Saturday, June 7, 2008

POBLE ERRANT


Ur (Caldea)

La dispersió del Poble jueu arreu del món ha esdevingut una de les seves característiques més conegudes al llarg de tota la Història. Fins i tot avui, la major part dels 17 milions de jueus viuen arreu del món i només uns 6 viuen a Israel.

Aquest tret de poble errant és ben present en els seus mateixos orígens, no endebades Abraham provenia d’Ur (Caldea) i va baixar a Egipte; més endavant, Josep, també, va baixar a Egipte.

Si bé aquests esdeveniments tenen lloc als primers segles del segon mil·leni bce, no és fins a la caiguda del Regne d’Israel a l’any 722 bce que es pot parlar d’una diàspora permanent i que no s’ha trencat des d’aleshores.

La successió de Salomó es resol amb la configuració de dos reialmes, el de Judà, amb capital a Jerusalem, i el d’Israel amb capital a Samària. El Regne de Judà està conformat per les tribus de Judà i de Benjamí, i el d’Israel per les deu restants.

El reialme del Nord, el d’Israel, és conquerit pel rei assiri Sargò II i els seus habitans, uns 27.000, deportats i dispersats com a esclaus en indrets diferents de l’extrem oriental d’Assíria. Paral·lelament, el reialme del Nord és repoblat per exiliats d’altres pobles no jueus provinents de Babilònia.

Al juliol de l’any 587 és destruït el Temple i Jerusalem pel rei babilònic Nabucodonosor II i el grup dirigent del Regne de Judà és deportat a Babilònia, però no com a esclaus ja que allí vam poder viure en grups i desplegar-se tot mantenint les seves creences i pràctiques.

D’aquest exili causat pels babilònics, hi ha una fugida coneguda cap al sud d’Egipte, a l’illa de Yeb a l’Alt Nil, i una altra al delta oriental del Nil en la ciutat antiga de Taphanes, prop de l’actual Al-Kantara. L’assentament de Yeb, conegut també amb el nom d’Elefantina, el constituïa una guarnició militar jueva que devia protegir la frontera egipcia amb Núbia. En aquesta illa es va desplegar una ccomunitat i vida jueva completa durant segles amb estrets lligams amb les autoritatas religioses de Jerusalem així com, també, s’hi va construir un Temple jueu. La troballa d’uns importantíssimis papirs ensenyen la vitalitat d’aquesta comunitat jueva i la pervivència de les tradicions i caràcter propis malgrat la distància i separació amb el nucli jerusalemità.

Vincles similars, no exempts de disputes però vincles alhora indisoluts, s’establiren més endavant amb Babilònia i amb tots els centres de vida jueva al llarg del món conegut aleshores. Un fet a emfasitzar, a partir de la destrucció definitiva del Temple a l’any 70 ace, es el manteniment d’una unitat nuclear de la fe mosaica tot i no disposar d’una estructura religiosa ni d’una mena d’església que la perservés.

D’altres grups de jueus es van escapar dels babilònics, cap a Moab, Amon i Edom, tanmateix és interessant senyalar com aquesta dispersió es manté fins i tot desprès del retorn de l’Exili babilònic a l’any 538. Així, en el cor d’allò que es avui Aràbia Saudita, la regió d’Asir, s’hi van establir diverses comunitats jueves en 5 oasis, com el de Taima, que perdudaren, com a mínim, fins al segle VII ace, tota vegada que són les comunitats jueves (tribu Beni Quaraiza) que coneix i combat el profeta Mahoma i que, al segle XIIè troa Benjamí de Tudela.

A l’any 70 ace, amb la destrucció romana del Temple, es produeix una nova dispersió del poble jueu del seu nucli territorial, dispersió que és encara més virulenta després de la repressió de la revolta de Bar Kojba a l’any 135 a on 530.000 jueus foren assassinats, segons el romà Dió Casio, i la major part dels restants expulsats de la seva terra estenent-se per tot l’Imperi romà, a on ja hi eren presents des de segles ans.

A l’any 513 de la nostra era, s’estableix un reialme jueu a prop de Susa, el de Mar Zutra, que s’independitza dels perses i que dura uns set anys. I, cap a l’any 1.000 retrobem les deu tribus perdudes en el maresme del mil·lenirenisme.

Eldad Adani, un jueu negre, es presenta com a un descendent de la tribu de Dan, una de les deu tribus deportades pels assiris al segle VII cap a l’interior d’Àsia. D’altres personatges es presenten, també, com a descendents d’aquestes tribus pretesament confinades més enllà del riu Èufrates en un terreny rodejat per un riu protector, el Sambatió, pel qual baixen pedres, enlloc d’aigua, excepte el Shabbat.

Benjamí de Tudela (s. XII) i Abraham Abulàfia (s. XIII), jueus de Navarra i d’Aragò, respectivament, ens parlen, també, de les deu tribus perdudes, tema que esdevé recurrent al llarg dels darrers mil anys. Així, sense massa proves científiques, hi ha qui s’aventura a senyalar japonesos, indis, hindús, afganesos, etc... com a provinents d’aquelles tribus bíbliques, tot i que cal dir que Benjamí data jueus negres a la Índia que es mantenen encara avui dia com a tals.

Prèviament, cap al segle VIII-IX hi ha el cas documentat del regne de Kazar, a l’Àsia central en la conca del riu Dnièper que ocupava Crimea i extenses zones del sud de Rússia. Aquest reialme va aplegar els jueus perseguits de Bizanci i del Sesènides perses, tot i que els jazars eren un poble provinent d’Àsia, no semític.

El rei Bulan va convertir-se al judaisme i el reialme va perdurar uns 300 anys més. En algunes tradicions askenazís, aquest reialme fou l’origen de la presència askenazí a l’Est d’Europa. Tot i que aquest reialme podia ajudar aquesta presència, la investigació genètica ha descartat l’origen askenazí com a provinent dels jàzars.

La dispersió ha estat, per tant, una constant en la Història jueva i, probablement, formarà part de personalitat futura del Poble, tanmateix aquesta mateixa Història ha ensenyat que sense una nació pròpia la protecció i la supervivència són, en moltes ocasions, més quimeres que no pas certeses.

ignasi carnicer barrufet

Follow by Email