Monday, October 13, 2008

L'enyorança eterna


La vivència del poble jueu ha estat consubstancial amb l’experiència i sentiment de l’Exili.

L’Abraham que esdevé emigrant, anant-se’n de la benestant Ur de Caldea cap a la incertesa de Canà; els fills de Jacob que baixen cap a Egipte; l’esclavatge i l’Èxode amb el retrobament amb els Bené-Israel novament a la terra de Canà; l’exili del regne d’Israel al 722 a.e.c., i el gran i traumàtic Exili de Babilònia del regne de Judà al 587 a.e.c. Finalment, la Diàspora romana del 135 b.e.c., precedida del captiveri i de la destrucció de Jerusalem i del Temple el 70 b.e.c., la Judea vençuda reflectida en l’Arc del Triomf de Titus a Roma i amb les monedes de les seques romanes batudes amb l’ignomiós JUDEA CAPTA.

Diàspora, dispersió de llavors, en grec, potencialment beneficioses, front al Galut hebraic amb un significat de càstig profund. Entre aquests dos extrems, l’enyorança eterna que reflecteix el Cant dels Exiliats del Psalm 137, 1:

Vora els rius de Babilònia ens assèiem
tot plorant d’enyorança a Sió.

Enarbolada de bell nou en el Nabucco de Verdi:

Va, pensiero, sull'ali dorate;                         Vola pensament amb ales daurades,
Va, ti posa sui clivi, sui colli,                         atura't en els prats i els cims,
Ove olezzano tepide e molli                           on s'olora la dolça fragància,
L'aure dolci del suolo natal!                           de l'aire dolç de la terra natal!
Del Giordano le rive saluta,                           Saluda les rives del Jordà
Di Sionne le torri atterrate...                         i les destruïdes torres de Sió,
Oh mia patria si bella e perduta!                  oh la meva pàtria, tan bella i perduda!
O membranza sì cara e fatal!                         oh record tan plaent i fatal!
Arpa d'or dei fatidici vati,                              Arpa d'or dels fatídics profetes
Perché muta dal salice pendi?                       per què penges silenciosa del salze?
Le memorie nel petto raccendi,                    reviu en els nostres cors el record
Ci favella del tempo che fu!                           parla'ns del temps que fou!
O simile dei Solima ai fati                             Canta un aire de cru lament
Traggi un suono di crudo lamento,              al destí de Jerusalem
O t'ispiri il Signore un concento                   que inspiri al Senyor una melodia
Che ne infonda al patire virtù!                      que infongui virtut al patiment!

Les ales daurades ens han enlairat, de bell nou, al cim de la muntanya de Sió.

ignasi carnicer barrufet

Follow by Email