còsmica imponent. 

L'home, en tant que forma part de la naturalesa, és un agent espontani, inconscient, dels seus impulsos destructors. Però l'home posseeix, així mateix, una guspira de voluntat angèlica, i és aquest imperatiu el que pot corregir i de vegades desplaçar el pes fresc de la bèstia. Aquesta guspira és una llumeneta rara. La seva llum és pobra i petita. Els homes no són pas iguals. Sovint són radicalment distints. Darrera de les més rosses i càndides faccions humanes sovint hi ha, endormiscada, una bèstia. Sovint l'home s'alia amb les forces destructores: es deleix per sumar-se, per oferir la seva sagacitat, la seva diabòlica invenció, a l'acceleració de la marxa devastadora de la naturalesa. S'hi sumen de seguida que hi ha un petit passament, per peremptori que sigui. Considero una insensatesa posar-se al servei, addicionar la vida, l'aplicació (grossa o petita), l'activitat, a una tal comesa. No. Com a revolucló, ja n'hi ha prou per a mi, n'hi ha de sobres per a mi, amb la que es produeix davant dels meus ulls, cada dia. La naturalesa no necessita cap aliat; ja és prou forta ella mateixa. 

Aquí teniu aquesta casa. És gran i esgavellada. Està voltada de camps i de boscos. Uns arbres creixen tocant a les seves parets. És una casa antiga que es manté més o menys. Es manté, El Mas Pla. Clic: el mas Pla, avui, redecorat simplement, perquè és habitada per unes quantes persones que fan els possibles per sostenir un modestíssim to de vida –però un to de vida cert. Si la casa quedés durant dos o tres anys tancada i deshabitada, quedaria ràpidament destruïda. L'anomenat regne vegetal –malgrat trobar-se la casa en un país de secà– cobriria les seves parets, l'estrangularia, la devoraria. Les herbes, les plantes, creixerien en els intersticis dels rajols i de les pedres. Els mussols alçarien les teules; la pluja hi penetraria, els teulats caurien. L'estàtica de l'edifici quedaria somoguda. Les parets s'esquerdarien. El corc convertiria en pals els cairats, les portes i les finestres. Els ocells, els dolços ocellets de la poesia, farien els seus nius i les seves deposicions en els armaris i les orenetes sota de les bigues. Pel mer fet d'existir tot decauria. Perquè és sabut que, en aquest món, les coses pugen o baixen. El que no puja baixa. La naturalesa seguiria, impertorbable, el seu camí. Els teulats caurien un darrera l'altre, les parets s'esfondrarien. La revolució natural permanent de la naturalesa devoraria l'edifici. Al capdavall no quedaria ni rastre del que la presència humana ha mantingut dret durant tres segles. 

Cultura contra naturalesa. Aquesta és la posició precària però digna. L'element vital de la cultura és la memòria, sobretot la memòria històrica. L'home en estat natural no té memòria: és la criatura que viu davant de la naturalesa en una posició passiva. L'home civilitzat aspira a tenir-ne. Viure amb a memòria avivada flns al grau màxim de la lucidesa, de la precisió, implica un esforç impressionant. La memòria és dolorosa, trista, amarga. El passat, els morts, els nostres morts, l'experiència transmesa, el testimoniatge d'altres vides, la palpitació d'altres vides, els seus afanys, glòries i misèries... mantenir el testimoni d'aquestes coses és la cultura. Del record –de la història– arrenca sempre el que l'home faci de positiu. La resta és salvatgeria. Per això es treballa tan frenèticament, per fer a cada moment taula rasa del passat. 

La memòria –la cultura–, si altra cosa no, té això de bo. La memòria ridiculitza. Per ella sabem que la vida humana començà una mica abans de tres quarts d'onze d'aquest matí. Que des del punt de vista de la moral, de la baixesa o de la grandesa, ha succeït en aquest món tot el que entre homes i dones pot succeir. Que, pel que fa referència a les coses que poden justificar, per la seva bellesa, el pas de l'home sobre la terra, el passat, el passat remot, ens ofereix realitzacions que no han estat superades, que mai no seran superades en l'avenir. Aquestes constatacions ens ofereixen, naturalment, una idea dels límits de l'home, infonen en la nostra vida el sentit del ridícul –que és el sentit de la cultura. Aquest sentit és favorable i saludable perquè ens fa veure les coses i els homes a través d'un tint de pessimisme, ens causa de les nostres respectives persones una impressió –que jo reputo exacta– d'irrisorietat i de petitesa. 

Jo he vist el Partenó de l'Acròpolis d’Atenes. És la construcció més lluminosa, més bella, més enlluernadora que ha alçat, en el curs dels últims trenta segles, l'home d'aquest continent. És una ruïna. En la seva destrucció, hi ha intervingut, és clar, el pas del temps. Però hi ha contribuït en la part més mínima. En gran part, ha estat destruït pels homes. En la devastació, hi intervingueren no solament els grecs sinó els pobles successius que dominaren l'Hèl·lade. Nosaltres, els catalans, en l'època del ducat d'Atenes també hi contribuírem, sens dubte per no ser menys. 

Monsieur Charles Maurras, que és de lectura profitosa, sempre, arribà als cafès de Paris, provinent de la seva nadiua Provença, amb la intenció d'escriure poesies i fer la vida de l'home de lletres. En arribar, veié el Louvre socarrat, incendiat per les turbes de la Commune de París. Prometé dedicar la seva vida entera a una finalitat antirevolucionària. I així l'estètica el portà a la política i influí poderosament en el pensament positiu de l'època. En aquest país, ¿què no hem vist els qui hem sobrepassat llargament la cinquantena? Quant de dolor, quanta devastació i quanta ruïna! La nostra existència ha consistit en una successió de convulsions, de lluites estèrils, de reaccions duríssimes i negatives. La nostra memòria està poblada de catàstrofes indescriptibles. 

La cosa de què he sentit parlar més en aquest país és de futbol. Després, de revolució. Hi ha hagut, en la meva època, els qui han volgut fer la revolució per fer-la i, després, els qui han volgut fer la revolució per no fer-la. Hom queda perplex i astorat. Com si no hi hagués res més a fer! 

Així, tothom ha estat, en el meu temps, revolucionari. Hi ha hagut el revolucionari per a fer-la i el revolucionari per a evitar-la. N'hi haurà hagut tants, de revolucionaris, que els qui sentim una mena de fàstic àdhuc per la paraula constituïm un grup tan insignificant que no podem ni muntar un tresillo. 

Tuesday, April 22, 2008

Sunday, April 20, 2008

que tienda, que tienda

El Papa defiende la pluralidad de la ONU y anima a 'tender puentes' con los judíos
pues eso... que tienda, que tienda... este es el titular. En la letra pequeña dice:

"Benedicto XVI alentó entonces a la comunidad judía de Nueva York, que cuenta con más de un millón de integrantes, a "seguir construyendo puentes de amistad con los diversos grupos étnicos y religiosos" que viven en la ciudad."

Que yo últimament me hago un lío con la comprensión lectora en la prensa. Que visto el titular y visto lo que dice luego, no sé quien ha de empezar el puente!

Saturday, April 19, 2008

MATZO MAN

Khag Pessakh Sameakh!

Thursday, April 17, 2008

la multiplicació dels pans i els peixos

Quedi clar que aquí no parlem de política, que parlem d'aigua (àrea de les ciències), de comprensió lectora (àrea de la llengua) i de religió (crèdit de lliure elecció):

Pot ser que jo no sàpiga llegir entre línies però el Periódico d'ahir ho deia així, ni més ni menys:
L'aigua per a BCN sortirà de la millora dels regadius

Que bé, no? No hi ha aigua però es produirà un doble miracle: n'hi haurà i millorarem els regadius. Excel·lent! Això és positivar! Bon aprofitament del curs d'autoestima i de markèting. Aquesa "millora dels regadius" me la vaig haver de pensar una estona...

Pensem-hi! Que, pel que conec jo del món dels pagesos, si senten: "millora dels regadius",  d'entrada vol dir "més aigua al tros". Que els conceptes de nova fornada com: "optimització, rendibilització, desenvolupament sostenible..." encara s'han d'estudiar...

Tuesday, April 15, 2008

Sunday, April 13, 2008

Dietari d'un pelegrí a Terra Santa (5)


S'acosta Sant Jordi. Mossèn Cinto, en el seu camí cap a Jerusalem, tal dia com avui, va passar per la tomba de Sant Jordi i lloc del naixement, a Lod (Lida, Arimatea), al costat de Ramle i la descriu com encara és ara.

13 d'abril

A mitja tarda sortim de Jaffa, atravessant sos vergers, veritable oasi de Palestina. .../... Entram en la immensa plana de Saron, celebrada en lo Càntic dels Càntics; està estesa entre les muntanyes de Judea, lo Carmel i les dunes de la platja blanquinoses i tristes. En eixa plana Samsó incendià los blats dels filisteus, qual país tenim a mà dreta. Eixes muntanyes lo vegeren triomfant, i l'endemà vergonyosament presoner en braços d'una dona enemiga de sa pàtria.
L'herba i lo blat verdegen bellament en tota l'encontrada, i entre ells groguegen los rubèlics, flor que enjoia també els camps de la costa catalana. Alguna olivera perduda cendreja aquí i allà, i a excepció d'algun arbre, que no conec, semblant al pi, cap més se'n veu. Veus aquí lo que resta de l'hermosura de Saron que retrau Isaïes: L'esplendor del Carmel i de Sarón (Is 35, 2).
Lo primer que s'obira del poble de Ramla, l'antiga Arimatea, és la torre dels Quaranta Màrtirs. La casa de Nicodemus està convertida en capella del temple dels PP. Franciscans, a on he tingut lo goig de celebrar missa. .../... Des de Ramla, a on arribàrem a mitja tarda, anàrem a visitar Lida .../... Lida, pàtria i lloc a on, segons la tradició, fou martiritzat sant Jordi per Dioclecià, guardà molt temps ses relíquies, en un temple caigut i aixecat de ses ruïnes dues o tres vegades.
L'actual té els tres àbsides i grans fragments de l'antic, i està reconstruït pels grecs cismàtics que el poseeixen. Acompanyat per un pope a la cripta, que és on nasqué, he orat amb tot l'afecte de la meva ànima per Catalunya, terra estimada d'on és patró; per mon poble, on té una de ses poques ermites, a on celebrí acompanyat de mos pares i de germans, que ja no tinc en la terra, ma primera missa...

Saturday, April 12, 2008

Jo també poso el nom de la MARIA FREIXAS

A més de l’enllaç al blog: http://mesenlladelmur.blogspot.com/. En el mateix blog hi trobareu qui són els personatges que fan el blog. Enllaços a tota la teranyina que es mou a Catalunya, noms cognoms i telefons. Veureu també els reportatges fotogràfics que han fet “pagant tots” amb totes les seves cares, i veureu que la tal Maria Freixas i Alió és la del telèfon de la imatge que obre l'article -fins aquí arriba la seva vanitat- . Una personatge penedesenca i de Sant Pere de Riudebitlles que és definida com a “responsable de Sensibilizació de la Xarxa d'Enllaç amb Palestina"

JABOTINSKI


"Our habit of constantly and zealously answering to any rabble has already done us a lot of harm and will do much more. ... We do not have to apologize for anything. We are a people as all other peoples; we do not have any intentions to be better than the rest. As one of the first conditions for equality we demand the right to have our own villains, exactly as other people have them. ... We do not have to account to anybody, we are not to sit for anybody's examination and nobody is old enough to call on us to answer. We came before them and will leave after them. We are what we are, we are good for ourselves, we will not change, nor do we want to"

El nostre costum de respondre constant i entusiàsticament a qualsevol feram ja ens ha fet i ens farà molt de mal...

Nosaltres no ens hem de disculpar pas de res. Nosaltres som un poble com tots els altres pobles; nosaltres no tenim pas cap intenció de ser millors que la resta. Una de les primeres condicions d'igualtat que reclamem és el dret a tenir els nostres propis malnats, exacatament com tenem els altres pobles...

Nosaltres no hem de donar comptes a ningú ni ens hem d'asseure per a què ningú ens examini ja que ningú no és el suficientment vell per a cridar-nos a respondre. Nosaltres vam venir abans que ells i marxarem després d'ells. Nosaltres som allò que nosaltres som, som bons per a nosaltres mateixos, no canviarem i tampoc no volem canviar.

(En lloc d'una disculpa excessiva - 1911)

Traducció de casa

Tuesday, April 8, 2008

POLITICALLY INCORRECT

No ho he escrit jo, però hi estic d'acord! Són aquelles coses que trobes per la xarxa i que hi vens bé.
Después de ver el titular de TV3 tras la muerte de Heston -"Un home amb clarsobscurs"- y la parodia frívola y de muy mal gusto que hizo de él el imbécil de Buenafuente a las pocas de su muerte no queda más remedio que afiliarse a la NRA.
No se trata de ser políticamente incorrecto, pero Heston fue un actor muy comprometido con múltiples causas en su país. En los años 60, junto con Martin Luther King Jr. exigió la derogación de las leyes raciales y los mismos derechos para todos los estadounidenses, y en el año 2003 recibió, de manos del presidente de EEUU, la Medalla Presidencial de la Libertad. Hay muchas fotos que lo acreditan, pero lo fácil es sacarle levantado un rifle.

Saturday, April 5, 2008

i seguim amb la Gisela...

que és un clar exponent anònim de la progressia políticament correcta i antiisraeliana. Ara li tornen a respondre:

Tots els tòpics apilats

Jaim| Adreça electrònica | dijous, 3 d'abril de 2008 | 23:25h

En aquest post hi hem pogut llegir tots els tòpics nazis, stalinistes i dels acomplexats pseudonacionalistes catalans plegats en un. En el fons els àrabs i palestins en particular els importen una merda -molt menys que poden importar a qualsevol ciutadà israelià-. Si els importessin els farien entendre que solament negociant i acceptant un estat àrab que ja haurien tingut el 1947 si la barbàrie islamista no els hagués abocat a l'infern, podrien sortir de l'azutzac en el qual estan posats. O encara creuen que podran vèncer per la força de les armes a Israel i "fotre els jueus al mar" com en 5 guerres d'extermini han intentat fer amb Israel. Recordeu que els àrabs poden perdre mil guerres, Israel ni una batalla.

Amb l'odi que destil·len aquesta gentota que s'anomena internacionalista i nacionalista catalana (però que simplement són nazis i comunistots) si Israel despareixés com postulen, sortirien a matar jueus, com ja han agredit vegades a jueus en molt llocs d'Europa. Com a jueu sé que avui la garantia de que jo pugui viure lliure a Europa és que Israel existeixi malgrat la barbàrie d'aquesta gent. Per tant, aquesta mena de gentota són els mateixos nazis i inquisidors de sempre, els qui ens han volgut matar i exterminar mil vegades en aquests darrers 2000 anys... Els agradaria que encara anessim amb el cap cot i els fot molt que no hi anem i responguem la seva estultícia, van fer veure que els feiem llàstima quan alguns dels nostres sortien dels camps d'extermini, però simplement era "cuento", en el fons ens veien derrotats, i en veureque no ho estem se senten fustrats. Des d'aqui el meu més profund menyspreu, un menyspreu inabastable. Gràcies a D'u B"H els meus pares em van ensenyar a no ser com ells, a no deixar-me matar ni a deixar matar els meus, però tampoc a exterminar com ells sovint han fet i projecten dient que no saltres ho fem. Si ells fossin els jueus, avui no hi hauria cap Palestí -i no paren de créixer en número i un 25% d'Israel és àrab amb passaport israelià- Ells els ahurien exterminats com ho van voler fer amb nosaltres, com s'han matat entre ells, com han eliminat els pobles que els molestaven en nom de l'Europa alguns fins i tot en nom del comunisme, com Stalin... FAN FÀSTIC!!!

Thursday, April 3, 2008

a la Gisela se li barregen les idees

Aquesta discussió del bloc del Jaume me la volia guardar i li he presa, per saber on la tinc si em convé:

Gisela
| dijous, 3 d'abril de 2008 | 15:23h

Benvolgut Santiago,

El problema ve quan el senyor Renyer, utilitza els seus càrrecs d'influència per reforçar econòmicament l'Estat d'Israel, tal i com explica el mateix senyor Renyer en aquest enllaç http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/85603

Sincerament, crec que qualsevol Estat que estigui ocupant militarment un poble, sigui el poble que sigui, no se li pot donar un tracte de favor, al contrari, cal pressionar-lo perquè rectifiqui.

Salutacions,

Gisela

Ocupar "militarment" pobles

Ariel Serra | dijous, 3 d'abril de 2008 | 17:16h

Primer de tot la senyora Gisela hauria de precisar què significa "ocupar militarment un poble". Si vol dir alguna cosa aproximada a ocupar militarment un territori que no és propi del poble que sustenta l'estat ocupant (perquè allò que s'ocupa són territoris, no pas pobles), li he de fer notar que aquest no és en absolut el cas de l'Estat d'Israel.

L'Estat d'Israel posseeix un territori que li és propi per raons històriques comprovades i reconegudes. En un 70 per cent, aquest territori és reconegut per l'ONU. Pel que fa a l'altiplà del Golan, fou annexat legítimament per Israel fa més d'un quart de Segle; les transaccions entre Mandats (britànic i francès) que el van afectar no són jurídicament vàlides i, per tant, l'apropiació siriana posterior, tampoc, i cal fer constar que Israel necessita aquest territori per protegir-se de l'agressió siriana, que es va donar intensament entre 1948 i 1967, data del seu alliberament, i que la meitat de la població d'aquest territori és jueva i que la resta, àrab de religió drusa, vol continuar essent ciutadana d'Israel (tan sols una part conserva la ciutadania siriana a fi d'evitar represàlies de l'espantosa dictadura de Síria contra els seus parents que han de continuar vivint a Síria). Israel necessita aquest territori a fi de protegir les vides dels seus ciutadans, jueus o no, que viuen a la Galilea, molt més que no pas el Regne Unit necessita Gibraltar per protegir el lliure tràfic marítim a l'estret del seu nom. Encara més, el Golan és històricament una part d'Israel com el Rosselló és històricament una part de Catalunya, i ha estat en mans d'Israel molt més temps que en mans de la dictadura baasista que governa Síria.

Pel que fa als territoris de Judea, Samaria i Jerusalem, no tan sols són el centre històric d'Israel i el cor de la nació, sinó que hi vivim més de sis-cents mil jueus, Jerusalem és el centre religiós del judaisme (i no ho és del cristianisme ni de l'islam), i ha estat declarada capital eterna i indivisible del meu país, Israel. La declaració 242 de l'ONU NO obliga PAS Israel a retornar cap d'aquests territoris sota cap concepte, i les forçades intervencions internacionals dels darrers quaranta anys tan sols han provocat el manteniment sine die del seu estatus legal internacional, que és de "territoris en disputa". Cal dir que la gran majoria d'aquest territori és propietat de jueus o de l'Estat d'Israel, com ho són les terres del Gush Katif o Kfar Darom a la Costa de Gaza, per no dir els terrenys i els edificis del centre d'aquesta darrera ciutat que foren sinagogues (avui destruïdes) o d'altres institucions jueves.

Com que la intervenció internacional desmesurada i sense consciència ni ètica, amb dispendi brutal de mentides sistemàtiques, fa que els jihadistes es pensin que poden actuar impunement davant l'aplaudiment general, el cap de govern Ariel Sharon va cedir a les pressions foranes i va acceptar convertir la Costa de Gaza en una regió Judenrein (sense jueus: vocable alemany usat pels nazis), com volen els jihadistes que sigui tot estat àrab creat a la zona --objectiu aconseguit, per ara. De manera que del que es tracta és de fer estats musulmans que no s'adiguin amb les polítiques internacionals generals que se suposa que han de prevaler i ser defensades a Europa. El resultat en el cas de la Costa d'Aza (nom hebreu de Gaza) és que ara s'ha convertit en una base jihadista d'abast mundial, amb presència de totes les organitzacions islamofeixistes creades (i algunes en procés de creació). Israel proveeix Aza del setanta per cent de l'electricitat, i del combustible que produeix la resta, i de més del vuitanta per cent de l'aigua, de tot el gas i tot el menjar, i sense cobrar un cèntim a canvi, només perquè es troba assetjat per les organitzacions "humanitàries" que pretenen l'enquistament de la situació actual i perquè l'ètica jueva impedeix de deixar la gent, ni que siguin enemics jurats, sense menjar i sense els mínims necessaris (cosa que no pensaven pas els vencedors de la Segona Guerra Mundial, i menys els qui avui més criden si es tracta d'Israel).

Quan Israel tornarà a ocupar aquest territori de la Costa d'Aza, el tornarà als seus propietaris legítims i hi desarmarà tots els elements jihadistes, probablement la senyora Gisela tornarà a protestar des de la comoditat del seu aplaudiment.

Existeixen al món vint-i-un estats àrabs, cap dels quals no és una democràcia, i no pas per culpa de les seves poblacions. Quan esdevindran democràcies, tots, un darrere l'altre, tindran en Israel el seu germà més estimat. La llengua àrab, que és una de les llengües jueves perquè els jueus hem escrit en àrab més que ningú, és llengua oficial d'Israel, al costat de la llengua nacional, que és l'hebreu.

Finalment, la qüestió personal que motiva aquesta meva resposta: el senyor Jaume Renyer no té cap càrrec d'influència ni pot reforçar econòmicament ningú. Ni tan sols pot actuar com a advocat privat, perquè és un alt funcionari de l'Ajuntament de la ciutat de Reus. I no ocupa cap lloc de poder al seu partit. Però va venir a Israel convidat per l'Estat d'Israel perquè Israel va tenir la deferència de convidar els municipis catalans, i potser era una de les poques persones de la llarga colla de catalans a qui el meu país, Israel, va pagar l'estada, que sabia fer bona cara quan anava pel carrer, pels bonics carrers de la meva ciutat de Jerusalem. Voldria estar ben equivocat i que haguessin estat les institucions catalanes, és a dir, la Federació de Municipis de Catalunya, qui hagués pagat TOTS els comptes, com pertoca quan es va pel món i es representa una gent tan magnífica i important com la catalana, però tinc dubtes seriosos que els catalans, en general, sàpiguen anar pel món com pertoca, i encara menys enviar representats educats pel món.

No és el cas, com dic, del senyor Jaume Renyer. A mi i a la meva muller ens va convidar, al popular i històric restaurant Rimon, després de passar tot un dia junts, en què li vam mostrar alguns dels molts de llocs de Jerusalem relacionats amb Catalunya, com la Montserrat House o els Mixkenot Xamanaïm, a Iemín Moixè, on Pau Casals va tocar l'últim concert de la seva vida. Amb ell i una seva companya vam pujar al campus del Mount Scopus de la Universitat Hebrea de Jerusalem i hi vam dinar (pagant jo) a la cafeteria Frank Sinatra, on al juliol de 2002 un terrorista va posar-hi una bomba que va matar nou estudiants i treballadors i en va ferir vuitanta. Vam seure al costat d'una finestra intocada, com a record d'aquell dia. Vaig veure l'emoció del senyor Jaume Renyer quan li vaig mostrar el monument, al jardí, al costat d'un arbre tombat convertit en escultura, a les víctimes mortes en aquell atemptat, perquè a Israel totes les víctimes tenen nom i cognom. El terrorista, davant la policia, a la pregunta "Per què vas posar la bomba damunt d'una taula?" va contestar: "Per desfer-los les cares."

Una emoció, la del senyor Jaume Renyer, només depassada en veure, al despatx de la meva muller, que hi fa classes de llengua i literatura catalanes, en aquesta Universitat Hebrea de Jerusalem fundada per Albert Einstein, el mapa de Catalunya sencera i el diccionari Alcover-Moll. I el nom de Catalunya a la porta, amb el nom català de la meva muller en lletres hebrees.

Voldria que la targeta de crèdit amb què el senyor Jaume Renyer ens va pagar el sopar, a la meva muller i a mi, anés a càrrec de l'Ajuntament de Reus i no pas de la seva butxaca. No és pas cada dia que la ciutat de Reus té el gran honor de pagar un sopar (caixèr) a l'única família de llengua catalana d'Israel. Si no és així, vull pregar inconcussament al municipi de Reus i, en primer lloc, als seus edil que en representen el poble i en reben el sou que cobren, que demani al senyor Jaume Renyer la factura d'aquell sopar i que la pagui, en honor a tots els catalans que saben comportar-se senyorívolament, educadament i eficientment quan visiten els amics, i en reconeixement del bon fer del senyor Jaume Renyer quan representa la ciutat de Reus i Catalunya en els seus viatges. I vull ampliar aquest prec demanant als edils i d'altres representants de la insigne ciutat de Reus, de la resta del Camp de Tarragona i de la resta del país del qual a casa nostra parlem la llengua que repeteixin viatges com el del senyor Jaume Renyer i que vinguin a veure'ns i a convidar-nos a Israel. No tan sols perquè deixaran el nom de Catalunya en el lloc que li pertoca per dret, sinó perquè totes les nacions es beneeixen en funció de com tracten els fills d'Israel, tal com diu, en bon àrab, l'Alcorà.

Per tenir un país i una terra lliures cal tenir primer persones lliures, senyora Gisela. I vostè, li ho puc assegurar, no ho és gens ni mica.

Ariel Serra
Israel
27 del segon mes d'Adar. 5768.

Follow by Email