Saturday, March 29, 2008

L'aigua, l'arma per a conquerir els deserts


Israel és un país àrid en el 60% del seu petit territori, aproximadament. La conquesta dels deserts, com a espais d’activitat i de poblament ha estat una quimera permanent de l’acció sionista i l’aigua, per tant, ha esdevingut una de les prioritats nacionals.

Tanmateix, Israel és un país pobre en aigua amb precipitacions escasses i imprevisibles. Investigació, inversió i, especialment, tenacitat han generat el miracle dels deserts cultivats: flors, fruiters, plantes… amb granges i d’altres activitats econòmiques, en uns terrenys inhòspits, amb unes condicions climàtiques extremes de salinitat, sequedat i calor.

A l’any 1943 es van establir els tres primers assentaments experimentals per tal d’estudiar llur conolització agrícola (precipitacions, sols, conreus,…). En anys posteriors van incrementar-se fins a 16 assentaments més finançats per les entitats jueves, tot abans de la formació de l’estat d’Israel l’any 1948.

La primera canonada, de 190 km, que portava aigua de pous vers el nord del Nèguev es va construir l’any 1947 amb una capacitat d’un milió de m3 anuals. Posteriorment, la capacitat es va incrementar a 30 milions anuals.

Amb la creació del modern Estat, els deserts van acollir una gran quantitat d’immigrants. Paral·lelament, noves canonades foren construïdees per a abastir la nova població i les seves activitats, primer, del riu Yarkon (100 milions de m3 anuals) i després la construcció de l’Aqüeducte Nacional des del Kinèret (Mar de Galilea o Tiberiades). Aquest gran projecte fou aprovat l’any 1956 i acabat l’any 1964, i consisteix en tot un conjunt d’instal·lacions (canals, dipòsits, estacions, túnels, etc.) que permet la utilització d’uns 400 milions de m3 d’aigua anuals cap al desert.

Juntament amb les inversions, Israel ha establert una llei d’Aigües, l’any 1959, que estableix la propietat pública d’aquest recurs i estableix els organismes de gestió (Consell de l’Aigua, Comissió de l’Aigua i Tribuanl de l’Aigua).

Els recursos disponibles són de l’ordre de 2.000 milions de m3 i l’agricultura en consumeix entre el 60 i el 72%. Hi ha un sistema de qüotes de consum establert i que s’assigna en funció de les disponibilitats i necesitats. Els consumidors individuals, alhora, tenen una quota assignada pel damunt de la qual està penalitzat el consum.

Nombroses mesures s’introdueixen en la gestió del recurs, com ara:

La utilització sistemàtica de les aigües residuals ha assolit uns nivells altíssims d’expansió, mercès a sistemes molt eficaços de depuració que permeten enviar, anualment, uns 100 milions de m3 complemetaris cap al desert. S’exploten, també, reserves salobres del mateix desert que són addients per a conreus com el cotó, el tomàquet i el meló, combinat amb sòls arenosos i argilosos per a facilitar l’eliminació de les sals.

Tanmateix, Israel és la mare del reg pel goteig, que s’ha expandit arreu del Món, molt apropiat pel desert en tots els sentits, tant per estalvi d’aigua, accés a llocs dificultosos, ús de fertilitzants líquids, localització en les arrels de les plantes i arbres, proporció addient i controlable d’aigua per planta, etc.

Al desert és a on s’entén Israel, amb tot el seu abast. Allí s’han forjat els caràcters dels seus dirigents principals, des de Rabin, Dayan o Ben Gurion i allí és a on es creen noves poblacions, de manera continuada.

ICB

Follow by Email