Sunday, March 30, 2008

internautes amics d'israel

Trobada a  Barcelona, amb motiu del 60è aniversari de la creació de l’Estat d’Israel.
Dia 30 d’abril

Apunteu-vos al correu:
forumcatisrael@gmail.com
Fins el dia 20 d’abril.
____________________
La trobada coincideix amb Iom HaShoà VeHaguevurà - 26 de Nissan de 5768 (dia de l'Holocaust i de la Valentía). A la trobada es farà la cerimònia del record: “El record s’acostuma a fer amb una petita cerimonia que consisteix en l’encesa de 6 llumeneres, una per cada milió de morts… 6 persones dels diferents àmbits encendran les llumeneres”.

“Volem continuar vivint i ser un poble lliure i creador… Si les nostres vides no s’extingeixen… serà el triomf de la humanitat sobre la ‘inhumanitat’, serà una prova de que la nostra força vital és encara més gran que la voluntat de destruir-nos”. (Intervenció anònima durant les assemblees prèvies a l’Aixecament del Gueto de Varsòvia)

FITNA

Cal que denunciem els crims comesos en nom de l'Islam. Cal que diem PROU perquè defensem la llibertat:

Saturday, March 29, 2008

L'aigua, l'arma per a conquerir els deserts


Israel és un país àrid en el 60% del seu petit territori, aproximadament. La conquesta dels deserts, com a espais d’activitat i de poblament ha estat una quimera permanent de l’acció sionista i l’aigua, per tant, ha esdevingut una de les prioritats nacionals.

Tanmateix, Israel és un país pobre en aigua amb precipitacions escasses i imprevisibles. Investigació, inversió i, especialment, tenacitat han generat el miracle dels deserts cultivats: flors, fruiters, plantes… amb granges i d’altres activitats econòmiques, en uns terrenys inhòspits, amb unes condicions climàtiques extremes de salinitat, sequedat i calor.

A l’any 1943 es van establir els tres primers assentaments experimentals per tal d’estudiar llur conolització agrícola (precipitacions, sols, conreus,…). En anys posteriors van incrementar-se fins a 16 assentaments més finançats per les entitats jueves, tot abans de la formació de l’estat d’Israel l’any 1948.

La primera canonada, de 190 km, que portava aigua de pous vers el nord del Nèguev es va construir l’any 1947 amb una capacitat d’un milió de m3 anuals. Posteriorment, la capacitat es va incrementar a 30 milions anuals.

Amb la creació del modern Estat, els deserts van acollir una gran quantitat d’immigrants. Paral·lelament, noves canonades foren construïdees per a abastir la nova població i les seves activitats, primer, del riu Yarkon (100 milions de m3 anuals) i després la construcció de l’Aqüeducte Nacional des del Kinèret (Mar de Galilea o Tiberiades). Aquest gran projecte fou aprovat l’any 1956 i acabat l’any 1964, i consisteix en tot un conjunt d’instal·lacions (canals, dipòsits, estacions, túnels, etc.) que permet la utilització d’uns 400 milions de m3 d’aigua anuals cap al desert.

Juntament amb les inversions, Israel ha establert una llei d’Aigües, l’any 1959, que estableix la propietat pública d’aquest recurs i estableix els organismes de gestió (Consell de l’Aigua, Comissió de l’Aigua i Tribuanl de l’Aigua).

Els recursos disponibles són de l’ordre de 2.000 milions de m3 i l’agricultura en consumeix entre el 60 i el 72%. Hi ha un sistema de qüotes de consum establert i que s’assigna en funció de les disponibilitats i necesitats. Els consumidors individuals, alhora, tenen una quota assignada pel damunt de la qual està penalitzat el consum.

Nombroses mesures s’introdueixen en la gestió del recurs, com ara:

La utilització sistemàtica de les aigües residuals ha assolit uns nivells altíssims d’expansió, mercès a sistemes molt eficaços de depuració que permeten enviar, anualment, uns 100 milions de m3 complemetaris cap al desert. S’exploten, també, reserves salobres del mateix desert que són addients per a conreus com el cotó, el tomàquet i el meló, combinat amb sòls arenosos i argilosos per a facilitar l’eliminació de les sals.

Tanmateix, Israel és la mare del reg pel goteig, que s’ha expandit arreu del Món, molt apropiat pel desert en tots els sentits, tant per estalvi d’aigua, accés a llocs dificultosos, ús de fertilitzants líquids, localització en les arrels de les plantes i arbres, proporció addient i controlable d’aigua per planta, etc.

Al desert és a on s’entén Israel, amb tot el seu abast. Allí s’han forjat els caràcters dels seus dirigents principals, des de Rabin, Dayan o Ben Gurion i allí és a on es creen noves poblacions, de manera continuada.

ICB

Monday, March 24, 2008

humor judío (1)


En un compartimiento de un tren viajaban solo dos personas: un joven elegante y silencioso y, frente a él, Myriam, una anciana judía.
A los pocos minutos de ponerse en marcha el tren, Myriam quiso conversar con el joven y sin muchos preámbulos le interrumpió su silencio para preguntarle:
-¿Dígame, señor, es usted judío?
El joven la miro sorprendido y le respondió:
-¿Yo,  judío? De ninguna manera.
Myriam, algo defraudada, guardo silencio un buen rato y luego insistió:
-¿Pero alguien de su familia es judío?.
-No. Ni yo, ni mis parientes son judíos.
De nuevo se produjo un silencio, pero a los pocos minutos Myriam dijo:
-¿Esta completamente seguro de que no es judío?
-Completamente seguro.
Pero como Myriam no se daba por vencida, el joven decidió darle el gusto para que terminara de interrogarlo y le dijo:
-Bueno, señora. Le voy a decir la verdad: soy judío.
-No me diga. ¡Así que es judío! Pues no lo parece.

Sunday, March 23, 2008

Dietari d'un pelegrí a Terra Santa (4)


OUS DE PASQUA

"Per poc o res que valga, vull notar la tradició següent:
Venint dels oficis del Sant Sepulcre avui, m'he adonat de que en totes les tenndes de queviures, mores o cristianes, venien ous pintats de vermell. N'he demanada la raó, i em diuen que una volta los jueus donaren a uns nois uns quants ous per tirar a Jesucrist quan passaria; passà i els nois, a l'anar a rebatre-li els ous, los trobaren pintats de color de sang, i, prenent-ho com un avís del cel , tots esglaiats los tornaren als jueus. La costum de vendre per Pasqua ous vermells beneïts diu que també se segueix en Itàlia i en altres bandes."

Friday, March 21, 2008

Dietari d'un pelegrí a Terra Santa (3)


Divendres Sant. .../...
Plaça dels plors dels jueus. Aquesta tarda hem aprofitat un moment vagatiu, després de dinar, per anar-hi. Més que una plaça és un corredor de dotze metres de llarg per quatre d'ample, davant l'única paret que resta del temple de Salomó. Les pedres són molt ben escairades i enormes en los primers rengles, mes van minvant de dimensió cap amunt, acabant amb un tros fet a l'època musulmana.
Per una escaiença que sembla talment providencial, tots los divendres de l'any menos un, a la tarda, los jueus més fervorosos de la ciutat van a llegir-hi, rellevant-se uns a altres, les lamentacions de Jeremies i els Psalms de David. Llegeixen drets o arrupits a terra, brandant la testa com solen los orientals. n'he vistos llagrimejant i gemegant sense dir un mot, amb lo cap sobre les pedres nues i ficant les mans convulsives entre ses juntures com per abraçar i cobrir de besades i de llàgrimes aquell tros de mur ... /...

I llegim fins aquí. Bonica descripció del Kotel com era abans del 1967 i de l'ambient que encara s'hi respira ara quan comença el Xabat. I, de fet, quasi cada dia.

Thursday, March 20, 2008

Dietari d'un pelegrí a Terra Santa (2)

LA SETMANA SANTA A JERUSALEM

Dijous Sant. .../... L'efecte de les lamentacions de Jeremies, en lo lloc on foren escrites, és indescriptible:

"Com s'ha quedat solitària la ciutat un dia tan populosa! La reina de les nacions s'ha quedat viuda: la sobirana de les províncies és ara tributària.
Plora sens conhort tota la nit, i ses llàgrimes baixen de fil a fil per ses galtes; entre tots sos amants no hi ha qui l'aconhorte: Tots sos amics l'han menyspreada i s'han tornat enemics seus"

"Ploren los camins de Sió, perquè no hi ha qui vinga a la solemnitat; destruïdes estan ses portes; sos sacerdots gemegant; descolorides ses verges, i ella presa d'amargor"

Tan boniques les lamentacions de Jeremies, i tan ben posades en català, a mi em recorden els primers temps després de la segona intifada; Jerusalem, buida de turistes, no era la ciutat populosa que jo havia conegut...

Però segueix Mn Cinto i se centra a la seva:

.../... les llàgrimes i sospirs de la ciutat deïcida, nostra Santa Església respon...


Monday, March 17, 2008

Dietari d'un pelegrí a Terra Santa (1)

Mossèn Cinto va viatjar a Terra Santa per Setmana Santa de l'any 1886. Des d'aquí anirem comentant paràgrafs del seu Dietari, que és bonic de llegir per la descripció que fa d'aquelles terres i d'aquella gent; però, abans que res hem de veure  amb quins ulls mirava Mossèn Cinto els jueus i els musulmans:

16 d'abril

.../... i encara que no fos una veritat de les escrites en lo Coran, fou acceptada per unanimitat sense sospita; los àrabs no sospiten. Llur fe és cega, tan cega que no hi volen veure, i accepta de la mateixa manera lo que té raó de ser com lo que és contra tota raó.
Quan Mahoma los prohibí la discussió amb los cristians sobre matèries de religió, sabia lo que es feia; com home de gran talent i previsió, devia conèixer que no era prou forta l'obra que fundava per posar-la en perill: lo mahometisme, com certs aucells que fugen de la claror, necessita la it d'ignorància per viure, és una boira que es desfaria i s'evaporaria si s'exposàs a la llum del sol de Jesucrist.

Emaús, 26 d'abril

.../... Nosaltres no tinguérem la fortuna de trobar-hi a Jesucrist, sinó a una rua de nois del poble veí que ens seguí amorosament demanant-nos bakxix, i veient que no els en donàvem tants com ells ne volien, deixant de tractar-nos a la bona, nos enviaren un raig de pedres, acompanyades amb vocables secs i guturals, que per sort no enteníem, mes que devien valer quiscun com per dues o tres pedres. Jo, francament, ho prenguí per joguina o entretemaliadura d'infants, més que per odi. Hi ha més odi en la mirada temorenca i hipòcrita, mes quimeruda, dels jueus, que en los colps de pedra dels noiets mahometans.
_______________
Primer pedres, que no fan res; després coets casolans, que són com a focs d'artifici. Però ja Mossèn Cinto l'any 1886 no mesurava amb la mateixa vara jueus i musulmans.

Sunday, March 16, 2008

Israel, estat jueu i democràtic

Israel, estat jueu i democràtic
Jaume Renyer Alimbau

Article publicat a "Marc de referències" número 29, hivern 2007


D’Israel i el conflicte del Pròxim Orient se’n parla molt als mitjans de comunicació, sovint en termes de desqualificació envers l’estat jueu, i l’opinió pública catalana majoritàriament s’expressa a favor de la causa palestina sense entrar en gaire matisos: Israel és un estat ocupant d’un territori que no li pertany i que empra una violència desproporcionada, contravenint, a més reiteradament, nombroses resolucions de les Nacions Unides.

Vistes les coses des de Barcelona, i fent cas de la visió que en donen els mitjans que s’hi editen, sembla com si la continuïtat del conflicte depengués només de la voluntat dels israelians ja que si accedissin a retirar-se dels territoris ocupats, o si cal renunciant a tenir un estat propi, no hi hauria terrorisme. Les causes profundes del conflicte entre el món islàmic i les altres civilitzacions presents a la zona (cristians, kurds, jueus) són molt més complexes que les que admet aquesta visió reduccionista de la situació a l’Orient Mitjà. Però la simplificació a base de culpabilitzar sistemàticament Israel estalvia d’entrar en detalls sobre la naturalesa del sistema polític israelià del qual només ens arriben notícies esparses sobre el caràcter radicalment obert i proporcional del seu sistema electoral o de l’escrupolositat d’un poder judicial que no dubta a processar el cap de l’estat si se l’acusa del delicte d’assetjament sexual.

Aquesta actitud de desinterès cap a aspectes de la societat israeliana s’estén fins i tot a matèries, com la recuperació de la llengua, quan en un país com el nostre aquesta qüestió encara és una assignatura pendent i potser alguna cosa es podria treure de profit en observar la salut de l’hebreu modern. Aquest desconeixement conscient envers allò que és i representa Israel no solament és dona a nivell popular sinó que la ignorància preventiva és la norma no escrita entre els cercles universitaris on, llevat de comptades excepcions (Joan B. Culla, Maria Josep Estanyol), no hi ha en català llibres de temàtica cultural o històrica, i menys encara sobre el sistema jurídic i polític israelià actual. Per exemple, els constitucionalistes nostrats tenen ulls només pel Regne d’Espanya i alguns temes europeus, obviant olímpicament les nombroses singularitats de les lleis bàsiques d’Israel. El silenci que rodeja la realitat israeliana és la plasmació d’una actitud arbitraria que no té altra explicació que el prejudici ideològic envers l’estat jueu.

Aquest capteniment no sempre ha estat el mateix entre les avantguardes polítiques i culturals catalanes, així sota el franquisme i fins als anys setanta, eren relativament nombrosos els catalans que tenien curiositat per conèixer d’aprop l’experiència "kibbutzim" i també nacionalistes rellevants com Jordi Pujol o Jordi Carbonell manifestaven una sincera simpatia per la causa de l’estat hebreu. El període d’apogeu militar i d’expansió territorial d’Israel entre la guerra dels Sis dies (1967) i la del Yom Kippur (1973) canvia la percepció de l’esquerra europea que passa majoritàriament a identificar l’Estat d’Israel amb els interessos americans a la zona, bateja la causa àrab com a progressista i anticolonialista i desampara de tota comprensió la política israeliana de defensa. Aquest canvi de visió arriba també a terres catalanes on s’hi instal·la una judeofòbia encoberta sota arguments pretesament d’esquerres que arriba fins als nostres dies. Això explica que la creixent comunitat jueva a casa nostra, percebent un clima advers, es fa pràcticament invisible als ulls de la societat catalana.

Per contra entre el nacionalisme espanyol més reaccionari, (Libertad Digital i en general tota la "Brunete" mediatica), es dona en els darrers anys una efusió d’immoderada admiració envers l’estat d’Israel. No es que aquests sectors comparteixin els valors democràtics que l’inspiren, (del tot aliens a la tradició autoritària espanyola), sinó què confonen la contundència amb la que Israel defensa la seva llibertat amb la violència que els agradaria emprar contra els pobles dominats de l’Estat espanyol en nom de la seva "libertad" abstracta i irreal. Ironies de la història, els hereus del franquisme (filonazi, antisemita i amic de les corruptes monarquies àrabs) són avui els amics interessats d’Israel, mentre que els nacionalistes catalans (considerats com els jueus particulars d’Espanya pels falangistes) són avui majoritàriament els còmplices inconscients de la judeofobia.

La manera de corregir aquesta situació passa necessàriament per donar a conèixer quina és la naturalesa jurídica i política de l’estat d’Israel i la seva evolució des de la fundació l’any 1948 fins avui. I fer-ho pensant en la salut de la "res pública" catalana promovent entre la classe política i la intel·lectualitat autòctona, especialment els cercles universitaris, el sentit crític i nacionalment autocentrat a l’hora d’analitzar el context euromediterrani on s’inscriu el nostre país. Israel es defineix a si mateix en els seus textos jurídics fonamentals com a estat jueu i democràtic que es bassa en el pluralisme polític i la llibertat i igualtat dels seus ciutadans. És un estat però que no té una constitució codificada en un únic text, segueix de moment el model anglès de compilació, (d’addició successiva de lleis que van completant i derogant progressivament les anteriors), que també era el propi de Catalunya fins a 1714. El compromís de dotar-se d’una constitució moderna estava present des del moment mateix de la Declaració d’independència (que té valor constitucional i pauta interpretativa del conjunt de les lleis que s’han anat aprovant posteriorment), però les sempre difícils circumstàncies que han marcat la vida israeliana en els darrers seixanta anys ho han impedit fins avui. El conjunt normatiu es completa amb dues lleis de rellevància constitucional (la del retorn i la reguladora de l’organització sionista internacional) dictades a començaments dels anys cinquanta i fins a dotze lleis bàsiques (sobre el parlament, el cap d’estat, el govern, el poder judicial entre d’altres) aprovades entre els anys seixanta i noranta del segle passat.

Aquest conglomerat de lleis ha anat progressivament caracteritzant una dinàmica legislació especialment significada pel seu pragmatisme que ha suplert fins avui la manca d’un text constitucional unificat. En l’atípic cas d’Israel entre els diversos sistemes constitucionals coneguts hi concorre una altra singularitat: la subsistència parcial de sistemes normatius anteriors a la creació de l’estat i la rellevància de la llei religiosa, que sense convertir la jueva en una religió d’estat té reconeguda una influència determinant. La pluralitat de fonts del sistema legal israelià és el següent: 1) la legislació moderna aprovada després de la creació de l’estat, 2) les lleis otomanes, especialment el sistema del "Millet", que atorga a les comunitats, definides per la seva religió, (drusos, musulmans, circassians, jueus), una amplia autonomia, tant substantiva com processal, en matèria de drets personals com de família (casament, divorci, tutel.la dels fills….), 3) les normes legals subsistents del mandat britànic (1922-1948), 4) la llei jueva ancestral, especialment pel que fa a l’estatut personal i les relacions de família.

Completa el sistema constitucional una creativa jurisprudència del Tribunal Suprem que interpreta en termes expansius els drets i llibertats dels ciutadans, com ho demostra el reiterat emparament que atorga als diputats àrabs israelians que sovint fan declaracions justificant la lluita armada contra l’estat hebreu (inclòs des de la capital d’un estat tècnicament en guerra amb Israel com és Damasc). Argumentant la preeminença de la llibertat d’expressió i participació política va desestimar les peticions de la fiscalia per impedir la concurrència en les eleccions del 2002 a un candidat àrab (Azmi Bishara) acusat d’apologia del terrorisme al mateix temps que el Tribunal Constitucional espanyol convalidava la llei de partits que ha permés il.legalitzar Batasuna contravenint la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans. El Tribunal Suprem intervé per jutjar la proporcionalitat de les mesures de seguretat i les accions militars de l’exèrcit d’Israel amb els valors democràtics del seu règim constitucional i les llibertats personals que procura sempre preservar, fins i tot en situacions de guerra. Per això resulta grotesc que un exmagistrat del Tribunal Suprem espanyol, Marín Pallín, publiqui al "Periódico" (30-1-07) un article titulat "selectes assassins" referint-se als magistrats del suprem israelià en relació a una sentència de 13 de desembre de l’any passat que restringia els supòsits d’operacions militars preventives de l’exèrcit israelià.

El febrer del 2006 el Comitè per la Constitució, la llei i la justícia de la "Knesset" (el parlament israelià) va presentar un esborrany de projecte constitucional que es objecte d’un debat obert i intens que es pot seguir al web www.cfisrael.org. Els principals punts de controvèrsia giren al voltant de qui és jueu, quin paper cal atorgar a la religió jueva i quins drets reconèixer a la minoria àrab. Un llibre recent d’Amnon Rubinstein i Alexander Yakobson ("Israel et les nations", editat per PUF) fa una aproximació detallada als termes en que es debaten aquestes d’aquestes qüestions al si de la societat israeliana i bàsicament refusen la teoria d’un estat israelià neutre susceptible de ser assumit com a propi tant per jueus com per palestins. Fonamentalment perquè ni uns ni altres tenen cap intenció de dissoldre la seva identitat en una abstracta nació de ciutadans. Aquests dos juristes creuen en la viabilitat de dos estats que, tornant a la resolució de les Nacions Unides que va donar peu a la creació de l’Estat d’Israel i un nonat estat palestí, garanteixi la igualtat de drets dels ciutadans que quedin en una situació de minoria en un i altre estat. La judeitat d’Israel no és incompatible amb la plena igualtat dels seus ciutadans que tenen garantida per sentencia del suprem israelià del 2001 els drets lingüístics, educacionals i culturals sigui quina sigui la seva identitat nacional.

El debat constitucional d’Israel mereix per la riquesa i complexitat de les qüestions que s’hi tracten un seguiment atent des de Catalunya i més si en aquest país aspirem algun dia a tenir un estat propi en el qual haurem de regular la convivència d’una comunitat amb diverses identitats.

Tuesday, March 11, 2008

Així de senzill

Mira que aquest noi del Salvador Sostres hi ha vegades que es distingeix per la pocasolta en dir les coses i m'és desagradable. Però la gent té sorpreses. He d'aprendre a valorar. Aquest escrit d'aquí és un escrit planer, intel.ligible per tota mena de receptors. De vegades, quan llegeixo sobre aquest tema penso que són missatges massa intel.lectuals, de vocabulari dirigit a un públic d'un nivell cultural alt; ens convé explicar-ho de manera planera i, heus ací que el Sostres ho ha fet com ho hauria volgut fer jo:

És radicalment falsa la idea que Israel massacra Palestina. És mentida, propaganda. Israel vol viure en pau. Israel és una civilització, una democràcia. Vol viure en pau i a casa. No és res que no vulgui qualsevol poble de qualsevol lloc del món. Des de la partició que Israel no ha fet res més que defensar-se. Què és un mur si no és una defensa? Israel no és un poble sanguinari, però ja s’ha vessat prou sang jueva perquè al final hagin entès que cal defensar-se. Israel és el poble del dolor i de la llibertat. El poble que més dolor ha sofert de la història de la humanitat i el poble que qualsevol totalitarisme ha volgut sempre eliminar-lo. Deixar-se dur per la duresa d’unes imatges a la tele és una debilitat que no demostra cap intel·ligència. Que els palestins i els seus còmplices deixin de matar i s’haurà acabat el problema. És així de simple. Que deixin de matar unes hores, uns dies, i tot acord serà possible a l’instant. Israel no vol cap guerra, ha patit totes les del món, podria col·leccionar-les. Israel no vol matar nens palestins, perquè prou bé que coneix el dolor que li matin els fills. Israel vol viure en pau, sense ser constantment agredida, sense que la seva existència es vegi sempre amenaçada, i això fins ara ha estat impossible perquè l’única obsessió de Hamàs i de la majoria de la resta de veïns ha estat exterminar-la. Israel no és un poble violent, encara que hagi hagut d’armar-se fins a les dents per protegir-se de la violència. La carraca, la vella carraca dels nens palestins morts és una manera com una altra de seguir ignorant el patiment i l’angoixa del poble entre els pobles, elit de la humanitat. Quants jueus més han de caure, digues, quants més? Quina altra atrocitat ha de suportar Israel perquè et semblin víctimes i no botxins? No creus que ja han patit prou? En quin moment, en quin sol moment de la història no hi ha hagut algú decidit a exterminar els jueus i Israel? Què faries si els teus veïns tinguessin l’únic objectiu d’exterminar-te? Què faries, digues? Els convidaries a berenar? Els cediries part del teu armament perquè la batalla fos més equilibrada. Si els palestins volen la pau, que no matin. Que no llencin coets. Que es comprometin a viure com persones decents i no com a criminals. La pau depèn només d’un gest. D’aquest gest. I la violència prové de l’absència d’aquest gest, i tota la resta és propaganda. Naturalment que és terrible que morin nens, naturalment. És horrible. Però no és Israel qui genera aquest drama, no és Israel qui té cap interès a continuar-lo. Que els palestins deixin de matar. I la pau, de tan immediata, semblarà un miracle.

Friday, March 7, 2008

S'acosta Purim i enguany és diferent



Fa uns quants dies vaig parlar amb una amiga d'Israel i li vaig demanar que m'enviés fotografies de les nenes disfressades per Purim, que les publicaria al bloc tot explicant el significat de la festa. Just avui he rebut les fotografies. Avui, després dels dies de notícies d'Sderot que fan patir i de l'atemptat terrorista a Jerusalem. M'he emocionat, m'he entristit... i vull compartir les seves paraules i les seves imatges:

Te mando fotos de Purim 2007, aunq me he dado cuenta q no tengo muchas y de ..., ninguna con su disfraz de marinerita, sólo una con la peluca naranja. La peluca "afro" la compramos ... y yo en Reus. Y las fotos de las flores te las mando pq son un poco especiales ya q son de los días de Purim - más o menos - del año pasado y son de SDEROT, así q, como te puedes imaginar, este año por desgracia, no parece q podamos ir aunque esté todo el campo tan bonito como en las fotos, con auténticas alfombras de flores.
Besos a todos.
...

Tuesday, March 4, 2008

El rabino y la cabra


Del rabino Abu-Hatzera de Beer-Sheva, en el Negev, se cuenta que habiendo encontrado en cierta ocasión a una buena mujer preocupada y llorosa. Le preguntó:
- ¿Cómo es que siendo tú tan cuidadosa con los preceptos y perfecta cumplidora de la Ley andas cabizbaja y sombría?
A lo que abriendo ésta su corazón, contestó:
- Rabí, todo últimamente me sale mal, y lo que es peor: mi hermana Lea acaba de traer una nueva criatura al mundo...
No viendo el rabino razón para el desaliento, dijo:
- Hija, bendice a Ha-Shem que ha hecho tanta bondad con vosotros dándoos una nueva vida que alegrará la casa...
No compartía su opinión la buena mujer, y le hizo la siguiente confidencia:
- Rabeinu, estaríamos mejor sin tanta bendición como ésa, porque mi hermana ya tenía ocho hijos además de tenerme a mí que vivo con ellos y soy una carga cada vez mayor por lo reducido de la casa...
Quiso saber rabí Abu-Hatzera cómo se las arreglaban para alimentar tanta criatura, y la buena mujer le informó:
- Tenemos una cabra en el patio, con cuya leche alimentamos a los pequeños y aún nos sobra algo para hacer queso. En este punto la interrumpió el rabino diciendo:
- La solución a tus males es ésta: que metas la cabra dentro de la casa.
No dijo más el sabio rabino, y se fue. La mujer quedó perpleja y, aunque le pareció extraña la solución, hizo lo que el sabio le había aconsejado. Pasado algún tiempo, y siendo ya insoportable la situación en casa de la buena mujer, ésta se dirigió al rabino y le pidió que le escuchara. Accedió rabí Abu-Hatzera a su súplica y la recibió diciendo:
- ¿Qué, se solucionaron tus males...?
A lo que replicó la buena mujer llevándose las manos a la cabeza:
- ¿Cómo decís eso, rabeinu; cómo pensáis que la situación ha mejorado? ¡Estamos peor que antes...!
El rabino guardó silencio, y no pudiendo ocultar por más tiempo su sonrisa, le dijo:
- Ahora vuelve a casa y saca la cabra al patio, donde estaba antes.
La buena mujer, no atreviéndose a pedir cuentas del rabino al respecto del desatinado consejo de la primera vez, dejó sobre la mesa unos dulces de almendra que le traía y se fue. Al cabo de unos pocos días volvió llena de entusiasmo a casa de Abu-Hatzera que, viéndola tan feliz, preguntó si había seguido el consejo, a lo que ella respondió:
- Rabeinu, en verdad es merecida la fama de santo y de sabio que tenéis entre nosotros, y os doy mil veces las gracias. Sacamos la cabra del interior de la casa y la devolvimos al patio y ahora todo es una balsa de aceite, tanto que parece la casa mucho más grande de lo que era antes, y hay paz en sus habitaciones, que no se ven invadidas por los caprichos de esa cabra caprichosa que pos todas partes andaba como si fuera dueña y señora. Gracias, Maestro y Rabí... pues sin vuestra ayuda ¿qué hubiera sido de nosotros...? Acaso la cabra se hubiera apoderado de todo y hubiéramos tenido que dormir en el patio.



De tradiciones populares del pueblo judío de Pancracio Celdrán. (inédito) RAICES 38/77

Sunday, March 2, 2008

hillel


"Estima la pau i busca-la sempre ; estima les criatures i acosta-les a la Torah."

"Qui no augmenta els seus coneixements, els destrueix. No diguis : quan estigui lliure estudiaré perquè, potser, no estaràs mai lliure."

"Qui utilitza el seu poder en favor de sí mateix, perirà."

"No judiquis mai al pròxim fins que tu no et trobis en la seva mateixa situació."

Un dia un pagà es va presentar davant rabbí Hillel i li va dir : “fes-me prosèlit, però et poso com a condició que m’ensenyis tota la Torah en l’estona que m’estaré dret sobre un peu”. Hillel se’l va mirar i li va respondre : "No facis als altres allò que no vulguis per a tú. Això és la Toràh i la resta només són comentaris. Ves i estudia."

"Si jo no estic per a mi, qui ho estarà? I, si estic només per a mi, què sóc? I, si no ho faig ara, quan?"

Follow by Email