Thursday, February 28, 2008

PREMIS NOBEL

PREMIS NOBEL: LLISTAT DELS JUEUS PREMIATS

A l’any 1902, Alfred Nobel va instituir els Premis que porten el seu nom per a reconèixer a les persones que servien, amb el seu treball, les causes de la humanitat.

D’aleshores ençà més de 750 persones han estat premiades. D’aquestes 158 han estat jueus, un 21%, d’un Poble que representa menys del 0,3% de la població mundial.

Sovint, s’ha fonamentat aquesta singularitat per raons culturals, atesos els estudis i l’educació inherents en la vida jueva com, també, al desig de comprendre i de comprometre’s amb les causes de la humanitat que emnana de la Torà (la Llei jueva).

La projecció assolida pel Poble jueu, mitjançant els Premis Nobel, ha servit per a consolidar el reconeixement de la seva identitat singular i el reforçament de la seva realitat nacional per mitjà de l’estat d’Israel.

Literatura
1910 - Paul Heyse
1927 - Henri Bergson
1958 - Boris Pasternak
1966 - Shmuel Yosef Agnon
1966 - Nelly Sachs
1976 - Saul Bellow
1978 - Isaac Bashevis Singer
1981 - Elias Canetti
1987 - Joseph Brodsky
1991 - Nadine Gordimer
2001 - Imre Kertesz
2005 - Harold Pinter

Pau
1911 - Alfred Fried
1911 - Tobias Michael Carel Asser
1968 - Rene Cassin
1973 - Henry Kissinger
1978 - Menachem Begin
1986 - Elie Wiesel
1994 - Shimon Peres
1994 - Yitzhak Rabin
1995 - Joseph Rotblat

Química
1905 - Adolph Von Baeyer
1906 - Henri Moissan
1910 - Otto Wallach
1915 - Richard Willstaetter
1918 - Fritz Haber
1943 - George Charles de Hevesy
1961 - Melvin Calvin
1962 - Max Ferdinand Perutz
1972 - William Howard Stein
1977 - Ilya Prigogine
1979 - Herbert Charles Brown
1980 - Paul Berg
1980 - Walter Gilbert
1981 - Roald Hoffmann
1982 - Aaron Klug
1985 - Herbert Hauptman
1985 - Jerome Karle
1989 - Sidney Altman
1992 - Rudolph Marcus
2004 - Avram Hershko, Aaron Ciechanover and Irwin Rose

Economia
1970 - Paul Samuelson
1971 - Simon Kuznets
1972 - Kenneth Arrow
1973 - Wassily Leontief
1975 - Leonid Kantorovich
1976 - Milton Friedman
1978 - Herbert A. Simon
1980 - Lawrence Robert Klein
1985 - Franco Modigliani
1987 - Robert M. Solow
1990 - Harry Markowitz
1990 - Merton Miller
1992 - Gary Becker
1993 - Robert Fogel
1994 - John Harsanyi
1997 - Myron Scholes
2001 - Joseph Stiglitz
2001 - George A. Akerlof
2002 - Daniel Kahneman
2005 - Robert Aumann

Medicina
1908 - Elie Metchnikoff
1908 - Paul Ehrlich
1914 - Robert Barany
1922 - Otto Meyerhof
1930 - Karl Landsteiner
1931 - Otto Warburg
1936 - Otto Loewi
1944 - Herbert Spencer Gasser
1944 - Joseph Erlanger
1945 - Ernst Boris Chain
1946 - Hermann Joseph Muller
1947- Gerty Cori and Theresa Radnitz
1950 - Tadeus Reichstein
1952 - Selman Abraham Waksman
1953 - Hans Krebs
1953 - Fritz Albert Lipmann
1958 - Joshua Lederberg
1959 - Arthur Kornberg
1964 - Konrad Bloch
1965 - Francois Jacob
1965 - Andre Lwoff
1967 - George Wald
1968 - Marshall Nirenberg
1969 - Salvador Luria
1970 - Julius Axelrod & Bernard Katz
1972 - Gerald Maurice Edelman
1975 - David Baltimore & Howard Temin
1976 - Baruch Blumberg
1977 - Rosalyn Sussman Yalow & Andrew V. Schally
1978 - Daniel Nathans
1980 - Baruj Benacerraf
1984 - Cesar Milstein
1985 - Michael Stuart Brown & Joseph Goldstein
1986 - Stanley Cohen & Rita Levi-Montalcini
1988 - Gertrude Elion
1989 - Harold Varmus
1994 - Alfred Gilman & Martin Rodbell
1997- Stanley B. Prusiner
1998 - Robert Furchgott
2000 - Paul Greengard
2002 - H. Robert Horvitz & Sydney Brenner

Física
1907 - Albert Abraham Michelson
1908 - Gabriel Lippmann
1921 - Albert Einstein
1922 - Niels Bohr
1925 - James Franck & Gustav Hertz
1943 - Otto Stern
1944 - Isidor Issac Rabi
1945 - Wolfgang Pauli
1952 - Felix Bloch
1954 - Max Born
1958 - Igor Tamm & Il'ja Mikhailovich Frank
1959 - Emilio Segrè
1960 - Donald A. Glaser
1961 - Robert Hofstadter
1962 - Lev Davidovich Landau
1963 - Eugene Wigner
1965 - Richard Feynman & Julian Schwinger
1967- Hans Albrecht Bethe
1969 - Murray Gell-Mann
1971 - Dennis Gabor
1972 - Leon N. Cooper
1973 - Brian David Josephson
1975 - Benjamin Mottleson
1976 - Burton Richter
1978 - Arno Allan Penzias & Pyotr Kapitsa
1979 - Stephen Weinberg & Sheldon Glashow
1988 - Leon Lederman & Melvin Schwartz & Jack Steinberger
1990 - Jerome Friedman
1992- Georges Charpak
1995 - Martin Perl & Fredrick Reines
1996 - Douglas D. Osheroff & David M. Lee
1997 - Claude Cohen-Tannoudji
2000 - Zhores I. Alferov
2003 - Vitaly Ginzburg & Alexei A. Abrikosov
2004 - H. David Politzer & David Gross

(Font: Dor LeDor, Jinfo, i Israel Science and Technology)

Wednesday, February 27, 2008

1 de febrer de 1944

Todo comenzó una soleada mañana de invierno de 1944, cuando el "Nyassa" fondeó frente al puerto de Haifa. Una vez esfumada la bruma matinal, apareció radiante la nueva ciudad hebrea coronada por el Carmelo, mientras que en su parte baja se distinguían los pintorescos barrios árabes resplandecientes bajo el sol invernal. Éramos unos 700 refugiados judíos, cada uno con su historia de peripecias, que habían llegado a su destino. Habíamos zarpado ocho días atrás de Cádiz en esa nave portuguesa, atravesado el turbulento Mediterráneo azotado no sólo por los temporales sino también por los vaivenes de la guerra.

Aquesta assolellada matinada que explica Moshé Yanai és la del primer de febrer de 1944, avui fa 64 anys. Darrera de la seva història, la història dels 753 refugiats restants, part d’ells agrupats a Càdis, provinents de Barcelona, i ajuntats amb els qui venien embarcats des de Lisboa

... A fines de 1942 corrió por Barcelona el rumor de que había llegado el representante de una organización judía. Nos dijeron que era un emisario de la JOINT llamado Samuel Sequerra, que había instalado su sede en el hotel Bristol. Se trataba de un judío observante de nacionalidad portuguesa, que fue enviado por esa organización para tratar de salvar a los judíos apátridas españoles, y los que llegaban atravesando clandestinamente los Pirineos. Nosotros no teníamos idea de lo que era esa entidad, pero se nos indicó que ayudaba a los judíos, y venía para enviar a Palestina a quienes estaban privados de libertad. Tenía certificados de inmigración de la escasa cuota que las autoridades británicas habían impuesto para el ingreso a ese país, y cada uno valía su peso en oro....

En una altre post explicaré les bambalines d’aquesta alià. Continuem:

... Traspasamos el piso por una suma irrisible, y vendimos todo lo que teníamos por unas pesetas. Y así emprendimos viaje hacia lo desconocido, hacia una Palestina de la que nada sabíamos. Llegó el día de la partida. En la estación central de Barcelona se aglomeró lo que parecía ser un enorme gentío. Era algo sorprendente: pareciera que toda la comunidad judía había llegado para despedirnos. Éramos varios centenares de personas y viajábamos en tren especial. Los últimos abrazos de despedida y el convoy se preparó a marchar. Entonces, como por encanto se escucharon las estrofas de una canción, de letra incomprensible, pero que algunos comenzaron a entonar visiblemente emocionados. Sólo después supimos que era "La Esperanza", la que ardía en todos los corazones, para lograr un futuro mejor. Y la melodía que debería convertirse en el himno nacional de Israel.

Después de una breve estada en Madrid, en donde se agregaron otros refugiados, reanudamos el viaje hacia el sur. Nuestro destino era Cádiz, en donde nos alojaron en un modesto hotel.

Cap el 23 de gener el vaixell surt de Càdis i s’encamina cap a la Terra Promesa...


..... Pasada la primera impresión de la llegada a Haifa, se acercó al barco una lancha con una gran bandera inglesa flameando al viento. Todos comenzamos a aplaudir y vitorear, puesto que para nosotros esa insignia era un símbolo de democracia y libertad. Los marinos británicos quedaron un tanto sorprendidos, pues no acostumbraban ser recibidos en forma tan cordial. Todo por el contrario, la población judía, el yishuv, estaba abiertamente contra ellos. Y los militares ingleses eran el blanco de los extremistas que los acosaban incesantemente...

Luego de fondear en Haifa, el barco amarró y bajamos a tierra... Escoltados por soldados armados nos hicieron subir a toscos autobuses, y algunas mujeres se acercaron para decirnos algo en una lengua incomprensible. Nos hablaban sonriendo y con otros gestos de bienvenida en el hebreo renacido que nadie entendía. Y nos ofrecieron naranjas y una suerte de turrón al que llamaban jalva.

... Comenzamos a viajar y una hora más tarde llegamos a un campamento militar. Guardias por todas partes, altas vallas con rollos de alambre de púas en lo alto que impresionaron tan severamente a quienes acababan de recobrar la libertad. Habíamos arribado al campo militar de Atlit, el centro principal de recepción de inmigrantes del país. Lo primero que hicieron, fue separar a los varones de las mujeres. Nos instalamos en largos barracones, como en los campos de concentración. Eso de por sí ya creó confusión y cierto recelo. A qué se debía ese tratamiento tan poco cordial. Aunque el ambiente estaba cargado, los optimistas estimaban que se debía a una norma que debía ser cumplida. Nos aseamos y los mayores fueron objeto de largos interrogatorios. Aunque eran inmigrantes legales, las autoridades sospechaban de todo judío que ingresara en el país.

Aquests immigrants, legals, van a raure al famós Atlit britànic, el camp d’internament situat al sud d’Haifa, ja explicat en un post anterior. La història d’aquest jueu, nascut a Barcelona l’any 1930, estreny els llaços entre Catalunya/Espanya amb Israel, com l’estreny el vaixell, el Nyassa, que va portar centenars de republicans espanyols cap a Mèxic, en tres viatges al llarg de 1942. En el segon viatge, el Nyassa havia estat noliejat per un comitè jueu que no va poder completar el nombre de viatgers i fou utilitzat pels republicans espanyols.

Les aigües de la Mediterranea tenen, encara, moltes històries, recents, abans no restin engollides per l’oblit, entre elles les històries paral·leles de refugiats espanyols i de jueus perseguits que solcaven aigües idèntiques i els mateixos vaixells, uns cap a l’exili, d’altres cap a una nova batalla incerta embranzits per l’esperança, aquesta esperança que oneja, de bell nou, a la Terra d’Israel.

ICB

Monday, February 25, 2008

El Apagón ficticio de Hamás. Plagiant el moré: "De tots és tasca desemmascarar-los"

From: endefensadeisrael, 1 week ago


A manipulación por parte de Hamas dos medios de comunicación occidentais.

Saturday, February 23, 2008

per què ja no sóc progre


Del bloc "nihil obstat":

"Qui no és revolucionari als 18 anys és que no té cor, però qui continua sent-ho als 40 és que no té cervell” (Lord Acton) 

1.- Perquè, tot i l’esfondrament del mur de Berlín, els “progres” continuen sense fer pública la més mínima autocrítica, paralitzats per la covardia a quedar orfes de certesa. Perquè continuen ancorats en la “revolució pendent” i instal•lats en l’amnèsia per ignorar els milions de víctimes de la seva ideologia. Perquè el seu conservadorisme els fa mantenir inalterables els principis ideològics que van assumir quan l’evidència de la dictadura franquista els va portar, per primera i última vegada, a canviar de manera de pensar. 

2.- Perquè no crec en els drets col•lectius, que són la gran coartada ideològica dels que sempre troben una raó per sotmetre o immolar l’individu, la persona concreta de carn i ossos, en l’altar majestàtic i redemptor de la tribu, la pàtria, la nació, la raça, el gènere o la classe social. 

3.- Perquè la història no té significat ni lleis que la puguin fer previsible. Quan més lliure és el món menys previsible es torna i més s’escapa a la planificació i la tutela dels governs dirigistes. Els ordres espontanis sorgits de l’evolució humana i de les seves institucions són més sòlids i “racionals” que totes les utopies constructivistes. 

4.- Perquè el valor fonamental de la vida humana és la llibertat, sense la qual no hi pot haver ni responsabilitat ni justícia. Perquè la planificació de la vida econòmica i social és incompatible amb la llibertat personal, com ha demostrat el fracàs estrepitós del comunisme. Perquè el mercat és la democràcia econòmica, mentre que la planificació és la dictadura de la misèria igualitària. Perquè la propietat dels mitjans de producció de bens i de serveis –tan atacada per l’esquerra- es justifica a bastament per la seva capacitat de generar l’abundància, mentre que la propietat intel•lectual –tan defensada paradoxalment per la mateixa esquerra- és la propietat més discutible perquè crea monopoli i manté l’escassedat. 

5.- Perquè sense seguretat, sense institucions que la garanteixin, la llibertat no és possible. La inaprensible naturalesa humana sembla estar més a prop de Hobbes que de Rosseau. Ni és la "societat" la que corromp ni la persona és una “tabula rasa” que es pot manipular en nom de qualsevol mercaderia ideològica. 

6.- Perquè la democràcia no és una finalitat sinó un mitjà per canviar els governs sense violència. Com advertia Alexis de Tocqueville, tenir la majoria no vol dir tenir la raó, ni autoritza el govern a limitar els drets de les minories o a modificar les regles del joc que estan vinculades a l’exercici dels drets fonamentals. La democràcia legitima l’accés al govern però no els actes que aquest executa. Trencar les institucions democràtiques des de dins –Hitler, Allende, Chávez...- no és més legítim que fer-ho des de fora, a través d’un cop d’estat o d’una revolució violenta. 

7.- Perquè les institucions de les democràcies liberals es fonamenten en l’escepticisme epistemològic o, dit d’una altra manera, en la ignorància voluntària de la veritat, contràriament a les utopies racionalistes que, a imatge i semblança de la teologia, pretenen imposar al conjunt de la societat la veritat revelada o científicament demostrada. La ignorància de la veritat es fonamenta en l’evidència que les persones sempre pensarem diferent i tindrem pluralitat de creences -polítiques, econòmiques, morals o religioses- sobre com hem de viure o cercar la felicitat. La missió dels governs és garantir de manera imparcial les regles del joc perquè ningú imposi a ningú la seva “veritat”, el seu model de vida, i permetre que tothom pugui viure, en la mesura del possible, segons les seves conviccions. Això implica una concepció procedimental i no teleològica de la resolució dels conflictes i converteix la llibertat formal en l’única llibertat real. 

8.- Perquè no comparteixo el perpetu malestar de molts intel•lectuals respecte la cultura de la llibertat en la que viuen i de la que viuen, mentre que no amaguen la seva satisfacció alhora de defensar per activa i per passiva qualsevol dictadura si d’aquesta manera s’ataca els governs dels països democràtics i especialment els Estats Units. Com deia Albert Camus, si la història dels últims cent anys està tan tacada de sang és “perquè la intel.ligència europea, traint la seva herència i la seva vocació, va elegir la desemesura pel seu amor al patetisme i a l’exaltació”. 

9.- Perquè sóc pacífic però no pacifista. Perquè crec que mentre hi hagi dictadures el desarmament unilateral és un suïcidi. Perquè és un engany que s’anomenin pacifistes persones que sempre han cregut en la violència revolucionària i que han justificat durant molts anys les dictadures comunistes, fins que l’evidència els ha fet emmudir però no canviar d’opinió. Perquè em rebel•la que hi hagi pacifistes que “comprenen” el terrorisme d’ETA quan és precisament en un context democràtic quan la violència política no té mai justificació. Perquè no entenc l’anomenat pacifisme dels que són capaços de fer la més gran manifestació mundial contra una guerra que encara no ha començat però són incapaços de moure un dit per les guerres realment existents, des de Txetxènia a l’Africa subsahariana. Perquè, mentre hi hagi dictadors, l’única manera d’evitar el genocidi i de defensar la vida de les persones i la seva llibertat és demostrar que s’està disposat, si cal, a lluitar per garantir-les. Com deien els romans: “si vis pacem, para bellum”. 

10.- Perquè crec que la revolució no és la solució sinó el problema, com molt bé explica Mario Vargas Llosa en una reflexió sobre el «Che» Guevara: “Su teoria del «foco», esa punta de lanza móvil y heroica cuyos golpes irían creando las condiciones para la revolución, no funcionó en ninguna parte y sirvió, sí, en América Latina, para que millares de jóvenes que la adoptaron y pretendieron materializarla se sacrificaran trágicamente y abrieran la puerta de sus países a despiadadas tiranías militares. Su ejemplo y sus ideas contribuyeron más que nada a desprestigiar la cultura democrática y a arraigar en universidades, sindicatos y partidos políticos del Tercer Mundo el desprecio de las elecciones, del pluralismo, de las libertades formales, de la tolerancia, de los derechos humanos, como incompatibles con la auténtica justicia social. Ello retrasó por lo menos dos decenios la modernización política de los países latinoamericanos”. 

11.- Perquè he deixat de creure en la grandiloqüència de la utopia per descobrir la modèstia de l’esperança. Perquè no crec ni en el cel dels capellans ni en el paradís dels guerrillers. Com escrivia Octavio Paz: “Desde fines del siglo XVIII hemos vivido el mito de la Revolución, como los hombres de los primeros siglos cristianos vivieron el mito del fin del mundo y la inminente vuelta de Cristo. (..) El culto a la revolución és una de las expresiones de la desmesura moderna. (..) Le pedimos a la revolución lo que los antiguos pedían a las religiones: salvación, paraíso. Nuestra época depobló el cielo de dioses y ángeles, pero heredó del cristianismo la antigua promesa de cambiar al hombre. (..) Se creyó que la revolución, convertida en ciencia universal, sería la llave de la historia, el sésamo que abriría las puertas de la cárcel en que los hombres han vivido desde los orígenes. Ahora sabemos que esa llave no ha abierto ninguna prisión: ha cerrado muchas”.

Fabregas

The Birth of Israel (to your senses)

The birth and the early years of the state of Israel in clips from the documentary "50 Years War", and a tribute to David Ben-Gurion. Accompanied by the tune of "Hoppípolla" and "Með Bloðnasír" by Icelandic post-rock band Sigur Rós. If this video is appreciated I'll make some more on Israel's history. Shalom!

Friday, February 22, 2008

Thursday, February 21, 2008

walk on water




M.L. King

De M.L. Kiny Jr., Carta a un amic antisionista (agost de 1967)


…Declares, amic meu, que no odies els jueus, que només ets “antisionista”. I jo dic, deix anar la veritat des del cap damunt de la muntanya, i que el seu tornaveu ressoni per totes les valls de la terra: Quan la gent condemna el sionisme, parla dels jueus, aquesta és una veritat com un temple.

L’antisemitisme, l’odi al poble jueu, ha estat i és encara una taca en l’ànima de la humanitat. En això estem del tot d’acord; però, sàpigues també això: l’antisionista és de manera inherent antisemita i sempre serà així.

Per què és així? Tu saps que el sionisme no és res més que el somni i l’ideal del poble jueu a tornar a viure a la seva pròpia terra. El poble jueu, les escriptures ens ho diuen, ja va gaudir una vegada d’una pròspera comunitat a la Terra Santa. D’allí va ser expulsat pels tirans romans, els mateixos tirans romans que van matar cruelment Nostre Senyor. Expulsat de la seva pàtria, la seva nació en cendres, forçat a vagar pel món, el poble jueu ha anat suportant, una vegada rera l’altra, el jou de tots els tirans que l’han dominat.

El poble negre, amic meu, sap què és sofrir el turment de la tirania d’unes normes que no ha escollit. Els nostres germans de l’Àfrica han demanat, pledejat, sol·licitat, EXIGIT el reconeixemient i la realització del nostre dret innat a viure en pau sota la nostra pròpia sobirania en el nostre propi país.

Com de fàcil hauria ser, per qualsevol que sosté aquest dret inalienable de tota la humanitat, entendre i recolzar el dret dels jueus a viure a la seva antiga Terra d’Israel! Tots els homes de bé exultaran en el compliment de la promesa de Déu, que el seu poble ha de tornar amb joia a reedificar la seva terra saquejada. Això és el sionisme, ni més ni menys.

I què és l’antisionisme? És negar al poble jueu un dret fonamental que nosaltres reclamem justament pel poble africà i que extenem a totes les altres nacions de la Terra. És discriminació contra els jueus, amic meu, justament perquè són jueus. Ras i curt, és antisemitisme.

L’antisemitisme es deleix en expressar la seva maldat en qualsevol avinentesa. Els temps han fet impopular, a l’oest, proclamar obertament l’odi als jueus. Tanmateix, l’antisemitisme ha de buscar constantment noves formes i nous fòrums per deixar anar el seu verí. Com deu disfrutar en aquesta nova mascarada! No odia els jueus, només és antisionista!

Amic meu, no t’acuso d’antisemitisme deliberat. Sé que sents, com jo sento, un profund amor per la veritat i per la justícia, i et rebel·les contra el racisme, els prejudicis i la discriminació. Però sé que has estat enganyat, com d’altres ho han estat, en el pensament que pots ser antisionista i encara romandre fidel als principis que tu i jo compartim.
Deix que les meves paraules facin de tornaveu en el fons de la teva ànima: Quan la gent condemna el sionisme, parla dels jueus; no t’enganyis.

Traducció de Jodesh

en la ruta del rabino Jesús


OPINION
 Por Amos Oz *

En la ruta del rabino Jesús

Los miembros más ancianos de mi familia, refugiados judíos del este de Europa, miran hacia otro lado cada vez que pasan por delante de una iglesia. Algunos se ponen tensos cuando ven una cruz o si oyen el sonido lejano de campanas de iglesia. Cuando era niño solía hacer muchas preguntas sobre Jesús, pero no recibía más que respuestas reticentes. En presencia de algunas de mis tías, hablar de Jesús y hablar de sexo provocan la misma reacción: por qué no hablamos de algo agradable? Cuando tenía ocho o nueve años, un día, al volver del colegio, le dije a mi abuela que Jesús era judío. Pensé que se apresuraría a negarlo, pero se limitó a responder con tristeza: “Ojalá no lo fuera. Desde hace miles de años, todos los judíos cargamos con la culpa de los líos que él solo se buscó”. Pasé mis años de crecimiento con una extraña mezcla de emociones sobre “ellos” y “nosotros”, y descubrí que me sentía más cercano a Jesús y los judíos los más desvalidos que a la Iglesia y mis tías. Muchos años después, viajé en un compartimento de segunda clase de un tren nocturno francés con dos jóvenes monjas católicas. Charlamos para pasar el tiempo y salió a relucir que yo era de Jerusalén. En cuanto lo dije, se intercambiaron una mirada alarmada y una de ellas me preguntó, tímidamente: “No está Jerusalén lleno de judíos ahora?”. Le respondí que, de hecho, yo era judío. Silencio. Entonces, la más joven dijo: “Era tan bueno; cómo pudieron hacerle eso los judíos?”. Había una tristeza y un dolor tan profundos en su voz que me dieron ganas de decirle que yo no había sido, que aquel viernes concreto precisamente tenía una cita con el dentista. De pronto, quizá por primera vez en mi vida, este judío nacido en Israel empezó a comprender de qué no hablaban mis tías y mi abuela.
 Y, sin embargo, cuanto más leo sobre Jesús, más estoy de acuerdo con la monja, por lo menos en un aspecto: era verdaderamente bueno. El hecho de que su nombre evoque tanto resentimiento entre los miembros de mi familia, en millones de judíos, está relacionado con sus discípulos, no con él. En primer lugar, está relacionado con la Iglesia Católica, que durante milenios se dedicó a calificar a los judíos de asesinos de Dios. Qué temibles y horripilantes debían de parecer a generaciones de sencillos creyentes cristianos: unas gentes capaces de haber matado a un Dios tenían que ser sobrehumanos y, al mismo tiempo, infrahumanos. Pero mi Jesús no es ninguna de las dos cosas. Es completamente
 humano.
Cuando el papa Juan Pablo II viaje a Nazaret y Belén, al mar de Galilea y a Jerusalén, seguirá los pasos de uno de los judíos más genuinos que jamás han existido. Yo lo llamo, con frecuencia, el rabino Jesús. A algunos amigos míos, tanto judíos como cristianos, les incomoda este título, pero los seguidores originales de Jesús le llamaban muchas veces eso: “Rabino, una palabra hebrea que no significa “padre”, ni “profeta”, ni “santo” sino sencillamente “maestro. Y un maestro es lo que fue; un maestro judío no ortodoxo que quería devolver el judaísmo a lo que consideraba sus puros orígenes, o empujarlo hasta lo que le parecían sus consecuencias irrenunciables. Ni tiene que decir que no era cristiano: enseñó y debatió en muchas sinagogas, pero nunca pudo poner el pie en una iglesia, ni se santiguó, ni se arrodilló ante una cruz, icono o imagen; jamás en su vida. En términos modernos, tuvo una vida de judío reformista y una muerte de judío no conformista. A menudo me pregunto cómo se habría sentido el rabino Jesús dentro de una catedral o en medio de las manifestaciones terrenales del poder católico. Me pregunto qué le habría parecido a aquel sincero e irónico joven poeta descalzo de Galilea el vicario de Cristo si se lo hubiera encontrado en sus viajes por la Galilea actual, con su séquito majestuoso y rodeado de miles de guardias armados judíos. Se consideraría Jesús uno de los invitados? O uno de los anfitriones? Estaría entre las multitudes aclamadoras? Se arrodillaría? La visita del Pontífice a Galilea, le haría sentirse como mis tías y mi abuela, o más bien como las monjas francesas? Durante miles de años, los judíos han sido el blanco del amor cristiano. Les han dicho sin cesar que debían cambiar. Que tenían que amar a Jesús tanto si lo amaban como si no. Como, en general, a los judíos les costaba mucho amar a Jesús, los inquisidores españoles, los cristianos responsables de los pogroms o los antisemitas de la casa de al lado estaban siempre dispuestos a ayudarles a encontrar el amor. En el vocabulario de la Iglesia, “la conversión de los judíos” llegó a ser sinónimo del segundo advenimiento y la salvación del mundo. Al rechazar tercamente a Jesús y negarse a la conversión, los judíos han sido los culpables de posponer la redención y, por consiguiente, han prolongado el sufrimiento del mundo. Por tanto, deben ser crucificados.
 La única de mis tías que sigue viva (aunque ya muy anciana) no está satisfecha. Insiste en que la petición de perdón no basta, que la Iglesia Católica y el mundo cristiano en general tiene que hacer todavía un serio examen de conciencia y una labor de autocrítica con respecto a su tratamiento histórico de los judíos. En su opinión, lo mínimo que pueden hacer ahora los cristianos para expiar sus numerosos pecados contra los judíos es ponerse del lado de Israel en su disputa con los árabes. Mi tía cree que, aunque este conflicto no es más que una escaramuza pasajera a propósito de los derechos sobre el territorio, el conflicto judeocristiano tiene un aspecto oscuro y teológico que no puede resolverse mediante negociaciones diplomáticas: al fin y al cabo, los árabes sólo nos acusan de robarles sus tierras, no de traicionar a su Dios. Al hablar de la inminente visita del papa Juan Pablo II, mi tía comentó, en parte para sí misma: ”Quizá está bien que sea polaco. Yo también soy polaca. Los dos sabemos lo que de verdad les hicieron los católicos a los judíos. El Papa debería contárselo a Arafat.
 ”Perdónales dijo el rabino Jesús porque no saben lo que hacen”. Bueno, estoy dispuesto a asumir la tradición cristiana del perdón, pero no con el “no saben”. Aunque debamos intentar perdonarnos unos a otros por las injusticias pasadas, no podemos hacerlo basándonos en el infantilismo moral o la imbecilidad ética. Todos sabemos lo que hacemos cuando infligimos dolor, causamos humillaciones o cometemos agravios, porque en alguna ocasión a todos nos ha tocado ser víctimas de ello. 
Mi abuela lo sabía y, al menos por lo que respecta a los santos lugares que tanta ira despiertan, creo que su propuesta es la única realista. Pero, estaría dispuesto el Papa a apoyarla? Pueden vivir con ella judíos y musulmanes? Podemos sobrevivir todos sin ella?

* Escritor y periodista

Wednesday, February 20, 2008

ma pitom! (1)

'Ma Pitom?!', and other inscrutable Israeli expressions

One of the [many] things I enjoy about my job is that it affords me the opportunity to interact with Israelis from all parts of our rich national/cultural tapestry. The people with whom I work are secular, observant, traditional, leftist, rightist, sepharidim, ashkenazim, edot hamizrach (eastern communities)... you name it!
Unlike in the US where religion and politics are taboo... people here are not shy about sharing their religious and political views at the drop of a hat. And the absolute conviction with which they hold forth on these topics is something one has to see/hear to appreciate. It's not enough that they are correct... but everyone else must be portrayed as so criminally wrong as to defy rational logic.
A woman with whom I frequently eat lunch perfectly fits this template of the smug, self-assured Israeli... certain beyond a shadow-of-a-doubt that every one of her long-held convictions is like Torah from Sinai.
She can best be described as follows:
Polish (meaning her parents immigrated from that country after the war. The stereotypical Polish-Israeli woman has a reputation for being extremely direct, pushy and opinionated. I can't say this is true for the entire species... but this example certainly bears that out.)
Secular (meaning she thinks religious people are mildly disturbed)
Traditional (meaning she is deeply invested in many aspects of Jewish culture and sees the holidays as extremely important to family and society at large. She sees no conflict between this and her view of religious people)
Left-of-center (meaning she's a life-long labor voter, but admits to using her vote to block right wing platforms she thinks will give the religious too much power over the rest of the country rather than out of any love for the agenda of the left).
Dyed (meaning her coif has been colored so many times in so many different hues that I don't think that even she remembers the original color of her hair)
I mention her because she approached me - quite reluctantly - a few months ago, before the 'High Holidays' for a chat. She broached the subject on her mind in such a casual, off-hand manner that it was obvious to me that she had been carefully planning her opening for hours... if not days.
"David", she began in her smoke-tinged Hebrew, "your parents aren't religious, are they?"
We'd had this conversation on more than one occasion, so I couldn't imagine where she was going with this. I answered in the affirmative and waited for her to let me know what was really on her mind.
"I see that you have a good relationship with them... I mean, after all... they come to visit you all the time, right?"
I admitted this much but assured her that it probably had more to do with my kids than with me. This seemed to strike a nerve, and for several minutes this woman sat and contemplated how much it was safe to share.
"You know I'm a grandmother, don't you?"
I remembered seeing the pictures of her son and daughter-in-law's wedding all over her office... the dreadlocks (both)... the nose ring (her) and eyebrow piercing (him)... and the awkward angle of the pointy yarmulke on the groom's head under the Huppah.
I also remembered a year later when this tough-as-nails Polish-Israeli woman had come into the office and tearfully announced to everyone that her first grandchild had been born... and then promptly disappeared for two weeks to go help her daughter-in-law take care of the new arrival.
I looked at her as she waited for the answer to her question and said, "Of course I know you're a grandmother!" The sudden look of horror that crossed her face made me rush on "But I would never have known if you hadn't told me personally when the baby was born".
This seemed to put her mind slightly at ease... but she still seemed to be tip-toeing around a subject without knowing how to broach it.
As if suddenly making up her mind, she blurted "Do you ever go to your parent's house for dinner?"
"All the time", I answered.
"No, no, what do you do... you know... about the fact that they don't keep kosher?"
I went on to explain that my parents had made a decision on their own to learn about Kashrut and always had kosher dishes, utensils and pots & pans for when we came to visit. I also explained that we made certain 'allowances' for innocent mistakes that my parents habitually made since the Biblical commandment to 'honor one's parents' took clear precedence over the largely Rabbinic ordnances involved in keeping kosher. I explained that this didn't extend to eating non-kosher (treif) food... but if my dad accidentally used a dairy spoon to stir a pot of chicken soup, I kept my mouth shut... put the spoon aside for later 'kashering', and handed him the correct utensil.
Tears welled up against the sturdy dam of mascara around her eyes as she listened to me talk and I started to get a hint of what this might be about. As if to confirm my suspicions, she blurted out, "So why won't my son and his family come to my house for Shabbat?!"
I feigned surprise and asked "I don't understand, are your son and his wife religious"?
She answered "Yes, they became religious (Hozer b'tshuvah) shortly after they got married, and since then they haven't come to us for shabbat or any of the holidays." By now the tears were flowing freely, leaving dark tracks down her cheeks.
"Well", I ventured, "have you invited them?"
She looked at me as if I had asked the dumbest question in the world. "Ma Pitom! (no translation possible, but this is sort of a combination of 'what are you talking about?!' and 'Don't be silly!') I never invite any of my kids for shabbat or holidays... they just come. It's understood!"
I looked at this woman who was teetering between self-confident Sabra and abandoned Jewish mother/grandmother, and decided to get a little background before moving on.
"OK, let me ask you something. What was your reaction when you found out your son and his wife were becoming more religious?"
"Reaction?" she said. "What reaction? I told them they could go as crazy as they liked... just not to expect me to go crazy with them."
"Ahah!" I exclaimed, "Now we're getting somewhere. Put yourself in your son's shoes. He's just told his mother ... the mother that raised him to be a certain way... that he and his family are changing their whole way of life. It sounds like you reacted as if he had told you they were going off to live in an ashram."
Before she could even stop herself she answered "That I could accept!"
We sat looking at each other for a couple of minutes before I asked my next question.
"What do you usually do for Pesach? Do you make a big family seder?"
"Of course!" she replied. "What a question!"
"What about Rosh Hashannah and Sukkot... does the whole family get together?"
I could see she wanted to give me the same 'of course' answer, but instead she said, "So, what does that have to do with anything? We also get together on Hanukkah... and I always send the kids a basket of treats on Purim... so what? That has nothing to do with religion!"
I cut her off gently by holding up my hand, "Of course it does! For you, those holidays are cultural family observances. But these holidays wouldn't exist without their religious origins. All your son has done is take what you raised him with and gone looking for more. He hasn't rejected his parent's life-style, he's just gone looking for the explanation behind what you always did."
"So then why don't they come for Shabbat and the holidays?!" she blurted. The question came out as a sob, although I'm sure she was unaware of it.
I ignored the rawness of her outburst and said, "When I asked you before if you had ever invited them for shabbat or the holidays, you made me feel like it was a foolish question. But I have to tell you that I think that's why they haven't come. They changed the way they eat and the way they observe Shabbat and the holidays. You let them know you thought they were crazy... so they are probably just staying away as a way of avoiding a potential source of conflict."
"Let me ask you", I went on, "What would you do if they came for Shabbat and the holidays". Would you prepare the food so that they could feel comfortable eating it? "
"Ma Pitom! she responded. "All the food in my house is kosher!"
This caught me off guard. "You keep kosher?" I asked.
"Well, not with two sets of dishes like the fanatics, but all the food in my kitchen is kosher."
I thought this over. Of course, most food available in Israeli supermarkets is kosher... and you'd actually have to go looking for non-kosher food in most places. So I gently pointed out "Sure, all the food in your kitchen is kosher... but by the time it reaches the dining-room it isn't anymore. Don't you see that for the price of a few disposable aluminum pans and a couple of sets of cheap utensils you could have your son back?"
She thought about this for a few minutes before arriving at the obvious stumbling block.
"But they wouldn't trust me to do things correctly... I'm sure they wouldn't eat what I make."
I shook my head and said "They don't have to trust you. Invite them for shabbat and tell your daughter-in-law you need her help in the kitchen so everything will be OK for them. I guarantee you that not only will they come... but they will thank you for extending yourself and going out of your way."
Again she waved me off with a "Ma Pitom!", but this time I could see her objection was just for show... she was seriously thinking it over.
"Look", I said, "You have it easier than most people in your situation. You live in a mixed community with religious and non-religious people so there is a synagogue nearby. Really the only thing keeping your son and his family from joining you for Shabbat or the holidays is the food. Trust me... call your daughter-in-law and ask for her help."
Several months have gone by since that conversation took place and I didn't hear a thing. I didn't want to pry into a private family matter... and this woman didn't normally volunteer much about her private life. So that was that.
But the other day we were all sitting around waiting for a meeting to begin when several people started talking about their plans for Hanukkah. Without missing a beat this woman proudly mentioned to everyone present that her kids were coming to her house for Shabbat Hanukkah for latkes.
I didn't want to give anything away, but I had to ask. "All your kids?"
"Ma Pitom!" she snapped. "Where else would my children go for the holiday?"
Nobody else saw it... mostly because they weren't looking for it... but as the words left her mouth, her eyes twinkled and the corners of her lips turned up in a small smile that was meant just for me.
Ahem... Have you voted yet today?

From...

the israeli lesson

The Israeli Lesson (The Wall Street Journal)

February 5, 2008; Page A16

The news about yesterday's suicide bombing in the Israeli town of Dimona is that it's news. In 2002, at the height of the second intifada, 451 Israelis were killed in terrorist attacks, including 14 suicide bombings. By contrast, yesterday's attack, which killed one and injured 11, was the first of its kind in more than a year.

This didn't happen by accident, or because Palestinian radicals have somehow become less hostile to Israel. Responsibility for yesterday's attack was claimed by the Al Aqsa Martyrs' Brigade, which is affiliated with President Mahmoud Abbas's ostensibly moderate Fatah party. Islamist Hamas remains even more ardently dedicated to Israel's destruction, a point it emphasizes with its rocket barrages at southern Israeli cities close to the Gaza Strip.

Instead, the difference has come because of Israel's increasingly successful antiterrorist efforts. Key to that success has been the construction of its ostensibly "illegal" security fence, its equally "illegal" targeted assassinations of key terrorist leaders, its "disproportional" attacks on terrorist enclaves in Jenin and elsewhere, and other actions that saved innocent lives but which much of the international community deplored.

One of the most common arguments against Israel's actions is that it would feed a "cycle of violence." It's fair to say that what happened is closer to the opposite. As Israel put pressure on terrorist leaders, they were forced to spend their time running for their lives rather than planning the next attack. As Israel set up physical obstacles to terrorism, the need for large-scale military incursions declined, allowing a semblance of normal life to return for Israelis as well as Palestinians. Contrary to the conventional wisdom, Israel proved that terrorists can be defeated -- a lesson that applies equally in Iraq.

Saturday, February 16, 2008

Monday, February 11, 2008

Israel, les principals ciutats

Jerusalem
Situada a les muntanyes de Judea, és la capital i la seu del govern. Santificada per la religió i la tradició pels seus llocs sants i els seus temples. És reverenciada per jueus, cristians i musulmans.

Tiberíades
Situada a la costa del Mar de Galilea, és famosa per les seves fonts termals. Avui és un important centre turístic. Va ser fundada el segle I, i rebé el nom per l'emperador romà Tiberi.

Haifa
Es troba a la costa mediterrània. És una ciutat construïda en tres nivells per conservar l'orografia de la muntanya del Carmel.És el centre del comerç internacional.

Eilat
És la ciutat més meridional, amb sortida al Mar Roig. Important centre turístic i port franc.

Tel-Aviv-Iafo
Ciutat moderna de la costa mediterrània. És el centre comercial i financer, així com el focus de la vida cultural.

Beer-Sheva
Està situada al nord del Neguev. És una ciutat nova, construïda sobre les restes d'un antic lloc de l'època dels Patriarques. Se l'anomena capital del Neguev.

(R. Ll. i O. Quadern de viatge, "Grup Rambam", agost 1999)

Friday, February 8, 2008

Israel, la societat



Que n'és de bo i agradable viure tots junts els germans!
És com la rosada de l'Hermon que s'escampa per les muntanyes de Sió.

(Salm 133, 1.3)

En termes d'història i religió, els jueus són un poble. Però com a resultat de la dispersió dels jueus per tot el món, s'han produït al llarg dels segles significatives diferències en els costums i maneres de viure. Es pot dividir la societat jueva en tres grans grups:

Askenasites
Jueus procedents de l'Europa central i oriental. Membres d'aquestes comunitats que emigraren en grans quantitats a finals del segle XIX i primers anys del XX, conformaren la primera generació de líders israelians.

Sefardites
Són els descendents dels jueus que, expulsats d'Espanya, marxaren principalment cap a Holanda, Itàlia, Bulgària, Grècia i Turquia.

Orientals
Són els originaris d'antigues comunitats jueves dels països islàmics. La gran afluència va arribar a Israel a la dècada dels 50, inclosa la comunitat jueva del Iemen. Uns 30.000 jueus van ser trets del Iemen en dues operacions-llamp: la Moises (1984) i la Salomó (1991).

La societat jueva d'avui està formada pels jueus observants -en més o menys grau- i per laics. Entre els observants es poden fer les següents distincions:

Ultra-ortodoxos
Segueixen estrictament la llei rabínica, la halakhà, amb la creença que la sobirania jueva sobre la Terra d'Israel només podrà ser restablerta quan arribi el Messies. Viuen apartats de la resta de la societat, d'una manera molt tancada, i tenen les seves pròpies escoles. Dins d'aquest  grup es poden distingir dos grans corrents, a la vegada amb subdivisions: Un petit grup que no reconeix l'Estat d'Israel  i que viu completament aïllat; un altre que, tot i compartir la mateixa doctrina ideològica que l'anterior, participa de la vida política de l'Estat.

Nacional-religiosos i Tradicionalistes
Els primers mantenen una estricta observància de la halakhà, però consideren l'Estat d'Israel com un primer pas cap a l'arribada del Messies i, per tant, de la redempció. Participen completament de la vida econòmica, política i cultural.
Els segons constitueixen una considerable proporció. La majoria compleixenles lleis i rituals religiosos en major o menor mesura. Altres estan afiliats als corrents liberals del judaïsme: conservadors, progressistes o reformistes. Els conservadors, masoratiím, adapten la llei a les exigències de la vida moderna. Els altres posen més èmfasi en els aspectes ètics del judaïsme i en  el dret de cada individu a escollir el seu camí dins dels preceptes de la llei.

Caraítes i Samaritans
Els Caraïtes són uns secta jueva que es remunta al segle VIII, i que professa una estricta observància de la Torà, com única font de llei religiosa. Són considerats una facció del judaisme, no una comunitat separada. Tenen els seus propis tribunals religiosos, i tendeixen a l'endogàmia. A Israel n'hi viuen uns 15.000, principalment a les ciutats de Ramle, Asdot i Beer-Sheva.
Els samaritans es consideren a sí mateixos com els veritables jueus. Només són fidels a la Torà i al llibre de Josuè. Diuen que són els descenndents de la tribu de Josep i dels seus fills, Manasses i Efraïm. El seu lloc sagrat és el Mont Guerisim, a Samària. Hi ha dues comunitats de samaritans, cadascuna d'elles d'uns 300 membres, una a Jolon i l'altra a Siquem (Nablús), i sembla que són els únics del món. Parlen l'àrab, però utilitzen una forma molt arcaica de l'hebreu en la litúrgia.

Aproximadament un 18% de la població d'Israel no és jueva. Les comunitats minoritàries més nombroses són:

Àrabs
Definits col·lectivament com àrabs-israelians, formen grups diferents, majoritàriament de parla àrab, però amb característiques, costums i tradicions diferents. La majoria són musulmans sunites, i constitueixenaproximadament el 80% de la població no jueva. Més de la meitat viuen a la Galilea.

Beduins
Constitueixen el 10% de la població àrab musulmana, s'agrupen en unes 30 tribus que viuen escampades per una àmplia zona del sud. En el passat eren nòmades. Ara estan passant un procés de transició cap a una societat sedentària. Aproximadament el 40% dels que viuen al sud i el 85% dels que viuen al nord ho fa en assentaments permanents, i integrats en la societat laboral del país.

Drusos
Els drusos són una secta que gaudeix d'autonomia cultural, social i religiosa. La religió drusa és inaccessible als estranys, encara que una part coneguda n'és la takiyye, la total lleialtat al govern del país on viuen. A Israel hi ha uns 72.000 drussos escampats en 22 poblacions. La resta d'aquesta comunitat religiosa viu al sud del líban i de Síria.

Cristians
El 90% de la comunitat cristiana d'Israel són àrabs. Pertanyen a les esglésies catòlica grega (42%), grega ortodoxa (32%) i catòlica romana (16%). La meitat de la població de Natzaret o el 60% de la de Haifa -per posar dos exemples- la conformen àrabs cristians.

(R. Ll. i O. Quadern de viatge, "Grup Rambam", agost 1999)

Thursday, February 7, 2008

Israel, la terra i el poble


...una terra de torrents, de deus i de gorgs,
que brollen a la vall i a la muntanya, una terra de blat i ordi, de vinyes,
de figueres, de magraners, terra d'oliveres i de mel.
(Deuteronomi 8, 7-8)

Al llarg de la seva extensa història, aquest país s'ha conegut amb molts noms: Erets Israel, Terra d'Israel; Sió, una de les muntanyes de Jerusalem que per estensió ha passat a significar tant Jerusalem com la Terra d'Israel; Palestina, derivat de Philistia i emprat per primer cop pels romans; Terra Promesa; Terra Santa.

La superfície d'Israel, inclosos els territoris ocupats, és de 27.800 km2. Allargat i estret, té aproximadament 450 Km de llarg per 135 en el punt més ample.
El país es divideix en 4 regions geogràfiques: 3 franges paral·leles que van de nord a sud, i una gran zona àrida a la meitat sud del territori.

La plana costanera està formada per una costa arenosa rodejada de camps fèrtils. Al nord, aquesta costa arenosa és ocasionalment interrompuda per cingles de pedra i calç. Les principals ciutats són Tel Aviv i Haifa.

Una sèrie de carenes recorren el país. Al NE, els Alts del Golan, -formats per erupcions volcàniques- dominen la vall de Hule. Les muntanyes de Galilea (de 500 a 1200 m). La vall de Jezreel, que separa les muntanyes de Galilea de les de Samària, és la zona més rica del país. L'altra carena és la de les muntanyes de Judea. La població es concentra principalment en petits nuclis urbans i grans pobles i es dedica a l'agricultura. A les muntanyes de Judea s'hi troba la capital, Jerusalem.
La vall del Jordà i la de l'Aravà (del Mar Mort al Golf d'Eilat), que s'estenen al llarg del país per l'est, són part de la gran depressió sírio-africana. La part septentrional és molt fèrtil, i la meridional és semi-àrida.

El riu Jordà corre de nord a sud al llarg d'aquesta depressió, amb un desnivell de més de 700 metres fins a desembocar al Mar Mort.

El Kinneret (llac de Galilea, llac de Tiberiades) es troba a 212 m sota el nivell del mar; té 8 km d'ample per 21 km de llargada.

Uns sis milions de persones viuen avui a Israel. La majoria hi han nascut, la resta prové d'arreu del món, formant un mosaic de gent de diferents religions i cultures.
La població jueva és d'uns quatre milions, l'altre milió el sumen els ciutadans israelians no jueus, la majoria àrabs.
Els estils de vida van des del més modern al més tradicional, de l'urbà al rural, del col·lectiu (kibutsim i moixavim) a l'individual.

(R. Ll. i O. Quadern de viatge, "Grup Rambam", agost 1999)

Monday, February 4, 2008

Israel, el sistema polític

Sense l'art de governar, un poble declina;
reïx, en canvi, quan té consellers.

(Proverbis 11,14)

Israel és una democràcia parlamentària, amb tres branques de poder: el legislatiu (Knesset, Parlament), l'executiu (Govern) i el judicial (Tribunals).
El poder executiu depèn de la confiança del legislatiu, mentre que la total independència del judicial està garantida per la llei.

El president és el cap de l'Estat, i el seu càrrec simbolitza la unitat per damunt de les polítiques partidistes. És elegit per la Knesset, i la seva autoritat és limitada. Pot ocupar el càrrec durant dos períodes consecutius. S'escull cada 5 anys per una simple majoria de vots entre els candidats presentats. Han sigut presidents: Haim Weizmann (1949-1952; científic), Yitzkhak Ben Zivi (1952-1963; historiador), Zalman Shazar (1963-1973; historiador, escriptor i poeta), Efraim Katzir (1973-1978; bioquímic), Yitzkhak Navon (1978-1983; educador, escriptor i polític), Haim Herzog (1983-1993; jurista, diplomàtic i escriptor); Ezer Weizmann (1993-2000; militar i polític), Moshe Katsav (2000-2007) i Shimon Peres (2007-).

El Govern està dirigit pel Primer Ministre, el qual n'és el responsable davant la Knesset, i depèn de la seva confiança.

La Knesset, el Parlament, és l'organisme legislatiu unicameral, compost per 120 membres. Les eleccions són cada 4 anys. Té la funció de legislar i fiscalitzar el treball del Govern. Els debats a la Knesset es fan en hebreu, però els seus membres poden fer ús de l'àrab, que també és llengua oficial; hi ha traducció simultània als dos idiomes.

El Poder Judicial és absolutament independent. Els jutges són nomenats pel President a partir de la recomanació feta per una comissió. El càrrec és vitalici, i es jubilen als 70 anys. Sistema de tribunals: Magistratura, Tribunals de Districte, Suprem, Especials i Religiosos (rabínics per als jueus, sharia per als musulmans i eclesiàstics per als cristians).

(R. Ll. i O. Quadern de viatge, "Grup Rambam", agost 1999)

Saturday, February 2, 2008

Israel, unes pàgines d'història

Recorda els temps antics,
reflexiona sobre els anys,
la successió dels temps.
(Deuteronomi, 3:27)


El lloc de naixement del poble jueu és la Terra d'Israel. Aquí es desenvolupà una considerable part de la llarga història de la nació, aquí es formà la seva identitat cultural, religiosa i nacional. Amb l'establiment de l'Estat, la independència jueva -perduda dos mil anys abans- fou recobrada.
Heus aquí un petit esquema per a poder-nos situar:

TEMPS BÍBLICS (circa 3000-538 AEC)
La història jueva comença a la primera meitat del segon mileni AEC amb el Patriarca Abraham, el seu fill Isaac i el seu nét Jacob. La fam obligà Jacob i els seus fills (les 12 tribus d'Israel) a emigrar a Egipte, on els seus descendents esdevingueren esclaus. Uns segles més tard, Moisès va treure el seu poble d'Egipte per retornar a la Terra d'Israel. Passaren 40 anys al deset del Sinaí on reberen la Llei de Moisès i els Manaments.
Amb Josué, les tribus israelites conqueriren la Terrra i abandonaren els costums nòmades. El poble s'agrupà entorn dels líders coneguts com els "jutges", elevats a aquesta dignitat per llur capacitat política i militar. Més tard canviaren aquest liderat tradicional per un governant que pogués unificar les tribus, l'autoritat del qual esdevingué hereditària.
Així fou com, l'any 1028 AEC, s'establí la monarquía amb el rei Saül; el seu successor, David (1004-965 AEC), unificà les tribus i va fer de Jerusalem la capital del regne. El seu fill Salomó (965-930 AEC) convertí el regne en un imperi comercial, i construí el Temple de Jerusalem. Després de la mort de Salomó, el regne es dividí en dos, el d'Israel (amb capital a Samària) i el de Judà (amb capital a Jerusalem), que coexistiren durant uns dos segles.
El regne d'Israel va ser conquerit pels assiris (722 AEC) i el seu poble dispersat (les 10 tribus perdudes d'Israel). El regne de Judà -format per les tribus de Judà i Benjamí- va ser conquerit per Babilònia (586 AEC), el temple va ser destruït, i la major part de la població exiliada a Babilònia.
El relat d'aquests anys d'història el trobem en el Pentatèuc, els cinc llibres que formen la Torà, la Llei. El Pentatèuc té una part narrativa i una part legislativa, i comprèn tres períodes històrics: Hiostòria dels orígens (Gènesi, caps. 1-11), Història dels Patriarques (Gènesi, caps. 12-50), Història del Poble d'Israel (Èxode, Levític, Nombres, Deuteronomi). Pel que fa a la resta de la història antiga, queda reflectida en els següents llibres de l'Antic Testament: Josuè, Jutges, Ruth, els dos llibres de Samuel, els dos dels Reis i els de les Cròniques, Esdras, Mehemias, Tobias, Judith, Ester (10:4-16:24) i els llibres dels Macabeus.

PERÍODES D'INDEPENDÈNCIA (538-63 AEC)
Després de la conquesta de l'Imperi babilònic pels perses (539 AEC), i gràcies al rei Cirus, molts jueus van retornar a Judà, el temple va ser reconstruït, i la vida jueva a la terra d'Israel restaurada. Durant quatre segles, sota la dominació persa i hel.lenística (538-142 AEC), els jueus vàren veure garantida una amplia autonomia. Quan una sèrie de mesures foren imposades pels governants seleucides -amb seu a Síria- per suprimir la pràctica del judaisme, va esclatar una revolta (168 AEC) liderada pels Macabeus (asmoneus), resultant-ne l'establiment d'un regne jueu independent governat per la dinastia asmonea (142-63 AEC).

DOMINI ESTRANGER (63 AEC-1948)
Els romans (63 AEC-313 EC) reemplaçaren els seleucides.L'any 37 AEC Herodes (casat amb la filla d'un assessor del rei asmoneu Hircà II) va ser designat pels romans rei de Judea. Quan la crueltat del domini romà esdevingué insostenible, els jueus es llençaren a una revolta (66 EC) durant els darrers dies de l'emperador Neró, revolta que va acabar amb la destrucció del Segon Temple de Jerusalem (70 EC) i la caiguda de l'últim reducte dels jueus a Massada (73 EC). Un altre intent de recuperar la sobirania nacional va ser la revolta de Bar Kokhba (132), durant la qual es recobrà Judea i Jerusalem.Però només va durar tres anys. Els romans acabaren sotmetent Bar-Kokhba, i -amb la voluntat d'esborrar definitivament el lligam del poble jueu amb la Terra d'Israel- Judea rebé el nom de Palestina, i Jerusalem el de Aelia Capitolina.
Malgrat tot, amb romans i bizantins (313-636) la comunitat jueva que romangué a la Terra d'Israel, va continuar el seu desenvolupament legislatiu, educatiu i cultural.
A partir del segle VII, el país es va veure dominat successivamennt pels àrabs (636-1099), els croats (1099-1291), els mamelucs (1291-1516), els turcs-otomans (1517-1917) i els britànics (1918-1948).
Encara que en nombre reduït, la presència jueva a la terra d'Israel sempre es va mantenir, i es va veure reforçada de tant en tant per la immigració de jueus que retornaven a la llar ancestral des dels respectius països de dispersió.

SIONISME
L'ideal de retornar a Sió (sinònim de Jerusalem i de la Terra d'Israel) va ser el punt de mira de la vida jueva a la Diàspora durant segles. En el Primer Congrés Sionista (1897) convocat per Teodor Herzl a Basilea, el moviment sionista es va constituir com organització política per promoure el retorn del poble jueu a la Terra d'Israel.
La incapacitat britànica per conciliar les conflictives demandes de les comunitats jueva i àrab, va dur al govern britànic (abril 1947) a exigir que la "Questió Palestina" passés a mans de l'Assemblea Nacional de les Nacions Unides.L'ONU va votar (29 de novembre de 1947) a favor de l'establiment de dos estats en la zona oest del riu Jordà, un de jueu i un d'àrab. Els jueus acceptaren el pla de partició; els àrabs el rebutjaren.

INDEPENDÈNCIA
En acabar el Mandat Britànic (14 de maig de 1948), es proclamà l'Estat d'Israel en l'àrea assignada al Pla de Partició de 1947. Al cap de 24 hores començà la Guerra de la Independència, que acabà el juliol de 1949.


Decanta't del mal i fes el bé,
busca la pau, procura aconseguir-la.
(Salm 34, 15)

(R. Ll. i O. Quadern de viatge, "Grup Rambam", agost 1999)

Friday, February 1, 2008

DRET I JUSTÍCIA

Hi ha molts pobles que lluiten per a sobreviure, dissortadament, Israel lluita per existir.

Israel és una herència d’Abraham, de Moisès, dels profetes, del sentit de la rectitud, de l’exigència ètica, de la justícia que va amarar, també, els pioners sionistes, de la Mishpat i la Tsedakà, Dret i Justícia, que són exigits a Israel més que a cap altre Poble perquè només Israel ha sentit, amb tanta profunditat en la seva ànima col·lectiva, l’exigència de la rectitud i de la perfecció.

Gent de tota condició que ens emocionem quan els llavis de la Història ens diuen a l’Èxode: Una mateixa Llei hi haurà per als nadius i per als estrangers que habiten entre nosaltres; o com en els llavis de Miquees: Ell t’ha indicat, oh home!, allò que és bo, allò que el Senyor et reclama: no altra cosa que fer justícia, estimar la benevolença i caminar amb humilitat amb el teu D’.

Per aquesta exigència de rectitud, heretada de la història jueva, aquells qui ens sentim compromesos amb Israel, no tan sols desitgem i admirem la vida que s’ha fet florir arreu; no tan sols admirem els avenços de tot ordre i les conquestes materials que enalteixen la realitat quotidiana, sinó que advoquem i anhelem que la qualitat humana del judaisme amari el fer de la ciutadania i de les seves institucions.

D’ està separat de la Natura com l’home de la matèria. No podem comportar que l’essència de les nostres accions individuals i col·lectives, l’essència de la Mishpat i la Tsedakà, deixin de ser els pilars de les nostres accions, els pilars que ens salvaguarden de l’enviliment, els pilars que ens separen de la matèria com la bondat separa D’ de la Natura.

Per doloroses i exigents que siguin les nostres normes, aquestes no han de perdre el ressò d’Hilel: No facis mai al teu proïsme res que sigui odiós per a tu.  Aquesta és tota la Torà.

Ha estat en aquesta Terra i ha estat aquest Poble els que han dit al món que només la rectitud legitima els governants; perquè ha estat en aquesta Terra i ha estat aquest Poble els que ens han fet semblants a D’, responsables dels nostres actes; perquè ha estat en aquesta Terra i ha estat aquest Poble els que ens han donat sentit i esperança a les notres vides i als nostres futurs.

Justícia, sentit de la responsabilitat, progrés i esperança són les llavors que permenten bastir i alçar la Terra Promesa allà a on ens puguem trobar, aquella Terra Promesa que, com Moisès, i tants d’altres, David Ben Gurion va albirar en aquesta fréstega terra, i alhora centre del Món, centre del nostre món, de la nostra Jerusalem d’or, de la nostra Sió espiritual: Amb dolor i llàgrimes pujaràs a la muntanya alta des d’on et deleitaràs amb les vistes del nou Món, resplandent amb la llum d’un ideal eternament jove de felicitat suprema i existència gloriosa.
 
ignasi carnicer barrufet

LA DIGNITAT HUMANA I EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL

A) L’11 de maig de 1995 es modifica l’article 607 del Codi penal per introduir l’addició següent:

CAPÍTULO II, Delitos de genocidio - Artículo 607.

1. Los que, con propósito de destruir total o parcialmente a un grupo nacional, étnico, racial o religioso, perpetraren alguno de los actos siguientes, serán castigados:
1) Con la pena de prisión de quince a veinte años, si mataran a alguno de sus miembros.
Si concurrieran en el hecho dos o más circunstancias agravantes, se impondrá la pena superior en grado.
2) Con la prisión de quince a veinte años, si agredieran sexualmente a alguno de sus miembros o produjeran alguna de las lesiones previstas en el artículo 149.
3) Con la prisión de ocho a quince años, si sometieran al grupo o a cualquiera de sus individuos a condiciones de existencia que pongan en peligro su vida o perturben gravemente su salud, o cuando les produjeran algunas de las lesiones previstas en el artículo 150.
4) Con la misma pena, si llevaran a cabo desplazamientos forzosos del grupo o sus miembros, adoptaran cualquier medida que tienda a impedir su género de vida o reproducción, o bien trasladaran por la fuerza individuos de un grupo a otro.
5) Con la de prisión de cuatro a ocho años, si produjeran cualquier otra lesión distinta de las señaladas en los números 2. y 3. de este apartado.

2. La difusión por cualquier medio de ideas o doctrinas que nieguen o justifiquen los delitos tipificados en el apartado anterior de este artículo, o pretendan la rehabilitación de regímenes o instituciones que amparen prácticas generadoras de los mismos, se castigará con la pena de prisión de uno a dos años.


B) El 16 de novembre de 1998, la Secció tercera de l’Audiència de Barcelona comdemna  un acusat pels delictes compresos dins l’article 607 del Codi penal

Atesa la presentació de diversos recursos, l’Audiència presenta qüestió d’inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional el 29 de setembre de l’any 2000.


C) El 18 d’octubre de l’any 2007, el Consell de la Unió Europea aprova una Decisió Marc relativa a la lluita contra el racisme i la xenofòbia, impulsada per la Presidència de torn, de la senyora Àngela Merkel, després de sis anys d’haver-se presentat la primera proposta. En la primera proposta no hi constava la negació com a perseguible.

La Decisió final tipifica com a delictes, amb penes de presó, la incitació pública a la violència o a l’odi contra grups de persones, o contra membres dels grups esmentats, per raò de raça, color, ascendència, religió i origen nacional o ètnic, com, també, la negació pública i la banalització frappant de crims contra la humanitat.

La Decissió aprovada estableix que tots els Estats hauran de donar compliment a llur contingut en el termini de dos anys a partir de la seva adopció.

D) Pocs dies després, el 7 de novembre del 2007, el Tribunal Constitucional espanyol declara inconstitucional la tipificació com a delicte de la negació dels genocidis. La resta de l’article 607 del Codi penal és ratificat.

El Ple del Tribunal, constituït per dotze membres, amb el sr. Eugeni Gay Montalvo com a ponent, emet quatre Vots particulars en contra. Tres vots provenen del sector considerat conservador, un del sector considerat progressista.

A causa d’aquesta Sentència, Espanya esdevé una raresa jurídica en el tractament als genocidis, dins del marc europeu i, especialment, no anglosaxò. Ensems, aquesta Sentència contradiu frontalment l’objectiu que fixa la Decissió Marc del Consell Europeu, en el criteri del Vot particular del sr. José Rodríguez-Zapata Pérez, quan manifesta que: Es tracta que cap Estat europeu no es pugui convertir en refugi i centre de propaganda dels nous grups antipluralistes, per tal de no repetir en aquest segle les errades del segle XX.

El criteri jurídic que ha portat al Tribunal Constitucional a dictar aquesta Sentència és la prelació del dret a la lliure expressió amb relació al respecte a la dignitat humana.

Precisament, en el Vot particular del sr. José Rodríguez-Zapta Pérez s’entra en aquesta consideració d’una manera, al meu entendre, força encertada: ... la Constitución española de 1978 proclamó, por ello, que “la dignidad de la persona humana” es el primero de los fundamentos del orden político y de la paz social (art. 10.1 CE), al considerar que sólo una concepción del Derecho fundada en dicha dignidad puede fundamentar un Estado social y democrático de Derecho y que dicho Estado debe contar además, para ser plural, con mecanismos de garantía frente a la repetición de intentos de perversión del pluralismo.

La dignitat humana, aquest és el moll de l’os de la qüestió, protegir i amparar aquesta dignitat quan és ofesa per qui nega el genocidi, i aquesta dignitat és superior, en una societat de convicions i de principis que les sostinguin, al valor de la llibertat d‘expressió que ha de servir, en tot cas, a l’enaltiment de la dignitat de tota persona.

Curiosament, la postura del Tribunal Constitucional coincideix, fil per randa, amb el criteri mantingut per l’editorial titulada Negar el Negacionismo, del dia 17 de gener del 2007, d’un periòdic significat per la seva identificació amb els criteris anomenats progressistes. El relativisme moral, la no existència de principis ni de conviccions fins i tot quan afecten la dignitat humana, porta a l’eclecticisme moral.

Els quatre Vots particulars, sobre dotze, denoten una fortalessa de principis dels qui els emeteren, al meu entendre, perquè col·loquen la persona, la seva dignitat, pel damunt de les facultats que pot exercir.

Arran de la Sentència del Tribunal Constitucional, Espanya, i Barcelona en particular, comença a ser la plataforma europea, jurídicament segura, a on vomita, de nou, el racisme per mitjà de la negació, en aquest cas de l’Holocaust, tal com s’ha pogut comprovar en les setmanes darreres.

Les errades del segle XX, les Peace in our time de Chamberlain, tornen a repetir-se i, sorprenentment, Espanya, el país amb menys jueus del Continent, és el país senyalat com la font principal de la incitació de l’odi contra els jueus a tota Europa, segons l’EUMC (Observatori europeu del racisme i la xenofòbia), actualment l’Agència europea dels Drets fonamentals, depenent de les institucions europees.

A la postura antisemita de tants periodistes, de tantes televisions, especialment públiques, i periòdics, s’hi afegeix, ara, la Sentència del Tribunal Constitucional. Qui no albira quin país tornarà a ser el més antisemita d’Europa? El país amb menys jueus i amb més periòdics, amb més televisions i amb més periodistes antisemites: Espanya, amb Catalunya al capdavant.

ICB

Follow by Email