Saturday, February 2, 2008

Israel, unes pàgines d'història

Recorda els temps antics,
reflexiona sobre els anys,
la successió dels temps.
(Deuteronomi, 3:27)


El lloc de naixement del poble jueu és la Terra d'Israel. Aquí es desenvolupà una considerable part de la llarga història de la nació, aquí es formà la seva identitat cultural, religiosa i nacional. Amb l'establiment de l'Estat, la independència jueva -perduda dos mil anys abans- fou recobrada.
Heus aquí un petit esquema per a poder-nos situar:

TEMPS BÍBLICS (circa 3000-538 AEC)
La història jueva comença a la primera meitat del segon mileni AEC amb el Patriarca Abraham, el seu fill Isaac i el seu nét Jacob. La fam obligà Jacob i els seus fills (les 12 tribus d'Israel) a emigrar a Egipte, on els seus descendents esdevingueren esclaus. Uns segles més tard, Moisès va treure el seu poble d'Egipte per retornar a la Terra d'Israel. Passaren 40 anys al deset del Sinaí on reberen la Llei de Moisès i els Manaments.
Amb Josué, les tribus israelites conqueriren la Terrra i abandonaren els costums nòmades. El poble s'agrupà entorn dels líders coneguts com els "jutges", elevats a aquesta dignitat per llur capacitat política i militar. Més tard canviaren aquest liderat tradicional per un governant que pogués unificar les tribus, l'autoritat del qual esdevingué hereditària.
Així fou com, l'any 1028 AEC, s'establí la monarquía amb el rei Saül; el seu successor, David (1004-965 AEC), unificà les tribus i va fer de Jerusalem la capital del regne. El seu fill Salomó (965-930 AEC) convertí el regne en un imperi comercial, i construí el Temple de Jerusalem. Després de la mort de Salomó, el regne es dividí en dos, el d'Israel (amb capital a Samària) i el de Judà (amb capital a Jerusalem), que coexistiren durant uns dos segles.
El regne d'Israel va ser conquerit pels assiris (722 AEC) i el seu poble dispersat (les 10 tribus perdudes d'Israel). El regne de Judà -format per les tribus de Judà i Benjamí- va ser conquerit per Babilònia (586 AEC), el temple va ser destruït, i la major part de la població exiliada a Babilònia.
El relat d'aquests anys d'història el trobem en el Pentatèuc, els cinc llibres que formen la Torà, la Llei. El Pentatèuc té una part narrativa i una part legislativa, i comprèn tres períodes històrics: Hiostòria dels orígens (Gènesi, caps. 1-11), Història dels Patriarques (Gènesi, caps. 12-50), Història del Poble d'Israel (Èxode, Levític, Nombres, Deuteronomi). Pel que fa a la resta de la història antiga, queda reflectida en els següents llibres de l'Antic Testament: Josuè, Jutges, Ruth, els dos llibres de Samuel, els dos dels Reis i els de les Cròniques, Esdras, Mehemias, Tobias, Judith, Ester (10:4-16:24) i els llibres dels Macabeus.

PERÍODES D'INDEPENDÈNCIA (538-63 AEC)
Després de la conquesta de l'Imperi babilònic pels perses (539 AEC), i gràcies al rei Cirus, molts jueus van retornar a Judà, el temple va ser reconstruït, i la vida jueva a la terra d'Israel restaurada. Durant quatre segles, sota la dominació persa i hel.lenística (538-142 AEC), els jueus vàren veure garantida una amplia autonomia. Quan una sèrie de mesures foren imposades pels governants seleucides -amb seu a Síria- per suprimir la pràctica del judaisme, va esclatar una revolta (168 AEC) liderada pels Macabeus (asmoneus), resultant-ne l'establiment d'un regne jueu independent governat per la dinastia asmonea (142-63 AEC).

DOMINI ESTRANGER (63 AEC-1948)
Els romans (63 AEC-313 EC) reemplaçaren els seleucides.L'any 37 AEC Herodes (casat amb la filla d'un assessor del rei asmoneu Hircà II) va ser designat pels romans rei de Judea. Quan la crueltat del domini romà esdevingué insostenible, els jueus es llençaren a una revolta (66 EC) durant els darrers dies de l'emperador Neró, revolta que va acabar amb la destrucció del Segon Temple de Jerusalem (70 EC) i la caiguda de l'últim reducte dels jueus a Massada (73 EC). Un altre intent de recuperar la sobirania nacional va ser la revolta de Bar Kokhba (132), durant la qual es recobrà Judea i Jerusalem.Però només va durar tres anys. Els romans acabaren sotmetent Bar-Kokhba, i -amb la voluntat d'esborrar definitivament el lligam del poble jueu amb la Terra d'Israel- Judea rebé el nom de Palestina, i Jerusalem el de Aelia Capitolina.
Malgrat tot, amb romans i bizantins (313-636) la comunitat jueva que romangué a la Terra d'Israel, va continuar el seu desenvolupament legislatiu, educatiu i cultural.
A partir del segle VII, el país es va veure dominat successivamennt pels àrabs (636-1099), els croats (1099-1291), els mamelucs (1291-1516), els turcs-otomans (1517-1917) i els britànics (1918-1948).
Encara que en nombre reduït, la presència jueva a la terra d'Israel sempre es va mantenir, i es va veure reforçada de tant en tant per la immigració de jueus que retornaven a la llar ancestral des dels respectius països de dispersió.

SIONISME
L'ideal de retornar a Sió (sinònim de Jerusalem i de la Terra d'Israel) va ser el punt de mira de la vida jueva a la Diàspora durant segles. En el Primer Congrés Sionista (1897) convocat per Teodor Herzl a Basilea, el moviment sionista es va constituir com organització política per promoure el retorn del poble jueu a la Terra d'Israel.
La incapacitat britànica per conciliar les conflictives demandes de les comunitats jueva i àrab, va dur al govern britànic (abril 1947) a exigir que la "Questió Palestina" passés a mans de l'Assemblea Nacional de les Nacions Unides.L'ONU va votar (29 de novembre de 1947) a favor de l'establiment de dos estats en la zona oest del riu Jordà, un de jueu i un d'àrab. Els jueus acceptaren el pla de partició; els àrabs el rebutjaren.

INDEPENDÈNCIA
En acabar el Mandat Britànic (14 de maig de 1948), es proclamà l'Estat d'Israel en l'àrea assignada al Pla de Partició de 1947. Al cap de 24 hores començà la Guerra de la Independència, que acabà el juliol de 1949.


Decanta't del mal i fes el bé,
busca la pau, procura aconseguir-la.
(Salm 34, 15)

(R. Ll. i O. Quadern de viatge, "Grup Rambam", agost 1999)

Follow by Email