Friday, January 11, 2008

Si hi ha déu, el perdono

SI HI HA DÉU, EL PERDONO
En un camp de la mort no et vénen paraules als llavis, només singlots i una incontenible pressió als ulls d’on les llàgrimes es rebel·len a contenir-se. No hi ha paraules, no hi ha res a dir, el tot, buit i immanent, es fa, alhora, comprensiu i incomprensible.

El silenci, malgrat els visitants, és un buit dins del gran buit de l’horror. Només ulls esborronats, plors continguts, i un buit fred, inabastable, incontenible, que se t’apodera, que et buida de sentits i et marca, et marca per sempre més.

A Dachau, el primer, a Buchenwald, Treblinka, Auschwitz, Mauthaussen, … hi ha les cendres d’Europa, emportades, ja, per l’aire que les ha escampades, putrefactament, sense que ningú no les volgués veure, ni tocar, ni sentir, ni tan sols recollir…. encara. A Dachau, a Buchenwald, a Treblinka, a Sobibor, a Bergen-Belsen, a Dora-Nordlhausen, a Auschwitz, a Birkenau, a Mauthaussen… Europa es va extingir.

Enmig d’aquest Mauthaussen glacial, amb una gelor que s’ha ensenyorit i ha gelat el sofriment inabastable de tants, entre ells els republicans espanyols, un fil de gel més punyent i matusser rebota, escrit, d’una paret d’una cel·la de tortura: Si hi ha déu, el perdono.

Aquest déu d’Europa, els referents morals i el codi ètic que el conformaven, està enterrat als camps de la mort, juntament amb onze milions d’humans: gitanos, especialment de les ètnies sinti i roma; catòlics polonesos; presoners soviètics; testimonis de Jehovà; desafectes al règim; malalts mentals; republicans espanyols; homosexuals; eslaus i, significativament, sis milions de jueus.

La insignificança de les paraules, en front d’un horror de magnitud inabastable, et deixa mut, sense sentits, corcat per una buidor, gèlida i atemporal, que ha engolit la vida amb llurs significats, la bellesa amb llurs formes, l’home amb la seva consciència… només el gel que, punxant-te i cremant-te alhora, t’estaborneix: Si hi ha déu, el perdono.

Quant de sofriment, i més d’humanitat, no hi ha darrera d’aquest FIAT, similar al de la Capella Sixtina vaticana, a on el Creador dóna vida a Adam. Tanmateix, en aquest nou FIAT és l’home qui dóna humanitat a un déu a la deriva, sense ètica i valors en un continent que s’enterrava, irreversiblement, en la cinquantena de camps de la mort escampats arreu d’Europa.

Escampats per Europa, aquí hi ha tots els vestigis i referents, tan físics com intangibles, d’aquesta ensulsida moral que genera més preguntes que no pas respostes, els noms dels quals cal servar, recordar, perquè mai l’oblit no ens ofegui la reflexió, que no ens robi el sentiment, que no ens mati el dolor: res no hi ha tan fort com un cor trencat i refet.

Es poden resseguir els mateixos camps de la mort, que poden i han de ser visitats i ensenyats a nosaltres mateixos i als nostres fills; a la fila del darrera, el Reichstag berlinès, incendiat el 1933 pels mateixos nazis; la Prinz Albrechtstrasse de Berlín, seu de la Gestapo; el camp de Zeppelin, seu de les concentracions nazis, a Nüremberg; el número 4 del carrer Tiergartenstrasse de Berlín, a on hi havia la seu del programa d’eutanàsia T-4 per eliminar malalts i disminuïts; el bosc de Palmiry, a Polònia, a on es van afusellar 2.000 polonesos; Trawniki, també a Polònia, a on foren assassinats, dins d’un gran fossar, 18.000 jueus, enmig d’una música eixordadora per mitjà d’altaveus, i que va ser batejada, pels nazis, com a Festival de la Collita (Erntefest); el gueto de Varsòvia; el gueto de Vilna, a Lituània; l’estació francesa de Drancy, i el camp de Pithiviers, a on es van concentrar tots els jueus parisencs per al seu extermini; el barranc de Babi Yar, a on assassinaren 33.000 jueus, a Ucraïna; el gueto de Roma, d’on dels nassos del Papa Pius XII foren deportats tots els jueus romans; les fosses Ardeatines romanes; Lebensborn, a on nens raptats, suposadament aris, eren preparats per a ser adoptats per famílies alemanyes; l’Am Grossen Wannsee House 56-58, al costat del llac del mateix nom a prop de Berlín, a on el 20 de gener de 1942 els assassins nazis aprovaren i organitzaren la Solució Final d’eliminació dels jueus d’Europa, en una reunió de 87 minuts; el poble francès d’Oradour-sur-Glane, massacrat i destruït per les SS; la presó d’Spandau, a on foren reclosos els condemnats nazis; el camp d’internament de Rivesaltes; i tants i tants altres testimonis de lloc a on Europa va perdre el seu déu: els valors morals i el codi ètic.

Albert Einstein albira l’ensulsida: Viuré en un país a on la llibertat política el regeixi, juntament amb la tolerància i la igualtat de tos els ciutadans. D’alemany jueu, esdevindrà jueu americà: Europa ja no és la referència.

Milers de llocs, de places, de carrers, de cases, com les nostres, amb els seus números a les façanes, a on a la llum del dia es va perpetrar l’ensulsida d’una idea, d’una cultura, d’una civilització.

A dins dels noms d’aquests llocs, persones amb nom, moltes d’elles universitàries, refinades, cultes, elegants, … Joseph Goebbels, doctor en filosofia; Wilhelm Stuckart, jutge i coredactor de les lleis racials de Nüremberg; Heinrich Himmler, estudiant d’economia i d’agricultura; Hermann Göring, l’home del Renaixement, com s’autoanomenava; Joachim von Ribbentrop, diplomàtic; Alfred Meyer, doctor en política; Georg Leibbrandt, doctor en teologia; Alfred Rosenberg, el filòsof del nazisme; Leni Riefenstahl, cineasta; Josep Mengele, metge; Ernst Kaltenbrunner, advocat, cap de la Seguretat del Reich, condemnat a Nüremberg pel testimoni del presoner català Francesc Boix; Kurt Waldheim, advocat, secretari general de les NU, guàrdia d’assalt nazi; Reinhard Heydrich; Adolf Eichmann; etc., etc.

Al seu costat, els barroers, com Ernst Röhm, cap de les SA; Julius Streicher, editor del Der Stürmer (L’assaltant), el periòdic de suport al nazisme, a on amb crueltat barrejava la pornografia, l’antisemitisme i l’extermini (moltes de les seves caricatures són utilitzades, encara, pels grups antisemites d’arreu, i per diaris, pretensiosament seriosos del nostre país); Hajj Amim al Husseini, gran muftí de Jerusalem, qui va reclutar 20.000 musulmans bosnians, Handoza, per a formar part de les unitats Handjar de les SS; Jozef Tiso, sacerdot, primer ministre d’Eslovàquia i coparticipant en tota mena de crims; Franz Six; Theodor Eicke; Ilse Koch; Hans Frank; Heinrich Müller; etc. etc.

En una altra fila, atiant el foc, Henry Ford, medalla de la Gran Creu de l’Àguila Alemanya i un dels editors del libel Els Protocols dels Savis de Sió, i escriptor d’altres libels antisemites; August Hlond, cardenal polonès, qui deia: Sense jueus no hi hauria el problema jueu; Gfollner, cardenal de Linz, qui en una pastoral manava els catòlics a adoptar una forma moral d’anti-Semitisme; I.G. Farben, empresaris; Krupps, empresaris; etc.

D’altres, la cega viu-viu, com bé ens descriu el pastor protestat Martin Niemoeller: … primer van venir a buscar els comunistes, i no vaig dir res perquè no era comunista. Després van venir pels jueus, i no vaig dir res perquè no era pas jueu. Després van venir pels sindicalistes, i no vaig dir res perquè jo no era sindicalista. Després van venir pels catòlics, i no vaig dires perquè jo era protestat. Després van venir per mi però, aleshores, ja no restava ningú a qui dir res.

Enmig de la barbàrie, les mans compromeses i fraternals de Sempo Sugihara, cònsol japonès a Kowno; d’Arístides de Sousa Mendes, cònsol portuguès; d’Angel Sanz Brito i Giorgio Perlasca, de l’ambaixada espanyola a Budapest; del rei Christian X de Dinamarca que es va posar, ell mateix, l’estrella de David a la roba; de Raul Wallenberg, diplomàtic suec; Maximiliam Holbe, sacerdot catòlic, assassinat a Auschwitz; Marjanna Reszko, monja catòlica; Jan Harski, correu polonès; el cas d’Hurt Gerstein, retratat en la pel·lícula Amen de Costa Gavras; l’organització Rosa Blanca alemanya, de resistència al nazisme, fundada pels joves germans Scholl; etc.

Tanmateix, l’alè de segles d’antisemitisme no es va poder contenir: del prejudici que porta al rebuig i discriminació; del rebuig que et mena cap a la persecució; de la persecució que t’endinsa cap a la captura; de la captura que t’envileix cap a l’extermini. Eren segles i segles d’intolerància acumulada, especialment, contra el poble jueu, per poder ser aturats, menys per l’il·lusionisme del primer ministre britànic, Neville Chamberlain, amb el seu Peace in our time, el 1938, que no va fer més que precipitar el desencadenament d’una catàstrofe gestada per segles d’intolerància, de prejudicis, de discriminació, de persecució.

Des de la Diàspora jueva imposada per Titus, emperador romà, l’any 70, després de massacrar Jerusalem i 600.000 jueus, i expulsar-ne la resta de la seva terra, el cristianisme imperant els va discriminar i perseguir des del segle IV, amb prohibició de matrimonis mixtos i atacs que van fer eclosió amb les mortaldats portades a terme pels croats en el segle XI, i posteriors.

Els teòlegs, com Agustí d’Hipona i molts d’altres, aporten doctrina per a justificar la immisericòrdia, el Concili de Laterà, (1215), obliga a la diferenciació de vestit als jueus; al segle XIII són expulsats d’Anglaterra; al XIV de França; al XV d’Espanya, etc. Fins i tot, William Shaespekeare retrata, amb tots els tics antisemites, el mercader venecià Shylock, sense que ell, ni el seu pare, ni el seu avi, ni el seu besavi, ni el seu rebesavi haguessin conegut mai cap jueu per a retratar, puix feia 300 anys que estaven expulsats de les illes Britàniques.

Segle a segle, any rere any, dia darrere dia, el poble jueu és objecte de tota mena d’abusos i d’acusacions: responsables de la malura del segle XIV, de matar i beure sang de cristians; de profanar la sang de Jesús; de matar Jesús; de regir el món (Els protocols dels savis de Sió); etc.

Els resultats no es fan esperar: la Inquisició a tota la Corona Espanyola; els cosacs de Bogdan Chmielnicki a Polònia; els guetos a Itàlia; els progroms a Rússia i Polònia; persecucions a Alemanya; el cas d’Alfred Dreyfus, a França, el 1894; etc.

Al segle XIX, a l’escalf del darwinisme social, neixen noves teories i grups discriminatoris, com el Ku-Klux-Klan, el 1865 als EUA. A Alemanya, el Partit Social Cristià Antisemita que exigeix la desaparició del judaisme. A Àustria, el doctor Karl Lueger del Partit Cristià-Socialista, antisemita, qui va dir: La gran Viena no ha d’esdevenir la gran Jerusalem, és elegit alcalde de Viena, el 1897. Lueger tindrà una gran transcendència damunt del fundador del nazisme, en el seus anys de vida vienesa. Al seu costat, el naixement del concepte de l’antisemitisme referit només als jueus, no pas d’anti-Semitisme (semites són tant àrabs com jueus), de la mà de Wilhelm Marr, periodista i demòcrata revolucionari, que es va esllavissar cap a la vindicació dels jueus com una raça i la seva separació del cos nacional alemany.

Altres il·lustrats, francesos i alemanys, continuaren aquesta esllavissada moral, com l’historiador, prestigiós, Heinrich von Treitschke, 1879, qui va encunyar: Els jueus són la nostra desgràcia, repetit i repetit en tots els actes nazis. Alfred Ploetz,: La reproducció selectiva dels éssers humans és la higiene racial; Richard Wagner, El judaisme a la música; les lleis discriminatòries del Papat romà; etc. etc.

Amb aquestes brases, què té d’estrany que 250.000 alemanys demanessin al seu govern, amb les seves signatures, l’impediment de l’accés dels jueus a les escoles, a les universitats i a l’administració… l’any 1880!

És aquest esglaó conceptual, passar d’un prejudici religiós a una concepció racista, el que recull el nazisme per a justificar uns grups superiors, els de la raça ària, per damunt de totes els altres i propugnar-ne l’esclavatge i extermini per tal de no ser contaminats. Aquesta és la diferència substancial entre el prejudici religiós, ben palès en el llibre de Martin Luter, Sobre els jueus i les seves mentides, a on instigava la crema de sinagogues, col·legis i cases, així com l’expulsió dels jueus, i el prejudici racista que instaura el nazisme. No és un problema religiós, és una qüestió racial, i, per tant, la Solució Final (Endlösung) no passa per la conversió religiosa sinó per l’extermini. A les esglésies, catòlica i protestant, se’ls escapa de les mans una discriminació i un odi gestats en les seves mateixes entranyes. El monstre ja ha tingut el seu part i res no el deturarà.

L’any 1933 els alemanys jueus formaven part del cos i del cor nacional. Majoritàriament assimilats, 500.000 ciutadans representaven menys de l’1% de la població. Condecorats molts d’ells pel seu heroisme en la I Guerra Mundial, ostentaven, també, 11 premis Nobel d’un total de 37 que Alemanya havia aconseguit fins al 1933. Tanmateix, sobre ells es desencadena la discriminació, la persecució, la captura i l’extermini, acompanyats de tots els Untermenschen (subhumans), com malalts mentals (esterilitzats o assassinats), homosexuals, desafectes, gitanos, etc. I, a mesura que es conquereixen i sotmeten nous pobles, tots els membres d’aquest grup d’Untermenschen sofreixen el mateix destí: l’Holocaust.

Els gitanos l’anomenen Porrajmos (la gran destrucció), els jueus Sho’ah (catàstrofe) o Churb’n (destrucció). En el domini lingüístic anglosaxó s’ha estès la paraula Holocaust, provinent de la traducció grega dels Setanta de la bíblia hebrea (holokaustos) que, alhora, intenta traslladar el concepte de la paraula hebrea Olah: l’ofrena totalment consumida pel foc.

L’ofrena totalment consumida pel foc, una Olah per un déu diferent, un déu que ja no té cabuda a Europa, un déu que no pot ser inhumà, immisericorde, un concepte de déu fet per als homes, a on cap positivisme de moda no ens robi el valor del: No mataràs, del No robaràs, i de l’Estimaràs a l’altre com a tu mateix; ni cap relativisme ens prengui la consciència i la responsabilitat personal dels nostres actes.

Els nazis foren declarats culpables, tanmateix fou Europa la responsable de l’Holocaust, i és aquesta Europa qui té necessitat de girar els ulls vers les seves cendres, de tocar-les, de sentir la seva olor, de recollir-les de l’oblit. És Europa, tota ella, qui necessita, a partir de l’Holocaust, refer el seu déu, llur capçalera de valors morals i de sistema ètic. Espanya, també, per ser el país europeu més antisemita, segons l’informe oficial de l’Agència EUMC del Consell d’Europa, amb una premsa i classe política que continuen sense mirar el tumor que, a dins seu, s’ageganta.

Aquesta Europa, seguidora de tantes causes i sense Causa per liderar, ha d’afrontar l’Holocaust, les tantes preguntes que perduren per les que no hi ha totes les respostes mentre no afrontem la responsabilitat col·lectiva de l’ensolsida ètica que va conduir al fracàs d’Europa, a la seva destrucció moral.

Al déu de la columna de fum i de foc, de les primeres pàgines de la Bíblia, els humans li afegírem l’exigència d’atributs, com el de la justícia i la rectitud, amb Amòs; el de l’amor, amb Osees; i, abans, amb Moisès, la humanitat d’entendre el dolor. És Moisès qui li diu a un déu colèric, que es vol venjar contra la idiolatria del Poble que ha salvat d’Egipte: Retorna de la inflamació de la teva còlera i penedeix-te de la maldat vers el teu Poble (Èxode 32-12). És l’home qui torna humà el déu de les columnes de fum i de foc del Sinaí!

Ara, als cels d’Europa ha tornat la còlera i la maldat d’un déu sense humanitzar, columnes de foc i de fum dels camps de la mort, que ens han despullat de tota mena d’atributs, de tota mena de rectitud, d’amor, de pietat, de justícia, de bondat…

A Mauthaussen, aquell home, fill del Sinaí, va escriure el seu darrer acte d’humanitat: Si hi ha déu, el perdono.

ignasi carnicer barrufet

Follow by Email