Tuesday, July 19, 2016

19 de juliol del 36


Avui la mare fa 85 anys. En fa vuitanta que estava tota contenta perquè feia cinc anys. Vivíen  a Reus.

"Llavors les notícies no anaven tan de pressa. A la tarda arriba el papa, com si el vegés, el veig encara, amb una cara de por! I va dir:
- Han vingut uns al bar i han dit: nem, nem a veure com crema sant Francesc!
- Cap a casa, vaig jo, que plou!
Jo ja em vaig pansir de veure el papa. I ja  va ser tot diferent."

Sunday, July 17, 2016

Un guió, una imatge

Et demanen que facis d'espia. Sí, com a les pel·lícules. Dos agents et convoquen en un bar dels afores de la ciutat. Un dia qualsevol a mig matí. Hi vas perquè un d'ells és amic teu. Ja has fet algun treball per la policia. N'estan contents. Els treballs que feies fins ara eren de baix risc. No t'hi jugaves res. Aquesta vegada van dos. Són amables. La conversa és distesa. Aviat et parlen del bé que fas la feina, que n'obtenen bons resultats. Et sufoques, l'estómac comença a bullir i el cor no sap ben bé com bategar. Intuïes que havies d'anar més enllà, que algun dia t'ho demanarien. Avui...  infiltrar-te, fer com si... El cor batega fort! No t'hi penses massa. No te n'adones que ets covarda fins al cap dels anys. Cada vegada que veus que hi ha morts, penses en la responsabilitat individual d'evitar-les.
Hi ets a temps?


Friday, June 24, 2016

Llicorella blava a la Resclosa


Aquesta part de la muntanya és terra de llicorella. La llera de la riera és de llicorella blava, un dels pocs llocs de Catalunya on n'hi ha. Sabíeu que hi havia llicorella blava? Només coneixíeu la grisa. Passejar riera amunt és un dels plaers que els selvatans assaborim amb més intensitat. I més ara que ens han desbrossat i arreglat el Camí del rec. Un passeig de cinc quilòmetres (pujar i baixar) que compleix les funcions de carrer Major del segle XXI.

Saturday, June 4, 2016

OBRIM CAMINS


Ben cert és que som experts en ensenyar adults. Ja ens podem felicitar. 

Atenem persones en risc de marginació,
analfabets funcionals,
analfabets totals,
persones vulnerables,
amb competències instrumentals mínimes,
que no han tingut èxit en l'escola obligatòria, 
sense competència digital,
amb poc domini de les llengües...

OBRIM CAMINS

Ens hem de felicitar també perquè la nostra tasca enforteix les relacions familiars.

A vegades, al nostre entorn no ens coneixen, és una llàstima! Cal fer-nos publicitat.

Una feina que fa l'escola d'adults és facilitar l'accés al sistema educatiu.

La formació d'adults crea vincles personals i afectius en el doble sentit. 


Tuesday, May 17, 2016

Com va començar això meu amb Obeses?

11 de gener de 2014


Des de la Seu Vella de Lleida, acte que inaugura el Tricentenari dels fets del 1714.

A casa som davant de la televisió asseguts, anem seguint l'acte, jo vaig i vinc, no del tot interessada, no sé per què. Sóc com el cul de Jaumet, que no està mai quiet. Després m'he repassat l'acte diverses vegades, però el dia que toca sempre tinc feina per fer.

De cop i volta, lo meu home em crida: "Corre, corre, Curosa, això no t'ho pots perdre! quina veu, mira! Qui és aquest que canta? I quin gest més imponent davant del públic! Aquí hi sóc jo! Ara, ara, ara! Genial! Aquest és un geni!" Aplaudiments incessants. "Corre, mira el nom! Arnau Tordera."

A la nit tornen a donar l'acte en diferit. En aquesta hora estem més relaxats i el seguim amb més emoció i capteniment, posant-ho tot al seu lloc. Un acte digne d'una nació amb una història de la qual se'n sent orgullosa. Molta qualitat, bon gust i saber fer.

Torna a sortir aquell xicot que nosaltres veiem alt i ben plantat, vestit amb texans i que toca una guitarra elèctrica blava, d'un blau que enamora, com diria el poeta. "El Cant dels Aucells" surt de la seva boca amb diferents tonalitats de veu, una veu com mai més n'hagis trobat al món (em sento maragalliana!). Parlem amb lo meu home sobre qui ens recorda el posat d'aquell noi, la manera de presentar-se al país. Jo li dic: "Ignasi, ets tu quan eres jove, sense por de res, de cara a tot, desafiant..."

Sort en tenim del Google. Hi poso Arnau Tordera i m'ho diu tot! Començo a escoltar Obeses i les cames em ballen soles. Literalment! No m'havia passat des de l'adolescència. Els grups del rock o diem-n'hi pop-rock català, llevat d'algunes cançons, no m'han fet ni fred ni calor, això que la meva xiqueta me n'ha fet escoltar i m'he fet un tip d'acompanyar-la als concerts. Ara bé, Obeses és una altra cosa!, ho veig clar! Escolto una a una totes les cançons. Un dia, a la migdiada, em quedo dormida com una soca amb "Bona nit". Genials! i escolta que escoltaràs! I ho dic al facebook. I el Joan Magrané em diu que són molt bons i que són amics seus. I el millor de tot: que són bones persones. Encantada de la vida!

Resulta que el 2014 l'Ignasi ha de fer el Pregó de Setmana Santa del poble. Ja ho té tot preparat. Un diumenge a la tarda, tot parlant-ne em diu que per arrodonir-ho li caldria posar-hi algú que cantés. Anem pensant tots dos a veure qui pot ser. Devia pensar només jo perquè al cap d'una estona de parlar sola em diu:
- És que només ho pot fer l'Arnau Tordera.
I Jo:
- A veure, Ignasi, i tu què hi tens al cap? A tu et sembla que tot és bufar i fer ampolles! Et sembla que tothom està a la teva disposició. Aquest xic no sabem ni qui és ni res, ni què cobra, ni si pot, ni si vol, ni res de res!
- Au, va, Curosa, no vas dir que era conegut del Magrané?, doncs escrius al Joan i li ho expliques.

Com que el Joan sempre és a twitter, va i li explico per DM la idea esbojarrada de l'Ignasi, posant-lo a ell tocant l'orgue. Bona una n'hi vaig dir! Es va engrescar com una criatura: que ara mateix li escric a l'Arnau i que si això, que si allò.

I l'Arnau que sí, que encantat de la vida!

I res, que vam anar a Tona a veure l'Arnau, que no és alt i imponent (lo meu home tampoc) però que és una gran persona i que va ser el començament d'una bona amistat.  

I l'Arnau Tordera va cantar al Pregó. 

Sunday, May 15, 2016

Ser en la foscor


Viure dins el negre. Ser en la foscor. Vaig provar-ho fa tretze anys, talment com una persona cega. Era a Viena, en un espai adaptat, d'una associació de cecs, per a què els que hi veiem poguéssim saber com son uns instants, una estona de vida sense veure-hi. 

El cec era el teu acompanyant. Et rebia a les fosques, només el senties i el tocaves. T'ensenyava a fer anar el bastó. 

La nostra era una noia el nom de la qual no recordo, però el vaig repetir mil vegades durant passeig, de tan perduda com em sentia. 

Vam passar per un bosc amb olor d'humit i amb el terra tou de molsa; vam travessar un pont de fusta agafats a la barana, sentíem la remor de l'aigua del riu. La veu dolça de l'acompanyant ens donava seguretat. Ella no callava per tal que tinguéssim un referent. Quan la sentíem al costat, li estrenyíem el braç i l'agafàvem de bracet. Vam fer cap a un aparcament de cotxes. El vam travessar tot palpant-los per no entrebancar-nos. El rebombori de la ciutat va torbar-nos després de la suau fressa del bosc.

Olors, sentors, flaires...  sorolls, xivarris, murmuris, cridòries... abraçades, agafades de braç, 

Per tal de relaxar-nos, vam entrar en un bar. Se sentia música de piano. Hi havia un pianista, ens va dir. Ens vam asseure, va venir el cambrer i vam demanar la consumició. El cambrer i el pianista éren cecs. Allí, les discapacitades, les que ens sentíem inútils, les que necessitàvem ajuda érem nosaltres tres. Posar la beguda de l'ampolla al got va ser el primer tràfec, així com mirar de no vessar-lo. Però... tampoc res de l'altre món! Totes patíem per l'hora de pagar: un exercici de tacte i de confiança amb qui cobrava.

Finalment, es féu la llum: la cara de la noia cega em va quedar gravada per sempre. Mai no l'oblidaré. Aquella que fou la meva taula de salvament en la foscor, ara ni em mirava. Em va donar la mà i ens vam acomiadar. 

En la foscor parlàvem, ens vam presentar, vam explicar-nos bocins de vida, coses insignificants que ens expliquem la gent en conèixer-nos. Rèiem, l'agafava per no caure... Quan la vaig veure vaig emmudir. Mai no he tingut paraules per explicar què es va produir en mi, les sensacions que vaig tenir. I heus ací que ara llegeixo en Miquel Colomer que en parla. Eren aquells músculs facials que presentaven una expressió incontrolada, d'una vida que no hi havist mai. I jo tampoc no m'havia aturat mai a pensar en l'expressió de la cara d'una persona que no hi veu, en les seves paraules i els seus pensaments.



Monday, June 22, 2015

Vetlla, revetlla


Vetlla, revetlla
(Joan Salvat-Papasseit)

Sant Joan
noça i bateig de sang!
Les noies riuen amb llur galant.

Quina vesprada
festa pel cor:
cada abraçada deixarà enyor,
cada besada un infant nou.

Pluja de ruda sobre els pitralls,
qui diu l'amada,
qui diu l'amant.

El càntir s'ompli
d'aigua amb anís,
que es vessi tota
sines endins.

No hi haurà festa si el foc no és alt,
si molt no es besa
y l'amor es plany.

A la fontada vinguen cançons
la matinada veurem el sol:
haurem menjada coca amb llardons.

Friday, March 20, 2015

"Pues"

Cal eliminar el "pues" de soca i d'arrel. Gramoxone? Roundup? No! Un programa de 12 passos. És més espiritual.

Primer has de saber si estas afectat per la malura.

1. Has intentat deixar de fer-lo servir durant una setmana i no te n’has sortit?
2. T'apura molt que et corregeixin cada vegada que dius "pues"?
3. Has deixat de dir alguna cosa per por que no se t'escapi el "pues"?
4. El darrer any, has notat que tot és posar els peus a terra al matí i ja dir "pues"?
5. Tens enveja de les persones que no el fan servir?
6. Has tingut algun problema amb el "pues" d'un any cap aquí?
7. Has tingut problemes a casa degut a l'ús del "pues"?
8. En situacions d'estrés, el fas servir més del compte?
9. Ets dels que dius que el pots deixar de dir quan vulguis malgrat que no te n'adones quan el fas servir?
10. Has deixat mai de fer alguna cosa obsessionat pel tema? Et fa vergonya?
11. Perds la memòria de quan el fas servir i de quan, com i per què vas començar a fer-ho?
12. Has pensat mai que la teva vida seria una altra cosa si el bandegessis quan parles en català?

Has respost que sí a quatre o més preguntes? Si és així, el programa de 12 passos et pot ajudar. No és cap vergonya reconèixer que tens un problema.

Ara ja estàs en disposició de fer el primer pas. No ho vulguis fer tot alhora. Pas a pas ho aconseguiràs.

Primer pas:

Vam admetre que érem impotents davant del "pues". Que ja no podíem controlar les frases que produïem.

Segon pas:

Vam creure que un Poder Superior al nostre ens podria tornar el seny.

Tercer pas:

Vam decidir deixar que el Poder Superior tingués cura de les nostres voluntats i de les nostres vides (lingüísticament parlant!)

Quart pas:

Sense por, vam fer un minuciós inventari lingüístic de la nostra manera de parlar.

Cinquè pas:

Vam admetre davant del PS, de nosaltres mateixos i d'un altre ésser humà, la naturalesa exacta dels nostres defectes lingüístics.

Sisè pas: ...

(Seguirà)






Monday, November 3, 2014

La meva planeta


"De mares dropes, filles treballadores; de mares treballadores, filles dropes" (la mare). 

"Inteligencia, mucha; memoria, mucha; voluntad, poca" (la monja). 

Prou que m'he espavilat amb la planeta que duia!

Follow by Email